80 anys del Teatre de Bescanó: «El teatre és el símbol cultural del poble»

Ens hem de remuntar a l’any 1946, quan el Teatre de Bescanó va obrir les portes per primera vegada. Des de llavors, l’espai ha anat evolucionant fins a convertir-se en un equipament cultural de referència a la zona. Tot i això, el seu director i programador, Quim Marcé, explica que fins fa poc no s’havia plantejat que l’origen de l’edifici, la façana i alguns dels elements que es van conservar després de la reforma, ja tinguessin 80 anys. A més, admet que la commemoració de les vuit dècades té una particularitat: «En realitat, podríem parlar de dos equipaments molt diferents: el teatre que es va inaugurar fa 80 anys i el que tenim ara, després de la reforma», explica.

L’origen del teatre està estretament relacionat amb la indústria i amb la vida social de Bescanó. En aquell moment, l’any 1945, el terreny estava ocupat per la fàbrica d’en Font, però posteriorment el va comprar la fàbrica Grober, que va aprofitar l’espai per construir-hi un teatre i un local social per als seus treballadors. Alguns anys més tard, diverses famílies van fundar l’associació Alba Bescanonina, una entitat que concentrava bona part de l’activitat social i cultural del poble.

«L’Alba Bescanonina va tenir, durant molts anys, un paper central en la vida social de Bescanó», explica Carles Genoher, responsable de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Bescanó. Allà s’hi practicava futbol, tenis taula i excursionisme, i també s’hi feien activitats teatrals i moltes altres propostes. A més, l’espai funcionava com a cinema i acollia actuacions i activitats de final de curs. No obstant això, «jo recordo anar a jugar molt a tenis taula, però, en canvi, no recordo una programació activa i constant de teatre», comenta Josep Costa, veí del poble durant aquella època.

«Abans hi havia una única entitat que concentrava bona part de l’activitat social i cultural del poble», explica Marcé. Amb el temps, aquesta realitat va anar canviant i van aparèixer més associacions, cadascuna amb la seva pròpia activitat. Per tant, durant molts anys, l’Alba Bescanonina va funcionar com un punt de trobada que articulava bona part de la vida del municipi. Entre els records d’aquella època hi ha també els populars playbacks de Festa Major, una activitat que, segons Marcé, mobilitzava molta gent del poble.

Amb el temps, l’equipament va quedar obsolet i la construcció ja no oferia les garanties necessàries, especialment per qüestions de seguretat. El teatre que havia estat un dels centres de la vida social del poble necessitava una transformació profunda. El canvi va arribar quan l’Ajuntament va decidir fer-hi una inversió important i reformar l’antic teatre, que ja era molt vell i no s’hi podien fer gaires activitats.

Marcé va viure aquella transformació des de dins. Quan es va començar a treballar en el nou equipament, ell era tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Bescanó i ja en portava l’àrea. Quan l’Ajuntament va decidir reformar l’antic teatre, va assumir, també, la programació del nou espai. «Va ser una continuïtat de la feina que ja feia a l’Ajuntament», explica. El que inicialment havia estat una «opció ràpida i de casa» s’ha convertit en una dedicació de més de setze anys al capdavant del teatre.

La reforma no només va permetre recuperar un edifici que havia quedat obsolet, sinó que va obrir la porta a una nova manera d’entendre l’equipament. «Crec que la remodelació va permetre crear un equipament de primera divisió, fins i tot superior al que correspondria a un municipi de la dimensió de Bescanó», afirma Carles Genoher.

A partir d’aquell moment, el repte era aconseguir que un teatre d’un municipi petit tingués una activitat suficient per consolidar-se. I la resposta va passar, en bona part, per la programació. Des del principi es va apostar per una oferta dirigida a públics diversos, amb diferents estils, gustos i edats. «Una de les grans sorts que he tingut és que els alcaldes, regidors i equips de govern que hi ha hagut m’han deixat molta llibertat», explica Marcé, qui cada semestre prepara una proposta de programació i pressupost. La voluntat, però, sempre ha estat la mateixa: «que el teatre sigui per a tothom, no només per a les mateixes persones de sempre», afirma.

«La feina d’un programador no és portar només allò que li agrada a ell. És entendre què pot funcionar i a quin públic pot atraure cada proposta», resumeix Marcé. Un dels exemples que posa és Joan Pera. Cada vegada que l’actor presenta un espectacle nou, el teatre intenta incorporar-lo a la programació perquè saben que funciona i que és capaç d’atraure públic, especialment procedent de Barcelona. «A mi personalment no és el tipus d’espectacle que aniria a veure, però sé que funciona molt», reconeix.

Tot i la predisposició, Quim Marcé explica que «el públic jove és probablement el més difícil de portar al teatre». I com intenten arribar-hi? Marcé encara no ho acaba de tenir del tot clar: «És un repte que continuo buscant com resoldre. No crec que hi hagi una fórmula clara. Per tant, no puc respondre del tot bé aquesta pregunta perquè encara no n’he trobat la resposta».

Per intentar acostar-se als adolescents, el Teatre de Bescanó ha programat propostes específicament pensades per a aquest públic. Un exemple va ser una actuació vinculada a la sèrie de televisió Merlí, que va aconseguir omplir dues vegades l’equipament.

Actualment, el públic no arriba només del municipi. També hi ha espectadors d’Anglès, Santa Coloma de Farners, Amer, les Planes, Salt i Girona. «És un teatre petit, però té bones condicions: aparcament, butaques, climatització i un bon espai escènic», explica Marcé. Amb els anys, considera que molta gent de les comarques gironines l’ha incorporat com un dels seus teatres de referència. Compta amb una programació estable, amb unes 30 actuacions professionals l’any, però també s’hi fan activitats de l’escola, de l’institut, cinema i altres propostes. «Hem aconseguit que sigui més que un espai exclusivament teatral», afirma el director.

Tanmateix, destaca el suport incondicional de l’Ajuntament del poble: «Crec que és bàsic que l’Ajuntament cregui en l’equipament. Els equipaments culturals municipals són deficitaris i necessiten una inversió continuada, tant per mantenir la infraestructura tècnica com per fer possible la programació. Hi ha teatres que acaben tancats perquè l’Ajuntament considera que hi ha altres prioritats. A Bescanó, en canvi, no ha estat així: hi ha hagut una aposta continuada perquè funcioni».

De cara al futur, el principal objectiu és mantenir la programació i continuar oferint espectacles del mateix nivell. «Volem que l’equipament tingui cada vegada més ús», comenten Genoher i Marcé. Actualment, unes 8.400 persones tenen el carnet d’Amics del Teatre. Tot i això, un dels reptes que es plantegen és aconseguir atraure més gent de Bescanó. «Està molt bé que vingui gent de Girona, Salt i altres poblacions, però també ens agradaria que més gent de Bescanó sentís que té un teatre al seu poble i que hi anés», afirmen.

No és exactament el mateix teatre que va obrir les portes l’any 1946, ni tampoc el poble és el mateix, però aquests vuitanta anys d’història permeten entendre com un equipament pot transformar-se sense perdre del tot el vincle amb els seus orígens. La façana i alguns elements de l’antic edifici en són el record físic; mentre que l’activitat actual, la continuïtat. El que està clar, però, tal com diu el seu director, és que «el teatre continua essent la bandera i el símbol cultural de Bescanó».

Subscriu-te per seguir llegint