La lluita dels poetes argentins post-Videla: «Venim del rock i les drogues»

Buenos Aires, finals dels anys vuitanta: Ha caigut la dictadura i la democràcia és tot just a les beceroles. Gerardo Foia, un jove poeta que amb setze anys va veure tornar a casa el gran narrador Julio Cortázar sense cap mena de reconeixement públic, vol treure’s l’espineta i decideix que cal rebre com es mereix el referent Juan Gelman, de retorn de l’exili. Amb aquest esperit de lluita, i a través del també poeta José Luis Mangieri, que recorda com «un dels responsables de l’obertura cultural de l’Argentina», va néixer el Grupo Bardus (del llatí bardus, -i, poeta), col·lectiu literari dedicat a «recompondre un teixit social que estava absolutament destruït», com afirma Foia.

I van fer-ho: A través de la multitudinària rebuda a Gelman, que en forma de l’Encuentro Nacional de Poesía Joven va reunir més de 1.500 persones culminant amb un recital a l’Obelisc; la creació de la Biblioteca Municipal de Poesía, que segons el poeta fou «la primera en tota l’Amèrica Llatina i la cinquena al món»; o la Primera Trobada de Poesia Jove Xileno-argentina en Democràcia. Un altre jove poeta argentí va fer part de tot el procés al costat de Foia i, a més, enguany celebra el vint-i-cinquè aniversari de la seva arribada a Girona. És Edu Sívori Alt, que si aquí va agitar la vida cultural amb accions com les Cavalcades de poesia per Sant Jordi (2008-2013) o la creació de la llegenda de Lepret, llavors impulsava la revista literària i de política cultural Epitafio (ex cultural).

La lluita i activisme en l’època postdictadura a Buenos Aires va fer créixer l’amistat entre tots dos poetes, però amb camins vitals ben diferents, fa gairebé quatre dècades que no es veuen. Això deixarà de ser així aquest dissabte en la trobada organitzada a la Llibreria 22 (19 h) sota el títol Poesia argentina a Girona: Des dels anys noranta fins a l’actualitat. Fins a l’actualitat, és clar, perquè els valors que es defensaven en els inicis de la democràcia argentina segueixen avui sota amenaça: «El nostre govern està retirant finançament a tot el que té a veure amb cultura, drets humans i memòria», rebla Foia del de Milei. L’auge de l’extrema dreta també preocupa avui a Catalunya i l’Estat.

Encara que haver de seguir defensant la cultura dècades després pugui generar certa «tristesa», com admet el poeta, és igualment «fonamental. Ens toca a nosaltres, un cop més, recompondre un passat que és propi i recuperar aquesta memòria per saber d’on venim i què volem com a societat». Tant Foia com Sívori mantenen viu «l’esperit de creure en determinats valors i recuperar iniciatives d’unió i solidaritat amb la mateixa força que abans». A l’Argentina, de fet, aquesta tasca i reconeixement s’ha impulsat amb el projecte Tres años para siempre en la poesía argentina (1888-1990), que vol posar llum a les parts fosques «de la història dels nostres països després de la dictadura», apunta Foia. El poeta, a més, donarà el seu arxiu a universitats públiques argentines en el marc del projecte.

La generació d’aquells tres anys és una que «venia del rock argentí i les drogues», afirma Foia, que n’era part i ho explica perquè «primer van ser les lletres de cançons, i després la lectura i la poesia». La figura de Mangieri fou cabdal per ajuntar aquests joves amb idees, com Foia o Sívori, i tirar endavant les seves bogeries. «En la dictadura, no teníem accés a molts llibres, i vam tenir una lectura tardana de molts referents de la literatura hispanoamericana, començàvem gairebé de zero», recorda. Però, així i tot, van saber crear un teixit i accions que rememoraran aquest dissabte a la Llibreria 22 de Girona. La trobada, o reencontre, ha de servir per tenir present la lluita d’una generació «analògica», que s’organitzava «a través de cartes postals», però creia en el canvi des de la cultura. Foia cita uns versos de Gelman: «‘ni con miles de versos harás la Revolución’, dice;/se sienta a la mesa y escribe».

Subscriu-te per seguir llegint