Un tàndem artístic amb moltes estrelles

La soprano d'origen armeni Ruzan Mantashyan torna a la Schubertíada per segona vegada després del seu gran debut de l'any passat en aquest mateix escenari on va enlluernar amb l'emoció rutilant de la seva veu de soprano lírica d'envergadura i capacitat dramàtica extraordinària. També en aquella ocasió va ser una gran ambaixadora del compositor de la seva pàtria natal, Soghomon Gevorgi Soghomonian, més conegut com a Komitas Vardapet -etnomusicòleg, compositor, sacerdot de l'Església Apostòlica Armènia amb el títol "vardapet" que significa doctor o mestre de l'Església- i tot un símbol nacional.

Komitas, a part de salvar milers de cançons tradicionals recorrent els llogarrets més aïllats per tal de trobar la versió menys contaminada i transcriure-les, va fer una operació semblant a la de Bártok, Kodály o el mateix Manuel de Falla quan va reelaborar melodies populars espanyoles i les convertí en lieder de concert. Komitas les transforma sense perdre la seva essència. De les set cançons que va interpretar en el primer tram Krunk esdevé un monument en què una cantant amb formació lírica com Mantashyan sense transmutar-se aconsegueix una puresa vibrant de la línia vocal amb un centre vocal consistent molt ben sostingut per reblar una cançó d'arrel tradicional pregona -probablement anterior al segle XVIII i amb reminiscències medievals. La capacitat per aprofundir en la "psicologia" de l'obra és determinant per donar vida a una cançó com aquesta que Komitas gairebé no va modificar perquè la considerava una melodia perfecta que avança lentament, sense virtuosisme i gran llibertat rítmica que va harmonitzar de forma molt senzilla. En el text apareixen preguntes que no obtenen resposta. La protagonista és una au migratòria: una grua que esdevé una al·legoria de l'exili i metàfora de la diàspora armènia ocorreguda després del genocidi perpetrat per l'Imperi Otomà el 1915. Krunk és l'expressió més viva de l'enyorança, la memòria i l'emoció sense resolució i himne no oficial per molts armenis que no debades Mantashyan va tornar a oferir com a propina.

Després d'això, muda la veu per adaptar-se a les grans exigències de les vuit cançons del cicle Písn milostné de Dvorák i una selecció de sis obres més de Txaikovski que reclamaven una gran solidesa tècnica i l'excel·lent capacitat dramàtica de la cantant amb moments memorables com en la interpretació de Ottxego o Den li tsarit, ambdues del compositor rus d'un lirisme apassionat.

La recta final, després d'aquest magnífic treball, encara ens havia de servir l'electritzant versió de Zueignung amb una emissió molt homogènia de gran noblesa, un legato sostingut i una construcció impagable del llarg crescendo dramàtic que Mantashyan no va precipitar amb un clímax d'altura i amb la plenitud vocal que acaba amb les paraules "Heiling! Heiling". De passada, la gran Margit Sargsyan va saber mantenir al piano la densitat sonora i la gran riquesa harmònica d'aquesta pàgina sense tapar la veu. Amb només vint-i-un anys Richard Strauss va saber construir un lied d'altíssima qualitat en què la cantant demostra com s'ha d'interpretar un autèntic arc dramàtic que va des de la confessió íntima fins a l'últim esplendorós i impactant darrer agraïment del poema "Habe Dank": una gran versió del relat interior del protagonista d'aquest lied en què expressa el dolor per la separació de la persona estimada, passant pel record de la llibertat i el plaer del passat d'algú sense cap compromís fins a arribar a la consecució de l'amor entès com una força purificadora, transformadora i gairebé una experiència sagrada, com veiem escrit ("heiling") en el poema de Hermann von Gilm.

Però encara faltaven les molt conegudes Die Nacht, Geduld, Cäcilie o Allerseelen, entre d'altres, que posen en relleu la mestria d'un dels millors compositors alemanys de tots els temps. Tot això servit amb una energia dramàtica excepcionalment ben canalitzada i amb una innegable qualitat vocal, amplitud en la línia canora, gran sensibilitat expressiva i un fraseig molt elegant. Poser el timbre de Mantashyan no és inoblidable, però és una soprano que sap bastir la psicologia dels personatges i emocionar. És una artista completa que ha d'esdevenir una presència imprescindible de la Schubertíada. Una experiència extraordinària el duo que formen Mantashyan i Sargsyan (pianista refinadíssima amb un toc que marca la diferència entre el bon ofici i la mestria que brilla en molts escenaris europeus amb una carrera plena de reconeixements). Ruzan Mantashyan també en l'àmbit operístic enceta una línia ascendent en el panorama internacional que representa un veritable punt d'inflexió en la seva carrera protagonitzant el rol de Tatiana de l'òpera Evgeni Onegin de Txaikovski a l'emblemàtic Teatre del Palais Garnier en la que ha estat la primera producció operística de l'actor britànic Ralph Fiennes on aquesta soprano ha obtingut una molt bona acollida de la crítica amb una gran interpretació de l'escena de la carta i també el moment final en què el seu personatge rebutja Onegin -unes de les pàgines més compromeses del repertori rus- que la consolida com una referència a tenir molt present.

Subscriu-te per seguir llegint