En Jaume, o la Maria, o en Sergio, o en Pau, o la Xisca... Tots tenen entre vint i vint-i-set anys. Tenen en comú que als setze, en finalitzar l’ESO, se’ls va acabar fer alguna cosa que tingués a veure amb allò que s’entén com ser productiu. Algun d’ells van estar uns pocs mesos treballant de repartidor, mosso de magatzem, o alguna altra feina per l’estil; algun no ha començat encara cap feina. Els que ho van fer, ho van deixar a les poques setmanes, se sentien explotats. Viuen amb els pares, tenen el menjar a taula tots els dies, una paga setmanal i la possibilitat de connectar-se a Internet. Els seus pares els donen la pallissa perquè organitzin la seva vida, però ells diuen que ja treballaran quan toqui. Tots ells són un exemple de l’anomenada Generació Ni-Ni (ni vol estudiar, ni vol treballar).
Davant de la seva situació personal actual, molts d’ells repliquen a la pressió del seu entorn i dels professionals de la salut que els volen ajudar amb un missatge únic: «no ho sé», «ja ho veuré», «és la meva vida, no em ratllis»... Tots ells són possiblement víctimes d’un model de societat que els ha portat a la idea única d’haver-se d’espavilar molt per aconseguir molt poc, i sempre amb la idea de fons: «aguanta’t, que aquesta és la vida que hi ha i no n’esperis més, la felicitat aquí s’acaba». El model basat en la competitivitat i la lluita per obtenir un suposat estàndard necessari i uniformitzador per a tots nosaltres acaba amb la seva fortalesa psicològica i els porta de la lluita per fer-se un lloc a la societat a la més absoluta de les passivitats, quan en la seva ment ells es veuen derrotats i amb aquesta lluita perduda. Aquestes persones, amb major o menor intensitat, viuen l’experiència de la seva pròpia buidor que els porta a una idea de vida sense sentit i mancada de felicitat.
La gran tragèdia de l’individu actual és que se sent atrapat i ofegat pels valors imposats i que se suposa que hauria d’aconseguir. Els mitjans de comunicació ens proposen herois que són inassolibles, però al mateix temps els joves adolescents els interpreten com la realització de la felicitat a assolir. Hem passat de la tirania dels valors interns (tradició familiar, etc.) a l’esclavitud de les icones actuals (èxit fàcil, bellesa, superficialitat...). Vivim al dictat del que ens diuen: quin cotxe hem de comprar, quin xampú hem d’utilitzar, o quina carrera han d’estudiar els nostres fills... sempre per triomfar com a únic camí a allò imprescindible, ser feliços i sentir-nos satisfets i realitzats.
Tot l’anterior es torna, doncs, una arma de doble tall: per un costat, aquells que s’adapten millor a aquesta exigència i saben lluitar dins un món d’alta competitivitat; per contra, els que no es veuen al nivell, no consideren que donin la talla o que aquest model sigui per a ells i s’enfonsen tot justificant-se amb una disfressa del «a mi m’és tot igual». Això condueix al prototip de l’individu Ni-Ni d’avui: frustrat i insatisfet amb el que té, doncs sempre es pot fer millor, i a més els models a imitar són tan canviants que no permeten una identificació plena.
Un pacient traduïa l’anterior amb un discurs que feia més o menys així: «De vegades em sento com escalant una muntanya, però amb la sensació dolenta que el que aconsegueixo un dia no em serveix per al següent. Sempre estic començant de zero. I cada vegada aquesta muntanya (la vida) em resulta més difícil d’escalar». I per a ells, malgrat que solen rebutjar ajudes i automarginar-se en un món de videojocs o tòxics, la majoria de les vegades el camí es realitza en solitari, sense cap punt de suport en amics o familiars, doncs cadascun està ficat en la seva pròpia individualitat i més o menys desconnectat de la resta.
Dues conseqüències apareixen en aquest model, doncs: la competitivitat o la passivitat. Són els dos extrems pels quals l’individu actual pot caminar. Les noves generacions són competitives en el sentit que desitgen arribar al cim el més aviat possible, per a alguns d’ells sense importar-los els mitjans (les travetes, l’abandó de la família, la renúncia a valors tradicionals...). La seva felicitat es troba en el que els altres els assenyalen.
