Pep Puigdemont, el músic que planta cara al Parkinson: «El que no faré serà quedar-me quiet»

Pep Puigdemont va començar a tocar la guitarra amb 14 anys, en el món de l’educació en el lleure. Des de 1991 s’hi dedica professionalment, una activitat que sempre ha compaginat amb la seva feina de mestre d’educació musical. «Sempre ha estat com una segona professió», explica. Ara, però, la relació amb els escenaris ha canviat. Un diagnòstic de Parkinson li ha comportat problemes a l’hora de tocar i cantar, i l’ha obligat a posar les actuacions en pausa. «Em falta mobilitat per tocar la guitarra i, a més, una mica de veu, tot és més rígid», comenta. Tot i això, assegura que s’està refent i que no descarta l’opció de tornar-hi.

El canvi també ha afectat la manera de treballar les seves cançons. Continua creant i té peces preparades per gravar, però ara haurà d’empescar-se una altra manera de portar-les a escena: «S’haurà de buscar un altre sistema, sigui cantant jo o buscant col·laboradors». Tot i això, la seva manera de crear ha mantingut una mateixa línia: «Sempre he procurat fer les meves cançons i buscar-ne un sentit», explica. No li interessa limitar-se a dir allò que ja se sap, sinó trobar-hi una segona mirada. I, sobretot, també, construir una història: «M’agrada que hi hagi un començament, algun fet que sorprengui i un final».

Així doncs, la guitarra continua present a la seva vida. «No he deixat mai de tocar-la», assegura. Explica que, sobretot al principi, tocar li resultava frustrant perquè la mà no li responia com abans. Tot i això, va seguir el consell del seu neuròleg, que li va dir que no deixés mai de tocar-la. Ara ho fa a casa i per ell mateix, encara lluny de la qualitat que voldria per tornar a actuar en públic. «Si no funciona, buscarem un guitarrista, però alguna cosa farem».

Una nova sortida

Mentre els escenaris estan en pausa, Puigdemont ha trobat una altra manera de continuar vinculat a la música infantil. Ha elaborat una llista d’artistes que es dediquen a la música familiar en català. El seu objectiu és reunir-hi tots els artistes que coneix i que han existit al llarg dels anys. Paral·lelament, ha creat una playlist que ja suma aproximadament sis hores i mitja de música, amb tots aquells que tenen música a Spotify.

Amb més de trenta anys de trajectòria en la música infantil, Puigdemont ha construït una manera pròpia d’entendre els espectacles per als més petits. Per ell, la clau és la proximitat. «Hem de mirar els ulls dels nens», defensa. Diferencia els concerts familiars de l’animació infantil, que considera una proposta més propera, i, també, rebutja els excessos: «Quan hi ha gaires efectes artificials, a mi no m’agrada, no és el meu estil».

Aquesta proximitat, diu, té a veure sobretot amb la capacitat de transmetre. Per això considera que una cançó no depèn només de la melodia o de la lletra. «Tu pots cantar qualsevol música, i segons com la transmetis serà el que marcarà la diferència», afirma.

Actualment, doncs, la música ocupa un lloc diferent en la seva vida. «N’escolto més que no n’escoltava abans», explica, i assegura que ara en gaudeix més des de l’escolta que no pas tocant. Però no ha deixat de crear, ni d’estar provant amb la guitarra, ni d’ensenyar música. Així doncs, és precisament aquesta voluntat de continuar la que manté intacta la seva relació amb la música: «El que no faré serà quedar-me quiet», assegura, perquè, com ell mateix ho resumeix, «la música és vida».

Subscriu-te per seguir llegint