Als Estats Units, el trànsit entre les dècades dels 40 i dels 50 del segle XX van ser anys convulsos en què es barrejaven la guerra de Corea, la caça de bruixes del senador McCarthy, la lluita pels drets civils de la població negra i el naixement de la societat de consum. L´increment de la producció industrial va provocar la immigració de treballadors negres d´origen rural des del sud del país cap a les grans ciutats del Nord, a les que van portar el blues nascut a les plantacions esclavistes i el gospel de les esglésies.

Les veritables estrelles eren llavors les del cinema. Molt aviat naixeria una altra galàxia, aquesta vegada en el món de la música, on, certificada la decadència del jazz, els protagonistes eren els vocalistes crooner tipus Frank Sinatra, Perry Como i Tony Bennett. Però als joves aquesta música els avorria i van buscar alternatives al blues dels músics negres (John Lee Hooker, BB King, Louis Jordan) i en un country renovat pels nous intèrprets del gènere. La barreja d´aquests dos estils, interpretada tant per músics negres com per blancs, va resultar explosiva i va col·laborar, entre altres coses, a arraconar prejudicis racials. Un discjòquei de Cleveland (Ohio), Alan Freed, va crear un programa de ràdio per a aquest nou estil i el va anomenar Moondog´s Rock and Roll Party. Era la primera vegada que s´utilitzaven juntes les paraules rock and roll, termes amb què els músics de rhythm and blues definien l´acte sexual.

- Els pioners morts: La recent mort de Chuck Berry va fer que el món tornés a parlar del rock and roll, el gènere més influent de la música popular contemporània. I si hi va haver algun músic al qual es deu aquesta influència, sens dubte va ser Chuck Berry, els temes del qual van versionar des de Beatles i Rolling Stones fins a Elvis Presley.

Aconsellat per Muddy Waters, Berry va gravar amb Chess Records el 1955 un tema titulat Maybellene, la cançó més programada en les emissores de ràdio. Durant els anys que van seguir, els seus enregistraments tenien tant d´èxit com les seves actuacions en directe, en què utilitzava estranys moviments com el «pas de l´oca». Va ser un dels pocs que componien la música i les lletres de gairebé totes les seves cançons, que parlaven dels problemes que preocupaven als joves: l´ensenyament inútil dels col·legis (School days), la bretxa generacional (Too much monkey business), l´adolescència (Almost grown), el consumisme (No money down) i el sexe (You ain´t catch me). Va ser víctima, com Jerry Lee Lewis, del puritanisme de la societat americana quan es va denunciar el seu matrimoni amb una prostituta menor d´edat, i va entrar a la presó el 1962. Mai es va recuperar del tot malgrat haver aconseguit mitja dotzena d´èxits als anys 60 i el reconeixement dels més grans. La seva mort ha tornat a l´actualitat unes cançons que no han perdut la seva força malgrat tenir més de cinquanta anys.

Però el primer que va fer del rock and roll un gènere revolucionari va ser Bill Haley, un cantant blanc de Detroit amb cara de nen i un ris enganxat amb fixador al front, que cantava acompanyat del grup The Comets. Amb Shake rattle and roll i sobretot amb Rock around the clock va posar de cap per avall el panorama nord-americà. Quan es va projectar la pel·lícula del mateix títol a Anglaterra, els espectadors ballaven als passadissos de les sales i alguns van arrencar butaques. Va morir el 9 de febrer del 1981.

Eddie Cochram deu la seva popularitat a una pel·lícula, The girl can´t help it, en la qual apareixia cantant Twenty flight rock. Va ser contractat per Liberty, amb la qual va gravar Summertime blues i C´mon everybody, que el van convertir en un dels grans del rock and roll, sobretot a Europa. Va morir el 1960 en un accident de cotxe a Anglaterra quan viatjava en taxi amb Gene Vincent. Aquella vegada Vincent va tenir la sort que no havia tingut uns anys abans quan un altre accident de cotxe el va deixar coix de per vida. El 1956 havia tingut un gran èxit amb Be-bop-a-lula, però la seva carrera va naufragar entre problemes burocràtics amb els seus mànagers i les seves discogràfiques. Va morir de càncer en un hospital de Los Angeles el 1971.

