Le Poème Harmonique punxa a Torroella

Le Poème Harmonique pujava a l'escenari del festival defensant el seu projecte basat sobretot en les arts del circ, el mim i la participació de quatre cantants que van oferir un espectacle dividit en vuit números tancats que volien evocar un carnaval barroc amb una manca evident de cohesió narrativa.

Tot i que per produir un espectacle d'aquesta envergadura fa falta un treball extraordinari -i és evident que en van fer molt- em sembla que hi ha molts elements que fan que no hagi arribat a l'excel·lència. El concepte sobre el paper generava moltes expectatives i al final el públic va aplaudir malgrat que durant les seves evolucions no hi va haver massa complicitat.

En l'apartat musical, l'ensamble -situat a l'esquerra de l'espectador- va oferir unes versions realment molt discretes. No vam poder escoltar una sonoritat oberta i vibrant. En alguns moments -molt pocs- van interactuar amb la resta de la companyia buscant la comicitat, però en general van resultar molt estàtics. L'espai que els emmarcava com si fos una mena de separador brillava per la seva manca de creativitat. De fet, l'escenografia va fallar de forma estrepitosa, menys en l'apartat de l'attrezzo que van utilitzar la resta d'artistes. El vestuari, tot d'època, lluïa amb una molt bona factura artística seguint la tradició vinculada amb la commedia dell'arte.

El que realment no va funcionar no va ser el concepte dels números tradicionals que tots coneixem. Aquests números que hem vist tantes vegades quan se serveixen amb artisticitat continuen sent esplèndids. Es poden modificar i introduir novetats, però no és aquest el problema que em sembla detectar en la part dels professionals encarregats dels malabarismes, les acrobàcies a terra, el mim i la part actoral. Tot i tenir una bona tècnica hi va haver errors importants. En els especialistes no hi vaig trobar el grau de sofisticació que hem pogut veure amb altres formacions. La cohesió entre els actuants i els assistents en cadascuna de les escenes no estava ben resolta. Els moviments eren molt acartonats i a vegades fins i tot escolars. Pel que fa a les transicions és molt evident la manca de dinamisme i naturalitat. En general, em van semblar uns números executats, com deia, amb un cert ofici, però no amb l'art que caracteritza els artistes d'altres companyies que hem pogut veure que excel·leixen en aquest apartat.

Resulta molt estrany que en els moments en què interactuen amb els mims no hi hagi l'art necessari per saber entrebancar, per posar un exemple. Elements tan simples com aquest van estar mal executats. Fins i tot la dansa semblava una coreografia treballada sense ànima. Durant l'espectacle em van fer patir extraordinàriament veient tots aquests errors que a la gent del circ no se li escapen i que són unes bases en què no es pot fallar d'una forma tan evident. En aquest sentit, diria que és un projecte que hauria de millorar moltíssim i que la responsable de la direcció d'escena -em sap molt greu dir-ho- no ha estat a l'altura. És una llàstima perquè la proposta ben executada hauria aportat varietat i frescor a la programació d'enguany. De tots els números destacaria aquesta vegada sí, l'encert en la tria musical del Lamento della Ninfa de Claudio Monteverdi del vuitè llibre de madrigals (Madrigali guerrieri et amorosi) canviat el text per parodiar amb molt d'encert còmic l'envergadura del nas d'un dels artistes. Com anticipava era un espectacle molt arriscat que només pot funcionar si es busca l'excel·lència amb la perfecció de tots els professionals. No obstant això, no invalida alguns moments realment brillants, però aquesta companyia de prestigi no es pot permetre un estàndard artístic com el que van servir.

Subscriu-te per seguir llegint