«Que fàcil és deshumanitzar la vida d’algú i tractar-la amb frivolitat»

Agnès Marquès (Palma, 1979) somriu en veure la plaça Major de l’Estrada plena a vessar. Fa uns pocs anys va debutar en el Punt de Lectura d’Agullana presentant la seva primera novel·la, Ningú sap que soc aquí. Ara torna amb el premi Ramon Llull per La segona vida de Ginebra Vern (Columna).

Pesa ser una autora mediàtica?

No, a mi no, la veritat, perquè, a més a més, ser mediàtica avui què vol dir en el món de les xarxes socials? Jo ho entenc, és clar, soc periodista i he escrit dues novel·les; per tant, ja puc dir-ho: també soc escriptora, però són dues feines independents. Jo crec que hi ha una mirada de prejudici al darrere d’això. Els periodistes, sigui en el suport que sigui , el que fem cada dia és pensar com explicar aquesta història, com me les empesco perquè m’escoltin fins al final, sigui rigorosa, però que, a la vegada, tingui ganxo . Estem construint històries i la manera d’explicar-les. I jo, tot i que hi ha una distància molt gran entre escriure una notícia i una novel·la, penso que el cap s’entrena i que el meu cervell segueix la mateixa lògica.

Què la va dur a escriure ficció?

Doncs, és que he escrit tota la vida. Tinc a casa contes, sobretot, tinc projectes de novel·la que no he acabat i, al final, el que hi ha és una motivació d’explicar històries. Oriana Fallaci va ser periodista, escriptora, i sempre deia que és impossible escriure sense prendre partit. Així, aflora una manera de veure el món o algunes coses que t’han cridat l’atenció o que has viscut en primera persona. Per tant, hi ha unes ganes d’explicar històries i amb el periodisme passa el mateix. La motivació és la mateixa.

Potser així va néixer la seva primera novel·la, escrita, en part, en primera persona.

A Ningú sap que soc aquí hi ha tota una sèrie de personatges, però també una veu femenina que té més pes i que intervé en la vida de tots els altres protagonistes. A La segona vida de Ginebra Vern no ho he fet així. Aquí només he fet que la protagonista, la Ginebra, parli en primera persona i els altres protagonistes els he fet parlar, és a dir, que és el narrador omniscient el que explica les seves vides. Però va ser una aposta també per rebaixar una mica la intensitat, perquè quan expliques un personatge en primera persona és molt en carn crua.

També generen confusió i molts lectors pensen: és ella.

No passa res. Per sort, la meva vida no és la de la Ginebra, t’imagines? Mare de Déu! No, no, però és normal; a més, és una periodista. En aquest cas he provocat gairebé jo la confusió, però com que també volia escriure sobre el que més conec, aquest marge que hi ha entre la realitat i el relat, entre els fets i com els expliquem, era ideal que fos una periodista.

Al llibre trobem una crítica sobre el moment actual que viu la premsa i el desig de pescar clics.

Al final, aquests articles clickbait, que no fan tots els mitjans, i no em poso amb els periodistes que ho han de fer, perquè qui ho fa normalment és perquè ho ha de fer, busquen tràfic. És a dir, no busquen tant lectors o persones a les quals fer arribar una informació important, sinó que volen que caiguem, que cliquem i ens convertim en un número de tràfic. I això, que a tots ens crida l’atenció, nosaltres sabem que és així perquè és el nostre negoci, el nostre entorn, però com a lectors jo crec que hi ha molta gent a qui li pot passar per alt i que pot no veure que està sent objecte d’una manipulació. Jo tenia ganes de deixar-ho dit en algun lloc, perquè se’n diu periodisme i no ho és de cap de les maneres. Hi ha molts articles que no estan fets seguint cap dels principis bàsics del periodisme. I jo me l’estimo, el periodisme. M’equivoco com tothom, però en el periodisme hi ha una manera de fer informació. Després cadascú hi aplica el seu estil, però si et passes per sobre de la manera de fer, deixes de fer periodisme.

Evidencia la transformació que han patit algunes redaccions.

És el defecte del sistema. Un mitjà de comunicació és una empresa que ha de ser viable i els periodistes són treballadors d’aquesta empresa, que són persones que, en el cas de la Ginebra, es troben en una situació de vulnerabilitat. En el seu cas, arriba un moment que diu: jo he de fer la feina que em demanen, perquè es troba en una situació molt delicada i tira endavant. Això fa que ella no se senti bé. Entre això i la seva història personal,se sent tan atreta per la necessitat d’explicar bé la història que ella ha convertit en viral.

Una història viral que vostè també va anar a cercar.

La història existeix, no és meva. Hi ha una triangulació amorosa que queda al descobert en un diari d’un petit poble de Texas de mil habitants on apareix un anunci en què una dona felicita el seu home i la seva amant pel bebè que esperen, amb un to que es dedueix irònic i sarcàstic. El que vol és escarnir públicament la parella i l’engany del qual ella ha estat víctima. I això, que va passar fa tretze anys en un petit poble de Texas, algun mitjà de comunicació ho replica i es converteix en un article viral d’aquests de clickbait, primer als Estats Units, però després arriba a Europa i als mitjans espanyols i catalans. Un dia, buscant per internet, em trobo amb aquests articles. El que em va cridar molt l’atenció és posar-me en la pell d’aquestes tres persones, perquè si l’Estrada és petit, allò és més remot, a tres hores i mitja de la primera ciutat important, que és Houston.

El retrat que en fa de la gent i l’ambient és un pèl angoixant.

Sí. Primer, l’escarni en una comunitat tan petita, però després imagina’t que ets un d’ells i un dia poses a Google el teu nom i et trobes la teva història replicada en idiomes que ni tan sols entens. Vaig pensar que era molt fort i que al darrere hi havia una història que ningú havia investigat i que podia ser d’una altra manera. És en aquest marge de possibilitat en què jo escric la novel·la: parteixo d’aquest fet que és real, però que després avança cap a la imaginació i la ficció. Tot i que sí que vaig fer el viatge a la recerca de la veritat, una mica per veure què trobava, i sobretot també perquè a mesura que anava avançant amb la novel·la pensava, i serà deformació professional: necessito veracitat. No em puc imaginar aquell entorn si no el conec. A més, tot el que anava descobrint per internet era fascinant, com a les pel·lícules, però més encara. Surt l’oportunitat, faig el viatge i me n’hi vaig.

Al llibre es veu com hi ha línies vermelles que no es poden traspassar perquè darrere d’una història hi ha les vides de persones.

Això passa fins i tot amb entrevistes, quan et planteges quin és el propòsit d’aquesta entrevista o d’aquest article. És tenir un impacte perquè millori la condició de moltes persones? És només fer mal? En el periodisme ens ho hem de preguntar sempre: tinc aquesta informació, de què em servirà? Quina utilitat, no per a mi, té? I, llavors, preguntar-se sempre què he de fer amb això. Era una cosa que volia posar a la novel·la perquè era com una necessitat, potser perquè també veig que ens anem fent grans, tenim experiència i veus coses que dius: hòstia, que fàcil és deshumanitzar la vida d’algú i tractar-la amb tanta frivolitat.

Més ara amb les xarxes.

Sí, és molt més fàcil tenir un impacte negatiu en la vida d’algú. Per això aquesta pregunta, que al final és la pregunta ètica: amb això què he de fer i com he d’actuar? Ara és més important que mai fer-se-la.

Subscriu-te per seguir llegint