Mireia Tarragó, entre l’amor nostàlgic de Mompou i l’eròtic de Toldrà

Una de les apostes que fa anys que rutlla a la Schubertíada és la que el festival fa pel talent jove a través del programa Lied the Future, en què cada any programa concerts a artistes que passen per un procés d’estudi i mentoratge amb grans referents musicals. La soprano Mireia Tarragó (Tarragona, 1995) va fer-ne part el 2018, «quan encara no es deia així», recorda, i també el 2023. Dues experiències «molt intenses, enriquidores i especials» que valora com «el pont per a tots els joves que volem fer lied» i en què va acompanyar-la el pianista Wolfram Rieger, un dels artistes més lligats al certamen i que, de fet, va actuar el 1993 en el seu concert inaugural al costat de Brigitte Fassbaender. Trenta-quatre anys més tard d’aquell vespre, Rieger, com és habitual, tornarà a tocar a la Schubertíada, i aquest cop serà amb l’antiga alumna ratificant el mestratge que els darrers anys l’ha dut a actuar a Los Angeles, el Palau de la Música o els auditoris de Barcelona i Girona.

Aquest divendres (20.30 h), a la Canònica de Santa Maria, Tarragó, que ha participat anteriorment al festival però mai com a solista a Vilabertran, oferirà un repertori que reivindica la cançó catalana estructurant-se a partir de dos dels seus representants cabdals: Frederic Mompou i Eduard Toldrà. Les seves composicions Combat del somni i La rosa als llavis, que parteixen dels bells versos de Josep Janés i Joan Salvat-Papasseit, dividiran en dos eixos el recital. «Intento buscar sempre un fil conductor que tingui sentit i vertebri el concert», assegura la soprano, que, a més, «tenia moltes ganes de fer cançó catalana amb Rieger, perquè amb ell hem fet molta cançó alemanya, i ara farem aquest intercanvi, que penso que pel públic pot ser interessant».

La primera part del concert parteix del Combat del somni, «més melancòlica i onírica, i on entres de manera emocional, no tan mental». Tarragó l’acompanya d’un parell de cançons de la croata Dora Pejačevic (musicant poesies de Rainer Maria Rilke i Wilhelmine von Wickenburg-Almasy) i les Ariettes oubliées de Claude Debussy (Paul Verlaine).

Després d’un descans, la segona secció pren «l’amor més eròtic de La rosa als llavis» de Toldrà, un cicle que l’artista considera «absolutament espectacular, molt rodó i amb parts de piano molt inspiradores, a més dels textos tan bonics», i que lliga amb tres cançons de Francis Poulenc(amb versos de Louis de Vilmorin), «en què les dues primeres són potser les que tenen aquestes parts més eròtiques, i les quatre últimes són les Cançons de cabaret d’Arnold Schönberg, que van més cap a aquest erotisme expansiu i canalla, per dir-ho d’alguna manera», explica. La soprano admet que no és estrany sorprendre’s d’aquest cicle del compositor austríac, més conegut per la contribució a les avantguardes amb la tècnica dodecafònica, però afirma que «és curiós que jo, en canvi, del poc que he fet de Schönberg són les seves Cançons de cabaret. Quan estudiava (va cursar el grau superior de Cant i el màster de Lied a l’Esmuc), tampoc hauria pensat que tenia aquesta part cabaretera!».

Tarragó també apunta, referint-se a la presència de Pejačevic o les poetesses de la seva cançó i el cicle de Poulenc, que sempre intenta incloure almenys una compositora i poetessa als seus programes. El concert, a més, s’emmarca en l’Any Conxita Badia.

Començar a cantar als catorze

La soprano, una de les veus amb més projecció a casa nostra, no va començar a cantar fins als catorze anys. Abans, tocava la guitarra, «però als dotze o tretze anys vaig començar veu com a segon instrument, i, com que a Tarragona fèiem una cosa molt bona que cada curs organitzàvem una òpera i et tocava un personatge», s’hi va bolcar, explica. Durant els estudis a l’Esmuc, va fer part de les classes magistrals de Rieger, i en aquella època, «quan tenia divuit anys», va estudiar La rosa als llavis de Toldrà que ara interpreta per primer cop: «Em sembla un cicle molt interessant i tenia ganes de fer-lo, així que vaig dir, vinga, va, és el moment de recuperar-lo!».

Rieger va engrescar-se de seguida amb l’intercanvi proposat per l’expupil·la, que admet haver estat «una mica insegura per la responsabilitat de triar el repertori, però de seguida em va donar via lliure completament i em va dir que l’il·lusionava molt». Durant els assajos, a més, el pianista ha aportat detalls per acabar de polir el recital, a la vegada que el fa servir per seguir millorant el seu nivell de català. «Parla castellà bàsicament pels cursos a Barcelona, i a poc a poc va entenent cada cop més el català!», exclama Tarragó. n

Subscriu-te per seguir llegint