Vuitanta anys després de l´inici de la guerra civil espanyola, Catalunya i França van teixint esforços per recuperar la memòria dels milers d´exiliats que van haver d´abandonar el país. Es calcula que girebé 500.0000 persones van creuar la frontera amb França entre el 28 de gener de 1939, data en què el país veí va obrir la frontera, fins el 10 de febrer, quan l´exèrcit nacional va aconseguir controlar els passos fronterers de l´Alt Empordà. Els republicans, cansats, derrotats i enemistats entre ells després d´haver perdut la guer-ra civil, esperaven trobar a França refugi i protecció, però es van trobar amb l´hostilitat d´un país que els va confinar en camps de refugiats, com el de la platja d´Argelers, en condicions infrahumanes.

La memòria d´aquests persones va ser invisible durant quatre dècades de dictadura, però vuitanta anys després del conflicte s´ha intentat recuperar-la. L´any 2008 es va obrir el Museu Memorial de l´Exili (MUME), a la Jonquera, i França també ha fet passos amb el Memorial de Ribesaltes (inaugurat el 2015) i el centre d´interpretació sobre el camp d´Argelers, situat al Castell de Valmy (2014). Per tal de difondre aquesta memòria, el Museu d´Història de Girona i el propi MUME organitzen periòdicament visites als escenaris d´aquesta «ruta de l´exili». La darrera va tenir lloc el dissabte 5 de març, de la mà del professor de la UdG Salomó Marquès i el director del MUME, Jordi Font.

Els republicans que es dirigien a la frontera van abandonar Girona per carretera, seguint el recorregut del que ara és la N-II. Els més afortunats anaven en cotxe, bicicleta o tartana, però la gran majoria ho van haver de fer a peu mentre encara ressonaven els bombardejos. Entre els fugitius hi havia parlamentaris catalans i espanyols. Aquests últims, de fet, van celebrar la darrera sessió de les Corts republicanes al Castell de Figueres. Després, el president de la República espanyola, Manuel Azaña, es va refugiar al Mas Barris (la Vajol) per poder creuar la frontera, mentre que al Mas Perxés d´Agullana s´hi van concentrar nombrosos intel·lectuals i polítics catalans, inclòs el president de la Generalitat, Lluís Companys, el lingüista Pompeu Fabra o el vicepresident del Parlament, Antoni Rovira i Virgili.

Tots ells van creuar la frontera pocs dies després al costat de centenars de milers d´exiliats més, molts dels qual eren nens. La Jonquera era el pas natural cap a França per a aquells que no coneixien el terreny, tot i que Companys i Azaña van creuar per passos de muntanya per motius de seguretat. Altres van optar per la ruta de Portbou. De fet, al final tothom va escapar per on va poder.

L´EXILI, UN CONCEPTE GLOBAL

El MUME es troba situat al peu de l´antiga carretera de la Jonquera, just per on van passar els refugiats camí de França. El va impulsar entre 2006 i 2007 l´Ajuntament amb el suport de la llavors Conselleria d´Interior i Relacions Institucionals, i està gestionat pel consistori, la Generalitat, la Universitat de Girona i el Consell Comarcal de l´Alt Empordà, amb el suport de la Diputació.

Moltes de les imatges que s´hi poden veure recorden d´una forma alarmant a les que hem vist en els darrers mesos a les fronteres d´Europa, i és que l´exili és una qüestió universal. «Volem explicar el concepte global de què és l´exili en l´època contemporània; ja que no és només cosa del passat sinó que forma part del present i futur», assenyala el seu director, Jordi Font.

Les parets del museu, obra d´Enric Pujol i Jaume Santaló, recullen tant la cruesa de la guerra civil com l´angoixa de l´èxode forçat, posant l´accent en qüestions com els més de 40.000 joves de tot el món que es van integrar a les Brigades Internacionals per lluitar contra el feixisme, la importància de la propaganda i el cartellisme o els efectes del conflicte sobre la població civil. Per exemple, es mostren dibuixos com els de Josep Narro, un destacat il·lustrador català que va estar internat durant tres anys al camp d´Argelers, i de Josep Franch Clapés. Aquests traçats, fets in situ i viscuts en la pròpia pell, mostren el tedi i la misèria que teixien el dia a dia als camps de refugiats.

