La perfecció de la bellesa vocal i l'expressió

Brahms no va necessitar el reforç dels grans poetes del Romanticisme per les seves cançons. De fet, són pocs els poemes que va musicar que formin part del grans referents de la poesia en alemany. Al contrari, va fer servir materials d'artistes que avui no es consideren les grans figures de la poesia de l'època. El text sense ser un pretext era la base per una emoció que havia experimentat i la música sempre va tenir molta més preeminència que no pas el poema.

Per aquesta Die schöne Magelone de Johannes Brahms (La bella Magalona) la tradició ha volgut que cada poema cantat s'ofereixi precedit del text que explica la història dels dos protagonistes, Pere de Provença i la seva estima Magalona, filla del rei de Nàpols. La llegenda prové d'un text del segle XII, però l'autor de les paraules que sentim actualment són de Ludwig Tieck partint d'una traducció en alemany del segle XVI d'una versió francesa d'un segle abans. Aquesta és la font textual, però encara es complica més perquè Brahms mai va voler que els quinze poemes que va musicar dels setze que trobem -un al final de cada capítol- s'oferissin com un cicle i tampoc servits amb la prèvia de la prosa narrativa.

Doncs amb tot això, avui normalment s'escolten en aquest format que evidentment té el seu sentit: un "cicle" de quinze lieder precedits per la història que va desgranant el rapsode. En aquesta ocasió la veu del narrador va ser la del magnífic actor Pere Arquillué.

El Romanticisme alemany va ser molt amant d'un cert medievalisme que també va tenir un gran ressó en els compositors de l'època com és el cas que ens ocupa. Brahms va escriure realment unes peces memorables que el baríton Andrè Schuen va anar desplegant amb el seu fraseig elegant en el que ha estat el seu onzè concert dins la programació de la Schubertíada. Aquest baríton que ja s'ha convertit en imprescindible i que també mobilitza fins a Vilabertran els grans amants de l'òpera té un timbre molt especial.

Hi ha unanimitat descrivint-lo com un timbre vellutat, noble i una característica molt envejada és el pas homogeni entre els diferents registres. La seva veu lluminosa va molt bé per aquest "cicle" que té en molts moments un sentit heroic i alhora és indispensable la seva capacitat per mantenir la naturalitat en els pianíssims però amb una molt bona projecció. La ductilitat de la seva veu també ajuda als freqüents canvis de caràcter d'aquesta gran obra que no requereix un baríton dramàtic tot i que el registre greu d'Andrè Schuen sense ser molt pregon manté una tímbrica excel·lent que en l'àmbit dels aguts esdevé d'una gran plenitud. Diria que en l'apartat de la percepció de les qualitats del color i de l'expressió musical aquest baríton ho té tot.

A això, potser caldria afegir-hi que en l'apartat de l'expressió sempre manté una certa sobrietat que a vegades altres cantats exploten d'una forma massa afectada. Si hi havia una veu per aquesta Dies schöne Magelone era la de Schuen que va rebre el calorós reconeixement de tot el públic en un recital que havia posat ja feia dies el rètol de sold out.

El pianisme del mestre Daniel Heide sempre mereix molts comentaris sobretot perquè és una poètica molt ben equilibrada, no és mai abrupte, però sap imprimir el caràcter que reclama cadascuna de les pàgines. A més a més, és molt curós amb les dinàmiques. No hi ha mai "massa piano" en els seus acompanyaments. Ambdós constitueixen un tàndem artístic realment excepcional per una vetllada d'alta intensitat expressiva malgrat els problemes que el festival encara arrossega -malgrat els seus molts esforços- per solucionar la temperatura del recinte històric de la canònica que l'actual sistema de refrigeració no ha solucionat i també com passa en la gran majoria d'aquests espais tan especials amb la incomoditat de les localitats.

Aquests aspectes logístics que són propis dels edificis que no han estat concebuts com auditoris són, d'una banda, una meravella per gaudir de la seva inefable arquitectura però, d'altra banda, esdevenen llocs molt feixucs pel públic que ha de recórrer als ventalls i a coixins extres que el públic s'emporta de casa perquè realment els recitals tenen una duració important. No em sembla un tema menor perquè cal gaudir dels concerts amb una certa comoditat que no emmascari l'experiència de l'escolta d'aquests grans músics que formen la programació de la Schubertíada. Personalment, crec que caldria repensar aquestes debilitats per trobar una solució perquè finalment tot festival ha d'oferir un marc adequat pel seu públic. La del lied és una escolta molt concentrada que reclama un lloc que no et faci patir ni per la calor ni cap altra incomoditat. Segurament és el taló d'Aquil·les d'aquest i molts altres espais emblemàtics.

Subscriu-te per seguir llegint