Una dècada de Lepret, el mite gironí «que és la justícia social»

Conta la llegenda que un ésser bo, geperut, borni i de pell escatosa habita les pedres i humitats del Barri Vell de Girona, on, a vegades, es revela als ulls atents i als cors capaços de sentir-hi compassió pura. És el denigrat Lepret, que, com a bon mite, no està clar si fou un monjo, un soldat de la Guerra del Francès o, potser, totes dues coses. Costa, doncs, saber com i quan va començar l’existència d’aquesta curiosa criatura, però és ben fàcil datar la seva entrada en l’imaginari popular gironí, ara fa deu anys, de la mà del poeta i psicòleg social Edu Sívori Alt, creador de la història. L’argentí, de fet, va arribar a Girona ara fa vint-i-cinc anys i, per celebrar-ho, la Societat Secreta (no tan secreta) li ha dedicat tot un seguit d’activitats en el marc d’un «Any Sívori». Aquest també passa per la reivindicació de Lepret, un mite que, com confessa l’autor, «és una mica l’alter ego d’Edu Sívori». Si fa deu anys la llegenda va presentar-se en societat amb la publicació del llibre Testimonis de Lepret (Edicions La Incubadora), en què fins a disset escriptors i poetes narraven els seus encontres amb el personatge, passada una dècada ha aparegut Testimonis de Lepret II (El Veïnat/Pavelló núm.6), en què 57 artistes visuals mostren la seva visió del mite. La trilogia aspira a completar-se amb una visió de la llegenda a través de la càmera de diferents fotògrafs.

Del 4 al 30 de setembre, la llegenda de Lepret ocuparà la Sala La Carbonera del Museu d’Història de Girona, una volta on ben segur que podria habitar. La mostra col·lectiva, que s’emmarca, és clar, dins l’Any Sívori, reuneix obra d’una trentena dels cinquanta-set segons testimonis de Lepret, comptant així amb representacions plàstiques del mite amb pintura, escultura o gravat, tal com va fer-se fa deu anys amb la visió dels poetes. En aquesta, no hi faltarà la de l’il·lustrador original de la llegenda, Oriol Tuca, que també va fer el mural dedicat al poeta al Carrer de la Font del Rei, arribant al pont de Tomàs de Lorenzana, i és el curador de l’exposició. Qui vulgui anar-se fent una idea de què s’hi podrà veure, pot imaginar-ho tot llegint els següents versos de Sívori Alt a «Lepret el gòtic»:«Un home tort, leprós i amb gepa/ s’oculta al barri vell de Girona,/ alguns pocs l’han vist caminar per la muralla/ en nits de lluna plena;/l’anomenen Lepret./ Altres l’han vist tapar-se les orelles amb fúria i/ sotregant-se pel dolor al terra dels carrers/ [...] asseguren que Lepret emet udols/ i que viu en una cova propera a la Torre Gironella [...]». L’historiador de l’art i subdelegat del Govern a Girona, Pere Parramon, inaugurarà la mostra el 4 de setembre (19 h), però hi ha un parell més d’activitats vinculades a l’exposició. Dissabte 19 (18 h) el poeta Alexandre Nunes, el professor Xavi C. Ribot i el catedràtic Joan Curbet dissertaran sobre la llegenda i el seu autor, Sívori Alt, que tampoc faltarà a la festa de cloenda dissabte 26. Llavors, es faran diversos números artístics de música, performance i poesia.

Una llegenda, o moltes

En ocasions anteriors, el poeta havia explicat que l’origen de la llegenda es basava en un fet real viscut per ell mateix: «Passejant pel Jardí dels Alemanys, vaig veure una persona sensesostre tombada en un banc, i una nena d’una família benestant li va oferir el seu entrepà. La mare va reaccionar amb un esglai, però la nena la va tranquil·litzar dient que era un home bo». Sívori Alt manté la veracitat d’aquesta història, però apunta a un primer contacte amb Lepret encara anterior, de petit, a l’Argentina, «en un celler del barri de Flores, a Buenos Aires, on vam arribar amb els meus germans seguint les traces marcades a terra per uns peus ronyosos, segurament d’una persona sense llar. Vam entrar, i vam descobrir Lepret. Són jocs de la infantesa».

Aquest doble germen del mite -a què caldria afegir el tercer de la important tasca amb persones sense llar del també psicòleg social amb La Sopa- no fa més que revelar el seu caràcter universal. Als llibres, poetes i artistes expliquen diferents trobades. Alguns diuen que era un monjo, tret força compartit però no original (Sívori recorda, insistent, que Lepret pot ser un monjo, però que «és laic»), o fins i tot un soldat de la Guerra del Francès. Al capdavall, tothom pot veure Lepret, «només s’ha de tenir la voluntat, el desig, i sobretot, adonar-se que tots podem ser Lepret», assegura Sívori, instant tothom «a mirar cap a dins, indagar-se, estudiar-se, i trobar aquell Lepret que tenim dins el cor, perquè Lepret, en definitiva, és una excusa, una llicència poètica per dir coses molt més importants». És, afirma el poeta, «la justícia social, la necessitat de justícia social», i aquest és el seu sentit més profund. És clar, doncs, que «toca el cor», com diu Sívori, perquè aquesta figura repugnant «va aparèixer als carrers de Girona com un mirall de tota la societat, que té moltes coses a dir-nos, i ens interpel·la, i té uns valors que són millors que els de molts programes de govern. Ara parlo com a autor de la llegenda, però quan un polític em parla de Lepret, penso que es va menjar la pel·lícula!», rebla l’argentí, «però millor, perquè Lepret dona aquests valors», afegeix, comparant la criatura amb aquelles «estampetes a què pots demanar ajuda, que t’orientin, quan no hi ha valors».