Més enllà d´això, el MUME vol ser un homenatge als milers de republicans catalans i espanyols que van creuar la frontera, en molts casos per no tornar mai més. Del mig milió d´exiliats que van passar a França seguint aquesta ruta, la immensa majoria van anar a parar a camps de refugiats. Només de creuar la frontera ja es trobaven amb els soldats francesos que els «conduïen» sota l´exclamació d´«allez, allez». D´aquests, uns 180.000 es van quedar definitivament a França.

Molts altres (prop d´un 60 per cent), després de passar tres o quatre mesos patint fam, fred i humiliació als camps, van decidir tornar a Espanya, creient que el nou règim seria més clement del que realment va ser, amb sentències de mort i repressió a l´ordre del dia. Uns 5.000 van marxar cap a Rússia i altres van escampar-se per altres països europeus com Suïssa o Gran Bretanya, però molts van acabar creuant l´Atlàntic i exiliant-se a Amèrica Llatina. Mèxic, recorda Salomó Marquès, va ser l´únic país que va acollir tothom que hi va arribar sense condicions.

El professor Salomó Marquès explica la història de la mina durant la visita organitzada pel Museu d´Història de Girona i el MUME.

Els diferents camps de refugiats que es van crear al sud de França van registrar 15.000 víctimes mortals, fruit de la fred, falta d´higiene i desnutrició. Quan va esclatar la Segona Mundial, molts es van unir -en alguns casos per ideologia i en altres per força- a la «resistència» francesa contra els nazis. En el pitjor dels casos, van acabar en algun camp de concentració alemany.

Del mig milió de persones que va creuar aquesta frontera, uns 160.000 procedien dels Països Catalans. El MUME recull els seus noms i, en alguns casos, la seva història, des de personatges il·lustres com Josep Terradellas, Carles Riba o Mercè Rodoreda fins a catalans i gironins humils que van abandonar a contracor la terra que els havia vist néixer. Entre aquests es troben Joan Cabratosa i Pilar Sender amb la seva filla, Pilar; el polític i periodista Jaume Miravitlles, l´escriptor Josep Puig Pujades, l´alcalde de Figueres Alexandre Deulofeu i l´escriptora Maria Àngels Vayreda, entre molts altres. Alguns d´ells acabarien tornant, però molts van morir a l´exili.

L´Alt Empordà no va ser només refugi de republicans que intentaven escapar dels nacionals, sinó que també va amagar tresors d´Estat. En un intent per protegir l´or del Banc d´Espanya i algunes peces del Museu del Prado dels bombardejos a Madrid, els republicans van decidir treure´ls i amagar-los, primer a Cartagena i després a la Mina Canta de la Vajol.

Aquesta mina de talc, també coneguda com a mina d´en Negrín, va passar a la història quan el president del govern espanyol entre 1937 i 1939, Juan Negrín, hi va enviar una remesa de quadres del Museu del Prado i nombrosos lingots d´or, per amagar-los dels nacionals. Els béns que s´hi van amagar estan valorats pels historiadors en 500 milions de dòlars, i bona part dels diners acabarien marxant cap a Mèxic -on s´establiria la Generalitat a l´exili- en el vaixell Vita. Els quadres, en canvi, s´acabarien enviant a Ginebra i retornant a Espanya ja en plena dictadura franquista.

En el seu moment, a la mina hi treballaven 30 persones en unes condicions molt precàries, amb el fred i la humitat calant-los els ossos. En aquests moments, la mina es troba tancada, però l´edifici que s´hi va construir a sobre, amb la bandera republicana pintada a la façana, és ben visible.

