El millor lloc del món per als informàtics

Esther Ortega Gómez té 28 anys. Va estudiar primària i secundària a la seva localitat natal, Blanes (a l’escola Mossèn Joan Batlle i a l’IES Sa Palomera), i després es va decidir a traslladar-se a Girona per cursar Informàtica a la UdG perquè «des de ben petita vaig tenir ordinador a casa, i gaudia molt programant. A més vaig pensar que era una carrera amb moltes sortides i possibilitats». Però la realitat no era tan senzilla com imaginava, i la va obligar a fer de nou les maletes als 23 anys, i aquest cop per anar força més lluny: «Vaig marxar perquè després de perdre la feina de pràctiques que tenia a la universitat (concretament al parc tecnòlogic de la UdG) no vaig trobar res».

Com a informàtica que era, «vaig pensar a provar sort al Silicon Valley, a Califòrnia». I se n’ha sortit, encara que els inicis de la seva experiència americana no van ser precisament fàcils: «Els dos primers anys aquí van ser molt durs, perquè no trobava res del meu àmbit i anava treballant cuidant nens i de professora de castellà a escoles». Malgrat això, «amb molta paciència i perseverança vaig aconseguir una feina d’enginyera informàtica, i un cop ja era a la indústria va ser més fàcil anar trobant altres feines fins que vaig aconseguir-ne una que m’agradés realment».

La importància dels contactes

Esther Ortega explica l’estratègia que va seguir per acabar aconseguint la feina que volia: «Aquí, per trobar feina, has de fer networking, com en diuen, que vol dir conèixer gent, ampliar els cercles socials i demostrar que pots fer la feina. Per exemple, si has treballat en una empresa, i en el futur necessites una nova feina, preguntes a antics companys i managers si a les empreses actuals on estan necessiten algú. I aquestes persones faran córrer la veu que coneixen algú preparat cercant feina. Per aquesta raó, aquí LinkedIn és una eina molt útil».

En els inicis de la seva estada, però, «jo no coneixia ningú, i així costa entrar en aquest cercle. Per això vaig enviar moltíssims currículums, i si no em contestaven intentava anar personalment a l’empresa a parlar amb la persona encarregada de contractar, per ensenyar-li projectes personals i demostrar que podia fer la feina». Conscient de l’elevada competència en el camp de la informàtica que hi ha en un indret com Silicon Valley, «al cap d’un temps vaig canviar una mica la meva estratègia, i vaig començar a treballar per a empreses que contractaven posicions per a nous llicenciats. Durant un any vaig acceptar treballar en posicions per sota del meu nivell, però així vaig ampliar els meus contactes i vaig trobar la meva feina actual».

Un element clau en aquest procés va ser el seu domini de l’idioma anglès, que va aconseguir també a base d’esforç personal: «El nivell d’anglès que tenia quan vaig arribar era el que havia aconseguit a l’institut i fent un curs a la universitat. Pensava que tenia un bon nivell, i que estava preparada per viure en un país de parla anglesa, però un cop aquí em vaig adonar que no sabia res. I vaig decidir que els amics que faria serien tots de parla anglesa. Fins i tot als amics mexicans que tinc els vaig dir que no parlaria castellà amb ells».

Així, afegeix, «després d’estar en una situació d’immersió anglesa total, és quan vaig aprendre. Em va costar uns 4-6 mesos arribar a tenir el nivell necessari per poder mantenir una conversa sense haver d’aturar-me a traduir paraules, però vaig tenir la sort que els meus amics m’ajudaven i s’esforçaven a entendre’m. I em vaig adonar que en el moment que pots mantenir una conversa per telèfon en una llengua és quan la domines prou». Aquesta ferma voluntat per aconseguir un bon domini de l’anglès també acabaria influint en les relacions d’Esther Ortega a Califòrnia: «Fins que no portava aquí més d’un any no em vaig posar en contacte amb catalans de la zona, perquè primer volia dominar l’anglès».