Un fàstic revolucionari

Aquí rau el potencial «revolucionari» de Lepret, que Sívori Alt veu però prefereix deixar «a criteri de qui tingui l’oportunitat de veure’l». El rastre de Lepret, diu el poeta, es revela «cada cop que veiem una persona sense llar, un turista amb la càmera penjada al coll i la panxa plena de cervesa, o en la mirada d’un nen o adolescent enfurismat amb el món». «Lepret és la memòria», diu, i un dels aspectes, de fet, que més en destaca, és que «tan sols de veure’l interpel·la, a vegades, des de la simpatia, però també des del fàstic», en què veu «una emoció molt perillosa». «Si l’observem en els nostres nens, hauríem de prendre’ns-ho com un símptoma d’alerta, perquè és la llavor que algun dia pot ser discriminació, odi, o aporofòbia (rebuig aversiu a la pobresa). Sembla una fotesa, però no ho és, sobretot si volem un món millor», reclama Sívori.

Lepret viu, efectivament, als marges de la societat, en una zona de rebuig i discriminació. No és algú a qui el ciutadà de carrer miraria amb gaire bons ulls, però també pot despertar, amb la seva bondat, una humanitat dins nostre, quelcom positiu, constructiu. Recordi’n aquella nena i l’entrepà. Quan Sívori Alt afirma que «Lepret toca el cor», vol dir això. També pot treure el millor de cadascú. El poeta, que tot xerrant acaba d’atrapar una mosca que s’havia colat al Calypso, el seu estudi, i l’empipava, no pot evitar pensar en Ceuta i «aquesta dita invasió de marroquins, que en realitat són persones desesperades fugint de situacions terribles que es juguen la vida buscant un món i una vida millor. Molts han mort. Són joves i adolescents. Algun podria sobreviure i, deixant de ser un noi jove i després de passar per llocs inimaginables, instal·lar-se al Barri Vell i ser Lepret», exhala. Planteja, llavors, aquella situació en què alguns veïns, alarmats pel desconeixement, «s’organitzen per anar a la seva caça. Fixa’t en què ha passat a Ceuta. Qui és més monstruós? El monstre del fàstic i la discriminació!».

Si algú volgués buscar Lepret, hauria de tenir present «que és el diferent, la por al diferent, a qui és més fàcil condemnar, engarjolar, i eliminar com si fos l’ésser humà escombraria, a què es refereix molt Zygmunt Bauman», cèlebre sociòleg.

Leprets de carn i ossos

A La Carbonera, doncs, en la mostra que es dedica aquest setembre als testimonis de Lepret, s’hi podrà descobrir molt més que una llegenda. L’exposició, a més, es munta al pur estil Sívori Alt, que, amb Oriol Tuca, segueix la màxima del seu mestre, «Alfredo Moffatt, que deia que les coses s’han de fer sense diners i sense permís. Si no, no fas res!», exclama el poeta, repetint que «aquest món s’ha de canviar sense permís i sense diners». Així viu, a la nostra Girona, Lepret, incansable provant de sacsejar consciències.

Sívori identifica tres figures que són o han estat «grans representants del que seria Lepret: Joan Surroca i Sens, un gran humanista; el Dr. Joaquim Jubert, neuròleg i gran persona; i el meu amic, el poeta ja traspassat Josep Maria Uyà». A la llista, també afegeix el molt més que llibreter Guillem Terribas, dels primers a veure Lepret. Al llarg de la dècada en què els gironins i gironines l’han conegut, Lepret ha arribat a prendre vida en diferents ocasions, tant en la presentació que es va fer a l’hotel Llegendes de Girona com en actes a la Llibreria 22 o en visites a biblioteques o escoles de la demarcació. Llorenç Carreras, pedagog i exdirector de l’escola Annexa-Joan Puigbert recordat amb moltíssima estima pels qui van compartir-hi etapa en el rol que fos, s’ha encarregat sovint de posar-se en les leproses carns del mite. Tothom, certament, podria fer-ho i aprendre’n de valent.

Si això és així és perquè encara existeix «la possibilitat molt lepretiana de trobar-se humanament l’un amb l’altre o l’altra, compartir experiències, dialogar, adonar-nos de què ens passa i provar d’ajuntar-nos», afirma Sívori Alt. La possibilitat, que passa per la cultura, «brinda no només una possible trobada, sinó un futur». Empatia? «Pots posar aquesta paraula, horrorosa però tan necessària», diu el poeta, a qui no li agrada el mot «perquè el sento cada dia, però ningú l’utilitza, llavors prefereixo ressonància», afegeix, citant un terme cabdal per Hartmut Rosa també a la recerca d’un món millor. Amb més dubtes, proposem un altre mot: Compassió. «Sí, potser la mirada de Lepret va una mica més enllà, en el bon sentit de la paraula, va de ser compassiu, que és una mica el que ens fa falta. També, fer les coses con pasión», rebla el poeta, que ja té pràcticament enllestit el text d’Eriz@s, un assaig a partir de la seva pràctica professional sobre el sensellarisme: «Tracta sobretot d’això, d’una equació que no s’entén, que és gent sense casa i cases sense gent. Aquest és el món en què vivim, i fa falta un Lepret que vingui a canviar-lo».

Subscriu-te per seguir llegint