Victoria Luengo: "Vaig tenir un pare absent i se'ns va ocórrer fer alguna cosa amb això"

No va haver-hi una fogonada. Ni un paper que ho canviés tot de la nit al dia. Això de Victoria Luengo (Palma, 1990) ha estat més aviat una carrera a foc lent. D'insistir. De provar. Va començar a treballar amb 15 anys i, des de llavors, ull, ha anat saltant del teatre al cinema sense massa interès per acomodar-se. Va haver-hi un abans i un després: Antidisturbios va posar el seu nom en boca de tots i li va donar un Ondas. Després van arribar Suro i la nominació al Goya, així com el fenomen de Reina roja. El 2024, va rebre el Premi Princesa de Girona Art pel seu “amor a l'ofici”. Una floreta que li senti com un guant. Perquè, malgrat els premis i els afalacs, continua parlant del seu treball amb una mescla de fam i respecte. “Tracte de no donar-me massa importància”, diu. Ara torna a creuar-se amb un dels directors que han marcat el seu currículum: Rodrigo Sorogoyen. En El ser querido, que arriba als cinemes aquest dimecres, interpreta a la filla d'un cineasta absent encarnat per Javier Bardem. Una dona enfront d'una ferida. Una actriu enfront d'un altre cim. I Luengo, una altra vegada, fa el que millor sap: donar veritat a tot el que toca.

Sorogoyen va fer alguna cosa bastant radical en l'arrencada de El ser querido: que Javier i vostè no es veiessin durant els mesos previs i que la seva primera gran trobada succeís davant de les cambres, pràcticament sense conèixer les respostes de l'altre. De quina manera va influir aquesta decisió en el seu treball?

Va ser una experiència que no havia viscut mai. Em vaig sentir lliure. Fins i tot vaig arribar a oblidar-me que estàvem gravant una pel·lícula. Record que, aquell matí, va venir a recollir-me un taxi per a portar-me al set. Em va deixar a 100 metres del restaurant en el qual succeeix la primera escena. Llavors, vaig començar a caminar. Mai havia estat aquí. Pensava que hi hauria cambres, però no vaig veure cap. Vaig preguntar per Esteban Martínez, el personatge que interpreta Bardem, i em van portar a la seva taula. El cor em bategava rapidíssim. A partir d'aquí, tot va ser una improvisació d'una hora i 20 minutos. És cert que hi havia 10 pàgines escrites, però la resta va ser fruit de l'atzar. Només em van donar una marca: l'escena acabaria quan m'anés. I així ho vaig fer. En trepitjar el carrer, vaig escoltar: “Tallin!”. I, de sobte, les parets del bar van començar a obrir-se. Darrere estava tot l'equip vestit de negre.

El germen de la història és una conversa personal que va tenir amb Sorogoyen i Peña en 2022. Què sent quan una cosa íntima entra en una ficció?

Ells van venir a veure l'obra d'Andrés Lima que estava fent llavors. I, l'endemà, durant un menjar, parlem de la vida. I, clar, aquí va sortir el tema de la família. Jo vaig tenir un pare absent. I se'ns va ocórrer fer alguna cosa amb això. No és una pel·lícula basada en la meva vida, però tot el que apareix en qualsevol dels meus projectes és íntim. Sempre intento comprendre la ferida dels personatges. Potser, aquesta ha estat la primera vegada en la qual he tingut l'oportunitat com a actriu de dir unes paraules que jo en la meva vida personal no hagués pogut. És un regal.

Alguna vegada li ha tocat sofrir a un director tan autoritari com el que encarna Bardem?

Per sort, no. Mai he treballat amb una persona així. De fet, crec que abandonaria el rodatge. A mi no m'ha ocorregut, però conec companys que han viscut situacions així. Espero que cada vegada donem més espai al sentit comú i a la cura.

Ha canviat molt la indústria?

Sí. I encara sort. Queda camí per caminar, però ha evolucionat bastant. Les dones d'avui estem molt millor que les nostres mares. No obstant això, encara que reconec la millora, em plantejo si la meva situació de privilegi té alguna cosa a veure. Ja no em passen les mateixes coses que quan tenia 20 anys, però no sé si és perquè aquestes han canviat o perquè estic en un altre lloc. Espero que sigui el primer.

El 2024, El País va publicar una sèrie de reportatges on diverses dones acusaven a Carlos Vermut d'assetjament sexual. Després, van sortir els casos d'Eduard Cortés i Armant Ravelo. Semblava que el MeToo espanyol estava a punt d'esclatar, però es va quedar aquí. Què falta perquè tot surti a la llum?

Et respondré amb alguna cosa que vaig aprendre mentre feia el monòleg de Prima facie: vivim en una societat que continua assenyalant a les víctimes per sobre dels qui exerceixen el mal. Així ho hem vist: quan una dona s'ha atrevit a denunciar una situació d'assetjament, se li ha fotut la vida. Tu creus que això és un bon referent? No estem preparats per a oferir-los una seguretat a l'hora d'alçar la veu. Ningú vol quedar assenyalat per sempre.

Hi ha cineastes que han comès delictes coneguts públicament i, així i tot, ull, se'ls continua encimbellant. S'haurien de prendre mesures més contundents contra ells?

És l'eterna pregunta: cal separar l'obra de l'artista? Jo, personalment, crec que tot ha d'estar contextualitzat. Eliminar-ho? No sé quina és la meva posició enfront d'això. De moment, sense tenir una opinió ferma, penso que haurien de donar-se totes les dades en els quals s'ha gestat una obra perquè cadascun tregui les seves conclusions.

La cinta planteja de fons un debat sobre el Sàhara. Què li agradaria que l'espectador es preguntés en sortir del cinema sobre una història que, tal vegada, hem preferit oblidar?

Si, és conscient del que hem generat amb aquell abandó, deixant a la gent a la seva sort. La pel·lícula fa un paral·lelisme entre el desemparament d'un pare a la seva filla i el desemparament d'un país que va colonitzar un altre.

El cinema té encara la capacitat de canviar la nostra mirada sobre un conflicte?

M'agrada pensar que l'art pot ajudar a fer-te preguntes. El cinema genera pensament crític. I una mateixa història pot despertar conclusions distintes. Vivim una època perillosa en la qual ja no saps què és veritat ni quina és la font adequada per a trobar-la.

Enguany ha arribat a Cannes amb dos títols en competició: El ser querido i Amarga navidad. Quan comencen a acumular-se fites que fa 10 anys podien semblar impossibles, l'èxit proporciona seguretat o eleva encara més el nivell d'exigència?

És una mescla d'ambdues. D'una banda, estic pletòrica per haver viscut alguna cosa que supera amb escreix les expectatives que jo tenia de la meva carrera. I, per un altre, intent no detenir-me massa en això. Tracte de no donar-me massa importància.

Quan el llibret de El ser querido estava llest, el director noruec Joachim Trier va anunciar Valor sentimental, la trama del qual guarda similituds. Com ho va viure?

Ens quedem en xoc. No sabíem què fer, fins i tot pensem a cancel·lar. Després vaig veure la cinta de Trier i no s'assemblaven en res. Va ser mala sort. No estic trist per la coincidència, la veritat. Per al nombre de pares absents que hi ha en el món, poques pel·lícules així es fan. Són maneres diferents d'afrontar el mal. És bonic.

Subscriu-te per seguir llegint