No va fer bon temps, el 20 de febrer del 1976, al contrari: Girona havia patit la nit anterior una intensa tempesta i el dia va ser fred i ennuvolat, mentre que a Olot s´hi van viure episodis de pluja violenta. Però res de tot això va ser obstacle perquè milers de persones sortissin als carrers de les dues ciutats aquell dia per rebre els Reis d´Espanya, Joan Carles i Sofia, en la seva primera visita a la demarcació després de la seva proclamació, el 22 de novembre del 1975, només dos dies després de la mort de Francisco Franco.
La setmana entrant es compleixen per tant quaranta anys justos d´aquella visita en què es va posar de manifest un fervor monàrquic que s´ha perdut, com semblen indicar iniciatives com les de l´Ajuntament de Girona d´assegurar que el títol de Príncep de Girona no representa la ciutat, o de demanar el canvi de nom de la Fundació Princesa de Girona, o la de l´Ajuntament de Breda de declarar persona «non grata» el Rei Felip VI, l´actual monarca espanyol, fill de Joan Carles i Sofia. Tot plegat passa, a més, quan es compleixen 600 anys de la creació del principat de Girona, un títol que, com explica la versió digital de l´Enciclopèdia Catalana, va ser «concedit pel rei Ferran I al seu primogènit, l´infant Alfons, al febrer del 1414, a imitació de la casa reial de Castella. La senyoria corresponent, continuació del ducat de Girona, no fou efectiva fins al febrer del 1416, i s´extingí dos mesos després quan l´infant Alfons [el Magnànim] accedí a la dignitat reial. Posteriorment, fou usat pels primogènits de la Corona com a simple títol nobiliari. Fins que la dinastia dels Borbó en prescindí. El 1977, Joan Carles I revalidà el títol, que concedí al seu fill Felip, i que quedà oficialitzat per la Constitució del 1978».
El 20 de febrer del 1976 encara no s´havia recuperat l´ús del títol de Príncep de Girona (ho seria poc després, per iniciativa del llavors alcalde de la ciutat, Ignasi de Ribot), i la premsa del moment parlava de la visita del Rei «i comte de Girona». Joan Carles i Sofia van viatjar a les comarques gironines durant un periple de diversos dies que els va portar a diferents indrets de Catalunya: «La significación, noble y altísima, del regio viaje, no puede ser otra que personificar o singularizar en Cataluña, de momento, el abrazo con el cual la Monarquía abarca a toda España», havia escrit en la seva editorial un diari de Madrid.
DESFILADA A LA PLAÇA CATALUNYA
Els Reis van arribar a l´aeroport Girona-Costa Brava en helicòpter. Eren dos quarts de dues de la tarda del divendres 20 de febrer i començava un atapeït programa d´activitats que s´acabaria amb el retorn a Barcelona unes hores més tard.
El seguici dels monarques va recòrrer en automòbil i en poc menys de mitja hora la distància entre l´aeroport i Girona: va entrar a la ciutat per Palau i a mesura que s´acostava al centre (Plaça Poeta Marquina, Plaça Marquès de Camps), cada vegada hi ha havia grups més nombrosos de gironins esperant per saludar els reis. A la plaça de Catalunya, on es va aturar la comitiva, hi havia una autèntica gentada, que havia ocupat fins i tot un edifici inacabat per poder presenciar de prop l´arribada dels monarques. I és que en aquest indret van començar els actes oficials previstos, amb una parada militar que va ser presidida per Joan Carles des d´un podi instal·lat a la plaça.
Després, a peu, Joan Carles i Sofia i les autoritats que els acompanyaven, entre les quals hi havia l´alcalde, Ignasi de Ribot, i el Governador civil, Armando Murga, van anar a peu fins a l´Ajuntament: la plaça del Vi (que llavors encara s´anomenava plaça d´Espanya) era plena de gom a gom de ciutadans que van rebre amb aplaudiments la presència dels reis. «Girona amb vosaltres», «Blanes amb els Reis», «La Jonquera amb i per vosaltres», «El Consejo de Empresarios con el Rey», «La comarca de la Selva amb els Reis», són algunes de les frases que es podien llegir en les pancartes que portaven assistents als actes.
Des del balcó de l´Ajuntament, De Ribot va recordar la visita que Joan Carles i Sofia havien fet a Girona uns mesos abans, encara com a Prínceps, i va agrair aquella nova presència. Però el seu discurs també va tenir un punt reivindicatiu: «Permitidme que usando de anticipada venia pida vuestra decisiva intercesión para que la Administración ayude a solventar necesidades ciudadanas, tales como la regulación del río Oñar, que nos proteja de futuras inundaciones, así como una actuación continuada y restauradora del extraordinario Barrio Gótico, Patrimonio colectivo, herencia común, legado que deseamos entregar a futuras generaciones y que la Corporación no puede afrontar sin apoyaturas económicas. Sé del esfuerzo de nuestros ciudadanos, muy por encima del que prestan poblaciones parecidas. De aquí que conociendo nuestra aportación, pida al Estado, y aún invoque la fuerza moral que pueda darnos la Orden de 3 de enero de 1810, por la que se otorgaban especiales favores a la Ciudad por su heroico comportamiento, y que no pudo tener adecuado desarrollo, sin duda por las enormes dificultades que atravesó el país». Seguidament va parlar el Rei, que en una breu intervenció va afirmar que «esta bellísima provincia, tan mimada por la Naturaleza, con su montaña ideal, espléndido campo y costa maravillosa, es asiento de unas gentes que son artistas, nobles y esforzados».
