Josep Girós: «Una obra ha de ser més del que l’autor pensa que és»

Quan No robaràs va arribar a les llibreries, el gener de 2023, Josep Girós (Tarragona, 1968) feia ja gairebé dues dècades que escrivia. Arquitecte de professió, havia començat l’any 2005 un blog, O-TeArai, concebut com una mena de dietari fictici on hi cabia gairebé tot. Allà va anar construint, sense gaire obediència a les formes, una veu literària pròpia.

La seva primera novel·la va arribar després de molts anys d’escriptura. No robaràs es podia llegir com una novel·la familiar, una autobiografia, una investigació, un assaig o una ficció. L’editorial la va definir com a «novel·la clàssica alhora que text postmodern, autobiografia alhora que ficció i assaig alhora que libel». La crítica va respondre amb entusiasme. En resum: una novel·la híbrida de primer ordre.

Tres anys després, Girós torna amb Teoria de gèneres, publicada per La Segona Perifèria. El títol sembla anunciar una classificació. Però el llibre fa tot el contrari: allà on la literatura contemporània tendeix a multiplicar les etiquetes, Girós proposa categories pròpies que semblen néixer de l’absurd, però que, per la seva mirada inesperada, resulten més encertades que les classificacions tradicionals.

«En un món on tot sembla classificat per algoritmes i per la nostra pròpia ansietat, aquest llibre és una forma de rebel·lió», assegura la contraportada. La frase podria servir com a resum del seu projecte, tot i que Girós rebutja fins i tot la idea que s’estigui rebel·lant contra res. Les seves classificacions neixen d’una sospita més senzilla: que les estructures que organitzen la nostra manera de pensar són molt menys naturals del que ens pensem.

A Teoria de gèneres, aquesta intuïció es converteix en joc. Hi ha gèneres inventats, reformulats o portats a l’extrem, però també manaments i consells de lectura. La classificació és una excusa per parlar d’una cosa que es resisteix a qualsevol classificació: l’experiència de llegir.

Per això, quan se li pregunta a l’autor en quin gènere col·locaria el seu propi llibre, Girós respon com qui accepta una trampa per fer-la més divertida: «Sens dubte dins del cinquè, dins el menyspreable gènere format per les narracions els protagonistes de les quals es demanen què és i com es classifica una narració. Un gènere sens dubte prescindible i execrable».

La ironia no amaga una convicció. Per a Girós, la literatura no està obligada a obeir les categories amb què intentem entendre-la. Tampoc la vida. «Evidentment, el llibre tracta sobre la vida, encara que sovint em costa diferenciar la literatura de la vida. Potser, en el meu cas, es tracta de sinònims perfectes.»

Tal vegada per això el present li sembla pertànyer al gènere de «les narracions admirablement incomprensibles» (un altre dels gèneres que proposa). No perquè tingui una teoria concreta sobre la nostra època, sinó perquè li costa trobar-hi una «forma estable», assegura. La seva pròpia sensació d’obsolescència forma part del diagnòstic. «Malgrat tot, la vida no només és incomprensible, sinó també admirable». Quan se li pregunta pel gènere que millor el representa, tria el de «les narracions els protagonistes de les quals caminen». I afegeix: «Res em satisfà més que caminar».

Girós assegura desconfiar de les explicacions que els escriptors fan dels seus propis llibres. «Per anar bé, una obra ha de ser més del que l’autor pensa que és», afirma. Explicar-la massa, creu, significa «reduir-la a la mida del pensament de qui l’ha escrit». «L’autor ha de callar i deixar que el lector llegeixi sense sentir la meva presència al clatell.»

Girós no somia amb un món sense formes. Desconfia de les formes que es presenten com a inevitables. I, per això, reivindica el dret a construir-ne d’altres: «No trobo cap motiu sensat per respectar aquestes estructures. En conseqüència, trobo indispensable plantejar les meves pròpies».

Girós desmunta les classificacions per retornar al lector una cosa que els gèneres, les etiquetes i fins i tot els algoritmes solen prendre-li: la possibilitat de no saber exactament què està llegint.

Teoria de gèneres és un llibre intel·ligent i estimulant, capaç de convertir una reflexió sobre les etiquetes literàries en una defensa lúcida i joiosa de la llibertat de llegir. Girós escriu amb humor, ironia i una lucidesa absoluta, i aconsegueix que el seu aparent joc de classificacions acabi desvetllant tot el que pot guanyar la literatura quan s’allibera de les etiquetes.

Subscriu-te per seguir llegint