- Camioner de Memphis: El 1953 un jove conductor de camions de Memphis va entrar amb la seva guitarra en una cabina d´enregistrament de discos per enregistrar My happiness, una cançó per regalar a la seva mare pel seu aniversari. Es deia Elvis Aaron Presley i el productor de Sun Records, Sam Phillips, va quedar impressionat amb la seva manera de cantar i de moure´s. Li va fer signar un contracte i li va buscar actuacions a la televisió per promocionar els seus enregistraments. El que més cridava l´atenció d´aquell noi no eren tant la seva veu i les seves cançons com la forma que tenia de moure´s a l´escenari. En una d´aquestes actuacions el va veure un astut mànager empresari conegut com Coronel Parker, encara que ni tan sols era militar, que tenia una capacitat inusual per al màrqueting. Va comprar per 40.000 dòlars per a la RCA els drets que sobre Elvis Presley tenia Sun Records. Heartbreak hotel, el seu primer disc amb el nou segell, va ser ja el seu primer número 1 en vendes. Els puristes afirmen que en realitat Elvis Presley va perjudicar el veritable rock and roll i que el seu èxit el devia més al les seves balades. Però va ser gràcies a ell que el rock and roll va transcendir els circuits en què es movia i es va convertir en la música d´una generació i per això és merescut el qualificatiu de «Rei» amb el qual se li coneix. Va morir el 1977, amb 42 anys, a causa dels excessos d´un tractament que seguia per perdre pes.

La primera víctima d´Elvis Presley va ser Carl Perkins. Fill d´una família pobra de parcers de Tennessee, la seva cançó Blue suede shoes es va convertir en un dels majors èxits del gènere quan Elvis Presley la va gravar, arrabassant a Perkins el protagonisme. Un accident de cotxe en què va morir el seu germà i l´alcohol van fer que abandonés la música, a la qual tornaria durant un temps quan els Beatles i Eric Clapton van reivindicar alguns dels seus temes. Va morir el 1998 als 65 anys.

- Els que queden: Antoine Domino, conegut com Fats Domino pel seu pes, venia de Nova Orleans. El seu primer disc incloïa una cançó en la qual jugava amb el seu sobrenom, Fat man, amb el qual va vendre més d´un milió de còpies. Va participar en cinc pel·lícules i va vendre milions de discos. La seva popularitat va arribar a tot el món.

Richard Penniman, conegut en el món del rock and roll com Little Richard, es va formar com a músic en els cors de l´Església Adventista del Setè Dia i com a showman en l´espectacle d´un xarlatà de fira anomenat Doctor Hudson. El 1955 va gravar Tutti frutti després de canviar, per pressions dels seus productors, una lletra plena d´obscenitats. A aquest èxit van seguir Long tall Sally, Lucille i Good golly miss Molly. El 1957, durant un viatge a Austràlia, es va incendiar un dels motors de l´avió en què viatjava i va prometre a Déu que si salvava la vida abandonava el rock and roll, el que va fer al seu retorn als Estats Units (dos anys després en l´accident d´una avioneta van perdre la vida dos rockers, Buddy Holly i Ritchie Valens). No va tornar als escenaris i als enregistraments fins el 1964.

Una actuació de Jerry Lee Lewis era l´espectacle més impressionant del món del rock and roll, sobretot per la seva forma de tocar el piano, amb les mans, els peus i fins i tot el cap. Havia arribat a Sun Records per a una prova i Whole lotta shakin´ goin´ on, gravada en una sola presa, va vendre set milions de còpies. Great balls of fire i High school confidential van ser encara èxits més grans. Va haver de suportar la crítica puritana de la societat nord-americana i el boicot de les emissores de ràdio quan es va casar amb una jove de 14 anys que a més era la seva cosina. Però va continuar amb una carrera en la qual mai van faltar els èxits ni les actuaciones.

Hi ha molts altres noms del rock and roll que mereixerien estar en aquesta llista. N´hi ha prou per ara, com a homenatge a Chuck Berry i a tots ells, aquest repàs a alguns dels més grans.