Les seves ganes d’integrar-se plenament al seu nou país de residència també les va demostrar Esther Ortega quan va decidir adoptar el cognom del seu marit, Nick Howard, a qui havia conegut a San Francisco a través d’uns amics comuns: «Canviar-se el cognom no és una obligació, pero és tradició. Quan estava a Catalunya sempre pensava que els immigrants s’havien d’adaptar als costums i tradicions de la terra d’acollida, així que jo aquí faig el mateix». Malgrat això, admet que «encara mantinc costums catalans, i en Nick, per exemple, sap que prefereixo rebre roses per Sant Jordi que no per Sant Valentí. Però alhora respecto i segueixo les tradicions americanes».

La família és una altra cosa

En aquest sentit, explica que entre les coses que més li han cridat l’atenció als Estats Units hi ha «el concepte de família que tenen aquí, que és molt diferent del nostre. La gent marxa de casa als 18 anys i es veuen amb la família per Nadal i Acció de Gràcies. Malgrat la distància que separa Califòrnia de Catalunya, parlo més jo amb la meva família, i ens veiem més sovint, que el que la gent d’aquí es veu amb les seves famílies». Apunta, en aquest punt, que «encara que al principi no podia per temes de feina, ara intento tornar a casa almenys un cop a l’any, i la meva família ve a visitar-me un cop a l’any també». I mentrestant, les noves tecnolologies els permeten mantenir el contacte: «Parlo cada dia amb els meus pares i germà a través de WhatsApp, i per Facetime els caps de setmana. I amb la resta de la família i amics també ens comuniquem de tant en tant per WhatsApp, o amb Facetime o Skype en el cas dels més propers».

Durant la setmana, la vida d’Esther Ortega a Califòrnia és força rutinària: «M’aixeco a dos quarts de set del matí per anar al gimnàs, torno a casa i em preparo per anar a treballar. Com que el trànsit a la badia de San Francisco és molt complicat, normalment les empreses són flexibles a l’hora de començar la jornada laboral. Acostumo a arribar a l’oficina a les 10, i hi estic fins passades les sis de la tarda. Torno a casa i en funció del dia cuino, vaig a comprar, netejo...». Precisament comenta que una altra de les coses que l’ha sorprès als EUA és que «la gent no cuina. Mengen fora cada dia».

Quan arriba el cap de setmana, en canvi -i també aprofitant les visites de familiars i amics-, a Esther Ortega li agrada visitar els molts llocs interessants que, segons ella, hi ha als Estats Units: «Els caps de setmana mai no paro per casa. Ja he estat en 30 dels 50 estats del país i vull acabar la llista en els següents dos anys. Hi ha moltíssimes coses per visitar, aquí».

Mentre ja es prepara per afegir nous estats al seu llistat d’indrets visitats -al setembre té previst viatjar a Louisiana-, comenta sobre aquests viatges que «em continua cridant l’atenció que em sento molt decebuda cada vegada que visito una gran ciutat. Tothom en algun moment de la seva vida ha volgut visitar Las Vegas, Miami, Los Angeles... però totes aquestes ciutats es poden veure en un sol dia. No és com quan visites una capital europea, que necessites més d’una setmana només per als museus. Potser l’única excepció és Nova York, però treus molt més del teu viatge quan visites Roma o París, per exemple».

En canvi, sí que li agraden molt els parcs naturals dels Estats Units: «Yellowstone i Yosemite són una passada. O Hawaii, on pots visitar volcans que encara estan en erupció, i és una experiencia única. I si he d’escollir un estat com el meu favorit, sorprenentment és Utah, que té uns parcs naturals que semblen sortits d’una pel.lícula».

Esther Ortega té assumit que el seu trasllat als Estats Units sembla de moment definitiu, encara que admet que li agradaria tornar algun dia a viure a Girona: «Voldria tornar a casa, però ara mateix no hi ha feina per a mi. Companys meus, els que tenen sort i tenen feina, cobren en un any el que jo cobro en poc més d’un mes». És un dels motius pels quals no es penedeix d’haver marxat: «Trobo molt a faltar la família i la terra, pero aquí he tingut i tinc oportunitats que mai no hauria aconseguit a casa».