La primera imatge que guardo de Carles Fontserè (Barcelona, 1916) és la d´un rústec bosquetà, amb espessa barba blanca, samarreta imperi i destral en mà, tallant llenya davant la seva casa de Porqueres. La fotografia sortí publicada fa més de deu anys, en una entrevista signada pel bon amic Josep Pastells, a la revista del Consell Comarcal del Pla de l´Estany on jo col·laborava en tasques editorials. Recordo que vaig mirar entre sorprès i encuriosit aquella fotografia que semblava haver-se traspaperat. Aquell singular personatge era un pintor? Un cartellista? Un escriptor? Res a veure amb la tòpica imatge dels homes de cultura, als qui agrada fotografiar-se, molt dignes, davant d´un pany de paret folrat de llibres. Però no era un error. L´home d´aspecte sorrut i feréstec era l´inclassificable Carles Fontserè. Després de conèixer el seu apassionant periple vital i la seva tossuda predilecció per anar a contracorrent he arribat a la conclusió que tal vegada no hi ha imatge que el pugui definir millor.
fontserè coincidí per primer cop amb Met Miravitlles durant l´esclat cartellista de la Guerra Civil. El darrer disseny executat per Fontserè abans d´emprendre l´exili fou precisament un curiós encàrrec de Jaume Miravitlles, quan, en ple èxode republicà, la seu del Comissariat de Propaganda s´havia instal·lat de manera improvisada al principal de la Cambra Agrícola de Figueres. El llavors comissari de Propaganda, a qui Fontserè considerava «el primer i millor agent de relacions públiques de Catalunya», estava entestat en una darrera i desesperada acció propagandística: volia que un fuster li fes dues fletxes de fusta que pretenia col·locar a la cruïlla del carrer Nou de la Rambla. La més gran havia de dur escrit «A Barcelona, camí del deure», i la més petita, «A la frontera, camí del deshonor». Fontserè les dibuixà, però l´implacable avanç de les tropes franquistes i l´evidència de la derrota van fer que les fletxes no sortissin mai de la fusteria.
El pintor barceloní dibuixà amb vint anys el famós cartell-icona del camperol empunyant la falç davant la bandera anarquista amb el lema «Llibertat!». Segurament, fou en aquells temps convulsos en què s´integrà al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants Professionals quan va començar a assolir la depuració estilística i la contundència expressiva que han caracteritzat la seva trajectòria artística. Aprengué a posar el seu art al servei d´objectius concrets i directes. Aprengué, en definitiva, a agafar el pinzell, la Leica o la màquina d´escriure com qui empunya la falç que sega cadenes.
No és estrany que Fontserè hagi estat tan polifacètic -sovint més per necessitat que per voluntat pròpia-, el més sorprenent és que hagi excel·lit en ocupacions tan diverses: cartellista, il·lustrador, escenògraf, dibuixant de còmics, fotògraf, escriptor...
Fontserè seguí el camí de l´exili el 1939, travessant la frontera a peu des de la Vajol. Va conèixer la misèria dels camps de concentració francesos i va sofrir les penalitats del gruix de l´exili català, exclòs dels privilegis de la classe política dirigent. La joventut i el seu caràcter optimista li amorosiren aquella implacable derrota. No creuà la ratlla mirant enrere, sinó fixant la vista cap a un futur ple d´esperances. El seu no va ser un exili nostàlgic, d´autoflagel·lació permanent i llagrimeta fàcil en sentir els acords d´una sardana. Fontserè el va viure com la gran oportunitat de conèixer món i viure experiències apassionants. I a fe que ho va aconseguir.
L´autor d´Un exiliat de tercera viu ara dedicat a la tasca memorialista. Es tracta del penúltim episodi, i no pas el menys brillant ni segurament el darrer, de la seva tasca creativa. Els seus llibres de memòries -ja n´ha editat tres i en prepara el quart- encomanen la passió d´una gran novel·la i tenen la grandesa de fer sentir entre les seves pàgines l´alè del convuls segle xx (1). Fontserè manté el convenciment que les vicissituds personals són inseparables de les del món. Barreja la descripció dels fets viscuts amb una acurada revisió de tota mena de fonts històriques. Les seves atapeïdes llibretes personals de dues columnes -una per als fets personals i una altra per als històrics- són un fascinant exemple de paciència, rigor metodològic i memòria d´elefant.
Fontserè no ha deixat mai que els arbres li tapessin el bosc. I no és aquesta una constatació simplement metafòrica. Quan els arbres que envolten la seva casa de Porqueres van créixer fins a ocultar les vistes a l´estany, tossut i murri, es feu aixecar una petita torre de guaita a la teulada.
S´agraeix el seu afany dinamitador de les versions oficials dels fets històrics, l´escepticisme militant amb què s´enfronta a les veritats establertes i la seva capacitat per desmantellar-les amb la minuciositat d´un forense. És com aquell que busca amb obstinació el forat de bala en un cadàver que el certificat de defunció ha despatxat com una mort natural. Els seus llibres estan farcits de detalls quotidians que tenen la grandesa d´il·luminar la realitat amb la força d´un llampec que fendeix la tenebra: els camps de concentració francesos, el París ocupat pels alemanys, les grandeses i les misèries dels exiliats catalans, el batec d´una metròpoli com Nova York o el món de la faràndula al costat de Mario Moreno Cantinflas.
Temperamental, agosarat, audaç, amb una equilibrada combinació de seny i rauxa, de pensament i acció, Fontserè no ha tingut mai por de jugar-se-la. I la sort, en just agraïment, li ha somrigut sovint. Ha pensat en positiu fins i tot en les circumstàncies més adverses. Sempre ha estat convençut que els filats del sistema -o del camp de concentració- han de tenir per força alguna escletxa per on escapar. Segurament per les seves venes corren encara, com un vivificant antídot contra tota opressió, unes gotes d´anarquisme llibertari. Carles Fontserè és un dels darrers exemplars d´una noble estirp d´homes, exultants d´èpica i memòria, que han viscut a cavall de la història més desbocada i salvatge.
1. Els tres llibres de memòries publicats són: Memòries d´un cartellista català (1931-1939), Pòrtic, Barcelona, 1995; Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial, Proa, Barcelona, 1999; i París, Mèxic, Nova York. Memòries 1945-51, Proa, Barcelona, 2004.
*Periodista