El monarca també va citar, sense esmentar-lo, Salvador Espriu, i va acabar amb unes paraules en català: «Hagamos entre todos que España, como ha dicho un gran poeta catalán, "visqui eternament en l´ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat". Una vegada més cridem: Visca Catalunya! Visca Espanya!».
Acabats els discursos, que van ser molt ovacionats, va haver-hi una recepció al saló de sessions de l´Ajuntament, en la qual els Reis van saludar les autoritats civils, religioses i militars i també representants de la societat gironina. I tot seguit es va fer un dinar al saló de descans del Teatre Municipal, servit pel restaurant La Rosaleda, que només va durar 47 minuts perquè el programa d´activitats era molt ajustat i en el qual es va servir llagosta a la brasa estil Costa Brava, vedella de Girona i pastís.
Els reis van tornar al cotxe a quarts de cinc de la tarda per desplaçar-se fins a Olot, on el temps no va ser tan benigne com ho havia estat a Girona. Una pluja insistent, en ocasions molt violenta, va acompanyar tota la visita dels monarques, l´acte central de la qual era a l´aire lliure, al Parc Nou. Com relatava el cronista de Los Sitios, «ni la tarde desapacible, ni la lluvia que caía, mansa unas veces, torrencial otras, pudo diluir, mucho menos disolver, la voluntad de esperar a pie firme, arracimados en las calles, apiñados en el campo del Parque Municipal, chapoteando en el barrillo causado por las aguas mil, los millares de olotinos y de concurrentes de La Garrocha, la llegada de los Reyes de España, Don Juan Carlos y Doña Sofía».
JOSEP PLA SOTA LA PLUJA
L´arribada dels monarques a Olot es va retardar «ante la afluencia de ciudadanos en Besalú que querían aclamarles y saludarles». Però finalment es van presentar a la capital de la Garrotxa, on van ser rebuts per l´alcalde, Joan de Malibran, el president de la Diputació, Antoni Xuclà, i l´escriptor Josep Pla, amb qui els Reis mantenien una bona relació. De fet, la crònica de Los Sitios relata que «mientras las gentes pugnaban por romper el cordón de seguridad y los Reyes saludaban y saludaban, se registró un detalle humanísimo, pleno de cordialidad señorial: Doña Sofía tomó del brazo al maestro José Pla, con él avanzó, con él conversaba, sin dejar de saludar y de sonreir a olotenses y olotinas arracimados en estrecho canal humano. Y el gran escritor de Palafrugell, destocado, sin hacer caso de la lluvia, mostraba su contento y su emoción».
Malgrat la pluja que queia -i que no va impedir que molts dels assistents també hi mostressin pancartes de suport als monarques-, els Reis i les autoritats que els acompanyaven es van enfilar a un escenari que s´havia bastit al Parc Nou, engalanat amb l´escut d´Olot i la bandera espanyola, des del qual es van pronunciar els discursos. Primer va ser el torn de l´alcalde, que després de donar la benvinguda a Joan Carles i Sofia, va començar la seva intervenció amb una particular descripció de la Garrotxa: «Este denominado Tibet de Cataluña, no tanto por su altitud como por su difícil acceso y comunicación». Precisament en aquesta línia, en un moment del seu discurs, Joan de Malibran també va adoptar un to reivindicatiu, i després d´esmentar diversos problemes amb què es trobaven els olotins (serveis com l´eliminació de deixalles o l´abastiment i depuració d´aigua), en va citar un de concret: «Existe uno [problema] actual, muy importante, trascendental, no sólo para el futuro de nuestra ciudad y comarca, sino de las tierras y comunidades del norte de Cataluña que me resisto a silenciar. Me refiero al Eje Transversal de Cataluña». I va demanar ajuda al Rei per fer-lo realitat.
En la seva resposta, Joan Carles no va fer cap referència a l´Eix Transversal, encara que va assegurar que «los problemas que tenéis planteados serán estudiados con todo cariño, pues estamos decididos a que nadie se quede sin participar de las mejoras que por el esfuerzo de todos hemos de conseguir todos juntos». El rei va tancar les seves paraules donant les gràcies als olotins que havien assistit a l´acte malgrat la intensa pluja que no havia deixat de caure. I va rebre com a resposta una gran ovació dels presents.
La pluja sí que va impedir, però, una demostració de danses populars que havia estat organitzada, i un berenar popular a l´aire lliure que havien preparat els responsables de l´Hotel Montsacopa. Després de tornar a saludar autoritats, alcaldes i veïns que s´apilonaven a la zona intentant donar-los la mà, els Reis van marxar d´Olot a quarts de set de la tarda i van tornar a Barcelona, on l´endemà continuarien amb aquella visita a Catalunya.
