«El crim és banal, cal complicar les trames perquè la realitat no dona»

Amb l’Església i amb la mort d’un sacerdot jesuïta en La Mina topen Petra Delicado i Alicia Giménez Bartlett a Bajo el cielo infernal, novel·la amb la qual la primera dona policia de la novel·la negra espanyola celebra els seus 30 anys en les llibreries.

A Petra la retrobem a Bajo el cielo infernal de dol per la mort del seu marit i encara més irada que de costum.

Vaig pensar que fins i tot em convenia escriure una cosa així, perquè la defunció del meu marit també em va passar a mi en aquell moment. Vaig pensar que m’ajudaria. No ha estat grat i a vegades ha estat dur, però vaig pensar que no hi havia cap altra sortida.

Es reconeix en aquesta Petra tan enfadada, amb el dol en carn viva?

Home, «Madame Bovary, c’est moi». Sempre hi ha coses teves en els personatges. Probablement és una fase bastant comuna, però jo estava més enfadada que entristida. Tothom pensa en si mateix quan mor el seu company, però jo em cabrejava per ell: no viurà això, no seguirà amb allò… Per què tan jove? Per què en un bon moment? Em cabrejava pel meu difunt.

Escriure Bajo el cielo infernal ha tingut una mica de teràpia?

No. Continuo enfadada. Però el temps que ha passat i haver pogut dir que estava cabrejada sí que m’han vingut bé.

En les últimes novel·les de la sèrie ja començava a perfilar-se una Petra cada vegada més crítica, més incòmoda en la societat en la qual li ha tocat viure.

Jo, com Petra, soc contradictòria. Hi ha coses que em semblen extraordinàriament harmòniques. Potser tens una relació momentània amb un cambrer, li fas un acudit, ho entén, rieu i aquest instant et dona una gran pau. I després hi ha moments en els quals continuo enfadada amb el món perquè llegeixo les notícies i veig com anem i cap a on anem. M’inquieta i m’enfada profundament l’explosió de l’extrema dreta i veure alguns joves adscriure-s’hi sense tenir ni idea del que estan parlant. També em passa amb les dones. Les noies de la meva generació qüestionaven molt el matrimoni i ara les veus il·lusionadíssimes amb casar-se de blanc i celebrar-ho amb tots els amics. Pot ser anecdòtic, però resulta una mica frustrant.

És aquesta sensació de regressió la que li ha fet fixar-se en una institució com l’Església?

L’Església no va enlloc perquè sempre està en si mateixa. S’adapta. Veurem cap a què s’adapta. De l’Església em crida l’atenció tot. Des de la litúrgia, que és meravellosa, fins a la seva capacitat per a sobreviure en el temps. També l’enorme diferència entre uns capellans i altres: des d’alguns que són uns feixistons fins a uns altres que es lliuren en cos i ànima. M’interessa molt. Vaig força a Itàlia i he contemplat cerimònies increïbles. És com el teatre sobrenatural fet realitat. Jo no soc religiosa, però soc profundament respectuosa amb les creences dels altres. Si veus que algú creu profundament en alguna cosa, no tens per què dir-li que és una merda. Fas un pas enrere i respectes.

Sempre ha dit que quan jubili a Petra Delicado la farà monja, però igual després d’aquesta novel·la no li permeten.

Bé, potser aquí tinc una penitència. Però en realitat no és una crítica sagnant: les coses que s’hi expliquen pertanyen a la realitat.

Per què La Mina?

Per una qüestió purament estructural. Tinc contacte amb policies que m’ajuden i els vaig preguntar on podia succeir una cosa així. Tots van coincidir en La Mina. Necessitava un barri on encara hi hagués alguns punts conflictius, sobretot relacionats amb la droga, i on pogués existir una certa ‘omertà’.

Es compleixen 30 anys de la publicació de Ritos de muerte, la primera novel·la de la saga. Va imaginar mai arribar fins aquí?

Acabava de fer un llibre sobre la cuinera de Virgínia Woolf. Em van donar una beca als Estats Units. Vaig acabar cansada i fins als nassos , així que em vaig llançar a fer una novel·la negra per a divertir-me, sense tenir-ne ni punyetera idea. Va caure en gràcia i amb la segona ja vaig començar a informar-me de com es feia això d’escriure novel·la negra.

I en tot aquest temps, què diria que ha après sobre el crim?

El banal que és. Cal complicar les trames perquè la realitat no dona per a tant. En la vida real, o no resolen el cas, o hi ha grans pauses en la recerca, o atrapen al culpable amb relativa facilitat.

Per cert, què seria de Petra sense Garzón? Cada vegada sembla més la seva àncora, la seva presa de terra.

No seria res. Alguna vegada m’han encarregat un conte en el qual havia de sortir només Petra i he estat incapaç. Crec que Garzón fins i tot em cau bastant millor que Petra.

Llavors, no li cau bé?

A vegades és una mica excessiva.

Què li fa tornar a Petra Delicado?

Retrobar-te amb una amiga. He intercalat bastants llibres que no són de Petra. Però quan hi tornes, i no sé si hauria de dir això, és que és tot més fàcil: no has de crear al personatge. Ja està creat. Saps com parla, com es mou i coneixes l’estructura dels seus casos. Escriure una novel·la sense els teus personatges habituals és molt dur. Has de trobar una veu narrativa, decidir des d’on comences, descobrir si et cau bé o malament aquell… En canvi, tornes a Petra i dius: «Hola, benvolguda amiga. Aquí estàs». No m’ha cansat. I el cansament és molt important. Tant com la por de repetir-se. n

Subscriu-te per seguir llegint