Nil Moliner: "Des de petit he sigut molt somiador i sempre m’he vist cantant a l’Estadi Olímpic"

Nil Moliner canta en ‘Nexo’ al paper de la música i de les cançons en els vincles personals: amb els amors, les amistats, el públic... El cantant va de gira per Espanya, amb Mèxic a l’horitzó (al novembre) i cites planejades en grans recintes, Barcelona inclosa, de cara al 2027.

¿A quina classe de ‘nexos’ es refereix?

Això es remunta al final de la gira del 2022, quan després de només dos mesos de pausa em vaig adonar que no podia estar sense fer res i me’n vaig anar a viure a Madrid, per veure si em passaven coses. Coneixia molta gent, però vaig continuar sentint un buit. Quan, el 20 d’abril del 2024, vaig iniciar la gira següent al Palau Sant Jordi, vaig veure que em passava tot. Em vaig adonar que el directe, la relació amb la meva banda, amb el meu equip i el públic, em donava estabilitat. I em vaig sentir com un canal, un conductor per on passen les cançons, que arriben a la gent i es converteixen en la seva banda sonora. Allí comença el viatge d’aquest disc.

Les cançons tenen títols numerats: ‘Nexo 01. Me acuerdo de ti’, ‘Nexo 02. Nuestro jardín’, ‘Nexo 03. Vive lento y ama bien’...

Mai he fet un disc que parli d’un únic tema, però aquí sí que hi ha un fil conductor, que és el nexe. Normalment treballo amb Roger [Rodés] i Manu [Guix], però aquí he col·laborat amb molta gent i s’han creat molts nexes. Hem treballat en diferents llocs: Planoles, Cadaqués, Sant Feliu de Llobregat, Madrid... Volia obrir la meva manera de compondre.

En aquest àlbum comparteix la composició amb altres coautors. ¿Com identifiquem la seva empremta?

En els altres tres discos, tot era meu, deixava entrar molt poc en la composició. Però compartint sessions veus que tu et pots repetir i que el teu imaginari arriba on arriba. Hi pot haver altres maneres d’explicar una història i pot arribar algú amb una idea, una frase, una paraula... Jo he compost per a altra gent i he sigut aquest aire fresc que arriba a l’estudi, i aquí he volgut sentir això obrint el disc a altres col·laboradors.

La seva noció de pop inclou les guitarres, que fa uns anys semblaven marginades del corrent principal.

Absolutament, perquè aquí hi ha temes que em poden recordar aquell pop-rock dels primers 2000, d’El Canto del Loco i Pereza, i també de Lax’n’Busto i Els Pets. M’he trobat a l’estudi apujant el volum de les guitarres i la distorsió. Ha sigut un viatge de recordar el Nil adolescent que feia això a la seva habitació.

No hi ha reggaeton, però, sí, una mica de so cubà en ‘Ya no estoy triste’.

Hi participen dos productors colombians, Nico i Pabo [del col·lectiu Mapache], i es nota en aquesta cançó, en què hi ha també Dollar Selmouni, que ve de l’estil raper i urbà. Aquí recupero la part més tropical de la meva música. Amb ells vaig fer vallenato, cúmbia, merengue..., temes que no són en el disc, i de sobte ens vam veure gaudint en aquest so cubà. Perquè, per arribar a aquestes 10 cançons, n’he fet 40.

¿Sempre treballa així?

Sí, perquè, per a mi, compondre és un ofici i és fer cançons cada dia, intentant trobar el que t’emocioni més. M’encantaria fer un àlbum amb 40 cançons, però, veient com es consumeix avui la música, és impossible.

En ‘Alex’ parla d’algú que ja no hi és.

És una història real d’un amic que va morir en un accident de trànsit. Parla d’aquells moments en què t’adones que t’has oblidat de contestar un missatge o de felicitar un aniversari... La cançó ha connectat molt amb la gent perquè tots hem tingut pèrdues en les nostres vides. És una abraçada col·lectiva.

I en ‘Bona nit’ flota un eco d’Els Pets.

També parla d’una història real, de quan era adolescent i anava a campaments. A la nit cantàvem cançons i l’última sempre era ‘Bona nit’, d’Els Pets.

Aquesta cançó és en català. Vostè té una projecció comercial a tot Espanya. ¿Com encaixa allí cantar en català?

Mai m’he sentit obligat a fer-ho i les meves cançons en català les he cantat fora de Catalunya. En les firmes de discos a Madrid i a Pamplona va ser sorprenent veure gent que aixecava el braç i tenia tatuades les lletres d’‘Ara’ i ‘Som ocells’. Són cançons que canten en els concerts, a Sevilla o a Galícia, tot i que sigui fonèticament, i és bonic. Arribarà el dia en què faci alguna cosa íntegrament en català, però ara m’agrada jugar amb totes les meves influències.

«Em fa feliç trencar les barreres i els prejudicis que hi ha amb el català»

Altres artistes que canten en català, de l’última generació, estan fent accions de cara al mercat espanyol. ¿Es pot fer més del que s’ha fet fins ara?

Màxim, i jo el que vull és això, obrir portes. Em fa feliç trencar les barreres i els prejudicis que hi ha amb el català. Al final, la gent que és fan de la teva feina t’accepta com ets, amb les teves vivències i la teva cultura.

En el ‘Nuestra locura tour’ (2022) es va estrenar al Palau Sant Jordi, i en la gira ‘Lugar paraíso’ (2024-2025) ja van ser dues nits en aquest local. ¿Pensa en metes més ambicioses? ¿Un Estadi Olímpic?

Des que era petit sempre he sigut molt somiador i m’he imaginat cantant a l’Estadi. Sempre, sempre, sempre. No ho he explicat mai, però una vegada parlant amb Josep Montero, quan ells [Oques Grasses] havien d’actuar al Poble Espanyol, li vaig dir: «Us falta l’Estadi», i ell em va dir: «Tu ets molt somiador». I mira’ls ara, passat el temps. Però d’això es tracta, ¿no? Així que m’agrada ser somiador i pensar que les coses són possibles. Quan vaig anar a veure Bad Bunny, vaig dir a la meva parella: «Jo, els focs artificials, els faria diferents...». És la gràcia de la vida, projectar i somiar. I, després, si es fa realitat un 10%, doncs endavant.

Oques Grasses van vendre els quatre ‘estadis’ anunciant el seu retir. No serà el seu cas...

No, no, espero estar amb 80 anys a sobre d’un escenari.