18 de febrer de 2007
18.02.2007
Diari de Girona
Un artista a Banyoles

Carles Fontserè en el record. Al fil de l´arquitectura

18.02.2007 | 01:00
EXPOSICIÓ A BANYOLES. Targetó de la mostra de Carles Fontserè que es va fer l´any 1972 a la Llotja del Tint.

La mort el passat dia 4 de gener de Carles Fontserè m´ha empès a revisitar la mostra Nova York 1626-1990. Un relat gràfic de Carles Fontserè a l´espai Caja Madrid en plena plaça de Catalunya de Barcelona i visible fins a començaments de març. Retinc encara un record força viu de la mostra inicial, al anys 80, al Palau de Pedralbes, record centrat sobretot en el caràcter eminentment urbà (d´història urbana, de fet) de la mostra i amb un fort component escenogràfic del muntatge. L´exposició no està gens exempta d´una visió arquitectònica, per altra banda molt present en la producció fotogràfica de Fontserè.
La recent desaparició d´en Carles ha donat lloc a força material de premsa sobre la seva figura i la seva trajectòria. No pocs d´aquests treballs fan esment d´un aspecte clau en Fontserè i és la seva extraordinària qualitat humana que excel·leix per damunt de la seva ingent tasca professional. Aquesta darrera és múltiple i variada, encara que sempre a l´entorn del món de l´art. Ens trobem, per tant, davant d´un artista polifacètic, és a dir, d´un artista en el sentit ampli de la paraula.
Cartellisme, grafisme, pintura, literatura,... formen part dels focus d´atenció de Fontserè. També l´arquitectura d´alguna manera és present en el seu món. Va ser justament a l´entorn de l´arquitectura que vaig accedir a Fontserè.
Un material singular
A finals dels anys seixanta varen caure a les meves mans els plànols que Fontserè enviava des dels Estats Units per a la reforma de la masia de Can Tista que feia poc havia adquirit. En aquells anys, per a mi, un aspirant a estudiant d´arquitectura, aquell era un material certament singular, poc a l´estil de l´època. No eren llençols de paper asèptics sinó quaderns de folis densos de contingut, amb dibuix precís i ple d´anotacions. Can Tista és una masia, de fet dues (Can Tista i Montguix), l´una dedicada a habitatge i l´altra a l´estudi, i separades per una era, al damunt de l´estany de Banyoles.
En aquella època jo feia de paleta i vaig arribar a treballar algunes setmanes d´estiu a la casa de Can Tista, en una fase ja d´acabats finals. Allà vaig descobrir els centenars, potser milers, de dossiers perfectament ordenats en classificadors que Fontserè guardava. Recordo que passava els migdies (les comunicacions no eren fàcils i portàvem la «carmanyola» al treball) vencent la temptació de tafanejar entre dossiers i llibres. Vaig tardar encara uns pocs any a poder fer-ho.
L´any 1972 vàrem organitzar al Tint una exposició de fotografies de Fontserè, Fotoreportatges de Carles Fontserè. Ja en aquell moment l´arquitectura de Nova York, a traves del reportatge d´una acció conceptual de Muntades, es manifestava com un clar focus d´interès pel fotògraf. Per cert, recordo els esforços per evitar que l´alcalde franquista del moment tanqués l´exposició ja que entre els reportatges n´hi havia un de Rafael Alberti. «Aquest és un comunista», era l´argument per a no permetre´s obrir la mostra.
Per aquella època, si mal no recordo, Fontserè va dirigir la reforma d´un local per a botiga d´esports al carrer Alfons XII de Banyoles, amb un llenguatge de fort arrelament mediterrani, proper a icones formals de Josep Maria Sert a Sant Paul-de-Vence. L´arquitectura seguia atraient-lo.
Va ser també en aquesta època quan els membres del grup TINT-2 vàrem establir un vincle de treball intens amb en Carles i la Terry. Estàvem treballant en la preparació de l´exposició sobre la Cromolitografia Religiosa. No podíem desaprofitar els coneixements de gravador, de grafista i de documentalista que una figura com Fontserè atresorava.
Varen ser molts els diumenges que vàrem passar treballant a Can Tista i molts també, els sopars que la Terry va preparar per a tots nosaltres. Recordo, en llargues matinades, a Fontserè explicant milers d´anècdotes de tota mena, compartint vivències i hores de rutinari treball de classificació, d´elaboració de fitxes, de reproducció de fotografies. Aquí vàrem conèixer el seu interès per l´arquitectura, les seves aventures de taxista a Nova York, les seves experiències mexicanes i tantes vivències plenes de coneixements i d´inquietud investigadora. Treballàvem a l´Estudi, sopàvem a la casa.
Tafanejar a la biblioteca
En el trajecte entre els dos edificis, en «Ca», com li deia la Terry, recollia en un cistell els cargols que trobava i en més d´una ocasió aquests eren objecte d´un sopar prou singular. Aquí vaig complir aquell vell son de tafanejar en els dossier i en la biblioteca d´en Carles, d´entrar i sortir del seu singular laboratori fotogràfic; i aquí vaig descobrir la seva producció pictòrica, plena de mediterranisme, d´una llum intensa, d´un optimisme insistent i amb una forta presència d´elements arquitectònics (sovint de l´arquitectura popular que tant li interessava).
Mai he deixat de seguir els seus treballs, la seva trajectòria i la seva producció. Ara en queda el record. El record i una certa ensenyança. Rellegir les seves memòries refresca un passat intens i proper.

* Arquitecte

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera a Girona

Tots els cinemes de Girona

Tots els cinemes de Girona

Consulta la cartellera a Girona, Salt, Olot, Ripoll, Platja d'Aro i Salt. Tot el cinema de Girona

 
 

L'últim El més llegit