Però rivalitzar no és negatiu. El negatiu és voler competir sense tenir un punt de suport, és a dir, un «jo psicològic» prou fort i prou ben construït com per suportar la càrrega i tensió que la lluita diària suposa. Avui dia, des de la família, l’escola, els extraescolars, els mitjans de comunicació... la societat en general, se li ensenya al nen i a l’adolescent a rivalitzar, però amb freqüència s’oblida una cosa essencial: reforçar el seu propi jo a través d’una autoestima que li permeti un coneixement de si mateix, de les seves possibilitats i límits, i a partir d’aquest punt (no abans ni després) afavorir una sana competitivitat. Tot el que no vagi per aquest camí només ensenya a ser competitius amb l’afany de ser el millor i guanyar i està abocat a la insatisfacció.
Moltes vegades les coses es fan a l’inrevés: s’introdueix al nen en un clima d’alta competència (notes, premis...) sense que abans sàpiga de quins recursos psicològics disposa. És com començar la casa per la teulada. L’individu frustrat està servit, o bé perquè perd en aquesta lluita per la competitivitat del destacar o bé perquè s’enfonsa en la disputa per mantenir un alt nivell de realització al llarg de la seva existència; ets esclau per un costat o per l’altre i això és pura insatisfacció.
L’altre resultat de la buidor de l’individu d’avui és la indiferència. «Per a què lluitar si sé que no arribaré a la meta...». El resultat és el mateix: frustració i buidor. Com a exemple d’aquestes situacions, els milers de joves que no es decideixen a buscar un objectiu a la seva vida (ja no solament d’estudis o d’ocupació, sinó de quelcom més essencial, de la idea del que volen ser) i es mantenen sota el recés dels seus pares: la Generació Ni-Ni.
CAUSES DE LA GENERACIÓ NI-NI
Les raons que es poden assenyalar com a origen de la Generació Ni-Ni són múltiples i complexes:
- Por a la frustració: El fet d’haver nascut i haver-se desenvolupat en una societat sense privacions ni penúries ha afavorit la por al fracàs. Ho han tingut tot (menjar, estudis, roba de marca...), però no han sabut assaborir-ho. Aquests joves tenen pànic a la frustració i per això són passius i indolents. La seva reflexió és alguna cosa així com: «si no estudio ni treballo, no fracasso». Però, desgraciadament, tampoc podran assaborir la satisfacció del triomf.
- Pares treballadors, però poc feliços: Aquests joves han tingut, generalment, pares molt treballadors («han viscut per i per al treball») però també han percebut que ells no eren feliços. Fins i tot de vegades han sentit la seva frustració i fracàs com a persones. Per tant, pensen: «Per què lluitar tant si al final això no t’assegura la felicitat?».
- Panorama laboral desolador: La situació actual desgraciadament no ajuda, doncs la precarietat en l’ocupació, el mileurisme i el temor de ser «menys que els pares» poden portar aquests joves a tirar pel carrer del mig: ni treballar, ni estudiar.
- Incertesa en el futur: És una conseqüència de l’anterior. Avui la pregunta clàssica dels adults, «tu què vols ser de gran?», no troba en la majoria dels joves una resposta clara i contundent. Aquesta falta de projecte també afavoreix l’aparició de la Generació Ni-Ni i la tendència a viure el moment present (carpe diem) sense mirada cap al futur.
- Educació permissiva i sense límits: Els joves d’avui són producte d’una educació massa permissiva i excessivament tolerant, que no ha fixat uns límits. Són els primers fills amb la clau al coll, la generació en la qual tant el pare com la mare treballen fora de casa, de manera que els nens són cuidats pels avis o es passen totes les tardes veient la televisió o jugant amb la videoconsola.
Futur incert per a aquells joves, que es veuen atrapats per tots costats; per una societat que els ha encaminat cap a unes fites per a les quals no se senten preparats, per una absència de model alternatiu que els porta a l’ostracisme (en forma de videojocs i drogues) i per una individualitat que tendeix a deixar-los arraconats i trobar-se paulatinament en la marginalitat, la frustració i la infelicitat.
* Els autors de l'article són psicòlegs clínics del Centre de Psicologia i Neuropsiquiatria Heia de Girona, GEM Olot, Hospital de Figueres i Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions, CSMIJ de Sant Martí Sud, Parc de Salut del Mar, Barcelona (www.heiapsicologia.com)