UNA MEMÒRIA LENTAMENT RECUPERADA

Mentre que a Catalunya l´exili va deixar moltes ferides obertes, amb famílies trencades que mai més es van tornar a trobar, a França li ha costat temps admetre i avergonyir-se dels seus camps de refugiats. Tot just l´any passat, el primer ministre francès, Manuel Valls, fill d´andalús i catalana exiliats, va inaugurar el Memorial de Ribesaltes, de 42 hectàrees, que conserva part dels barracots originals i un gran edifici amb exposicions permanents. Valls va admetre que es tracta d´un espai «per no oblidar» un dels «episodis més foscos de la història francesa», i va confiar que serveixi per «tornar la dignitat robada» als milers de persones que hi van malviure.

La platja d´Argelers de la Marenda, avui convertida en resort turístic, va acollir un camp per on van passar unes 100.000 persones entre febrer i juny de 1939. La xifra exacta no se sabrà mai. Les autoritats franceses van al·legar que s´havien trobat desbordades i que no s´esperaven unes quantitats tan grans de refugiats, justificant així les precàries condicions amb què van «acollir» els espanyols. Tot i això, aquesta versió oficial general dubtes. «La guerra es va acabar el 1939, però l´exili havia començat molt abans i es va produir escalonadament durant la guerra. L´any 1938, França ja sabia el que podia passar a través del consolat, l´ambaixada i els avisos de l´Ajuntament d´Argelers. És mentida que no sapiguessin que vindria tanta gent», subratlla Salomó Marquès.

Els refugiats republicans dormien a la intempèrie o en barracons que més aviat es podrien considerar tendes de campanya, exposats a una tramuntana glacial i davant d´un mar que els servia de mur natural per impedir-los escapar. Només les embarassades més afortunades podien fugir-ne per parir i passar unes setmanes d´assossec a la Maternitat d´Elna, fundada per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz. L´any 2014, la localitat va inaugurar el Centre d´Interpretació del Camp d´Argelers, situat al Castell de Valmy. «Nosaltres no parlem de retirada, perquè és un mot militar, sinó d´èxode republicà», aclareix el regidor de Cultura i Catalanitat d´Argelers, Bernard Rieu.

En aquests moments, el poble té 10.000 habitants a l´hivern i més de 150.000 a l´estiu, però, segons recorda Rieu, «en aquell moment eren com un poble amb milers d´habitants tancats a la platja, darrere els filferros». Per això, i malgrat que la comunitat catalana és en aquests moments una minoria al municipi, han decidit preservar la memòria del camp d´Argelers, que va ser el primer que es va construir. Al cap de només una setmana, tanmateix, ja estava saturat, de manera que immeditament se´n van haver d´aixecar molts altres, com el de Ribesaltes, Sant Cebrià, el Voló o del Bacarès, per posar només alguns exemples. El camp d´Argelers, concretament, va estar en actiu des de 1939 i 1941, tot i que va quedar molt «tocat» per les grans inundacions de 1940, que el van arrassar completament.

A diferència dels camps de concentració alemanys, els republicans exiliats no van ser executats als camps francesos. Tot i això, la vida era molt dura i extremadament miserable, i una de les poques maneres de sortir-ne sense haver de tornar a Espanya era enrolant-se en les Companyies de Treballadors Estrangers. Els refugiats eren mà d´obra barata, per tant, de seguida els van anar a buscar. Un cop començada la Segona Guerra Mundial, la incorporació a aquestes companyies va passar a ser obligatòria. Per intentar fer la vida als camps una mica més suportable, alguns dels seus habitants, entre els quals hi havia nombrosos artistes i intel·lectuals, organitzaven trobades de debat per compartir inquietuds polítiques i culturals; com a manera per preservar la seva dignitat i humanitat.

Més enllà del centre d´interpretació, la platja d´Argelers no té cap rastre del drama que s´hi va viure. Un petit monòlit a l´entrada recorda que allà va haver-hi un camp, però per la resta, no deixa de ser una localitat turística més. Ben a prop es troba també el «cementiri dels espanyols», on eren enterrats aquells que perdien la vida, fossin de la nacionalitat que fossin. Avui en dia, se tracta d´un espai ocupat per cases i jardins, on només queda un petit monument amb els noms dels refugiats (i dels infants) que hi van perdre la vida. Moltes de les víctimes, tanmateix, romandran anònimes.