Contra la indústria del consell i els influencers: «Com més insegur i fracassat et sentis, millor per a ells»

Hi va haver un temps en què els oracles parlaven des de les esquerdes de la terra. Les seves respostes eren ambigües, plenes de metàfores, tan fosques que obligaven qui les escoltava a tornar a casa i pensar durant dies què dimonis volia dir aquella profecia. Avui els oracles tenen comptes d’Instagram i TikTok, venen cursos en línia, graven pòdcasts i prometen respondre en 30 segons a qualsevol pregunta imaginable: com menjar, dormir, aprimar-se, educar els fills, trobar parella o fer-se ric. Liv Strömquist sospita profundament de tots ells i en el seu últim còmic no només fa una divertida reivindicació de Delfos, sinó que dissecciona amb la seva proverbial agudesa la milmilionària indústria del consell: els influencers.

L’autora sueca, una de les veus més incisives i llegides del còmic contemporani, torna a ‘La voz del oráculo’ ( Reservoir Books) a fer el que millor sap: utilitzar l’humor per desmuntar les idees que governen el nostre temps com ja va fer a ‘La sala de los espejos’ o ‘Astrología liviana’. Després d’examinar l’amor romàntic, la bellesa femenina o el capitalisme emocional, ara dissecciona l’univers dels influencers i la immensa indústria del consell. Una maquinària que produeix gurus, coaches, experts i milionaris entossudits a dir-nos com hauríem de viure. Ho fa amb aquesta barreja habitual d’assaig filosòfic, cultura popular, història de les idees i sàtira que ha convertit els seus llibres en un gènere propi, una barreja d’erudició i humor que resulta irresistible.

El negoci de tenir respostes

¿Per què hem delegat la tasca de pensar com hauria de ser la nostra vida en persones que mai hem conegut? Strömquist es pregunta per què al llarg de la història mai havíem tingut tants psicòlegs, estudis científics, dades sobre salut, alimentació o benestar i no obstant, mai havíem necessitat tants consells. «El problema amb els influencers i la indústria de l’assessorament és que s’ha convertit en una indústria capitalista al voltant de com viure, menjar, fer exercici o cuidar la salut mental. I la paraula important aquí no és “assessorament”, sinó “indústria”, fa broma. «Perquè, com tota indústria necessita clients permanents» i el seu objectiu no és resoldre definitivament els problemes de qui hi acudeix, sinó tot el contrari, que el consumidor continuï sentint que encara li falta alguna cosa per millorar. «Com més insegur i fracassat et sentis, millor per a ells».

Segons l’autora sueca, vivim envoltats de discursos que converteixen qualsevol aspecte de l’existència en un projecte d’optimització perquè avui tot és mesurable i, per tant, millorable: del descans al dinar, la respiració, la feina i fins i tot l’amor. «Mai no sembla que res sigui suficient i el resultat és una ansietat gairebé estructural. Molta gent té un sentiment crònic de no estar fent prou. Com si fossis un petit trampós perquè no fas prou exercici, no menges prou sa, no llegeixes prou novel·les o no estàs prou present amb els teus fills». No cal que ningú ens vigili, apunta, perquè «hem après a vigilar-nos sols».

¿Qui no ha comptat alguna vegada els passos, quilòmetres o calories? Per a Strömquist, la bona vida ha sigut substituïda per un sistema mètric i «mesurar-ho tot és una manera de fer que la vida humana sigui realment banal», lamenta. «L’important deixa de ser l’experiència per convertir-se en la dada. Caminar ja no consisteix a caminar, consisteix a arribar a una estadística. I llavors el número acaba substituint el significat».

Els rics també necessiten un relat

Un dels capítols més divertits del llibre està dedicat a la fascinació contemporània pels milionaris que imparteixen lliçons de vida, una cosa tan quotidiana que amb prou feines crida ja l’atenció. Empresaris tecnològics, inversors i magnats publiquen llistes d’hàbits, rutines matinals i regles per arribar a l’èxit, com si la riquesa atorgués automàticament autoritat moral.

Strömquist creu que aquesta necessitat dels privilegiats per aconsellar el proïsme no és del tot innocent. «Fins i tot la persona més rica té un cert sentit de la justícia i sent que potser no està bé que l’u per cent de la població mundial tingui tant. Necessiten justificar-ho, i la millor manera consisteix a transformar el privilegi en mèrit. La ideologia de l’esforç individual compleix exactament aquesta funció. Fer-nos creure que tothom té metes i tothom treballa dur per aconseguir-les». El que venen aquests discursos, apunta, no és una explicació de l’èxit sinó una «absolució moral». «Si ells són rics perquè matinen, perseveren i visualitzen els seus objectius, llavors el sistema continua sent just. I d’aquesta manera, l’atzar, l’herència, les xarxes de poder i la desigualtat desapareixen del relat. Només queda la voluntat».

La tornada de la superstició

Malgrat com de tecnificada s’ha tornat la nostra existència, les formes de pensament màgic no paren de guanyar terreny en la vida, sobretot, dels joves. Manifestar desitjos a l’univers, creure en vidres energètics, rituals d’abundància i l’astrologia general s’han convertit en pocs anys en un fenomen massiu que l’autora sueca observa amb distància, curiositat i escepticisme. «Què és el ‘manifesting’?» Una forma pagana, capitalista i egoista de resar. Si antigament l’oració aspirava, almenys en teoria, a connectar l’individu amb alguna cosa superior, el nou espiritualisme sembla obsessionat a aconseguir ascensos laborals, diners o relacions sentimentals exitoses. ¿Com pot algú confiar en una pedra?» ,fa broma al comentar l’obsessió pels vidres de quars.

L’oracle de Delfos era millor influencer

Strömquist opina que Delfos funcionava millor que tots els experts actuals no perquè digués la veritat, sinó perquè mai oferia respostes fàcils. Els historiadors creuen que les sacerdotesses del temple inhalaven gasos procedents d’una esquerda al subsol abans de pronunciar les seves profecies i que per això les seves respostes eren enigmàtiques i moltes vegades, directament incomprensibles, però precisament per això, útils. «M’agrada quan el consell es torna més críptic i menys autoritari. Una bona pregunta obliga a pensar; una mala resposta evita que pensem. Els nous oracles funcionen exactament al revés. Ho simplifiquen tot, prometen certeses i converteixen la complexitat humana en una llista de deu passos», reflexiona.

Davant el boom dels influencers conservadors i veient com la ultradreta ha trobat a les xarxes socials una eina perfecta per comunicar el seu missatge d’una forma molt més eficaç que l’esquerra, Strömquist es mostra molt crítica amb l’esquerra. «Tenim la manosfera amb la seva autoajuda d’extrema dreta i tenim tota la indústria de l’èxit i de la bellesa. Però l’esquerra no ofereix una alternativa. La gent té problemes concrets: pateix ansietat, soledat, precarietat. I necessita respostes immediates. La resposta de l’esquerra sempre és: hauries de canviar la societat per complet. Ja, però ¿què faig mentrestant?». Aquesta és una de les idees del llibre: com construir formes d’ajuda que no acabin convertint-se en mercaderia.