Girona és ciutat de músics. Només cal passejar pels seus carrers per comprovar-ho. A Fontajau hi ha la rambla Xavier Cugat; a l'Eixample hi trobem els carrers dedicats a Juli Garreta i a Francesc Civil; a Montjuïc hi ha el de Xavier Montsalvatge. I a prop de la Devesa hi ha el de Josep Viader. El mestre Viader va tenir la fortuna de veure amb els seus propis ulls com l'Ajuntament li retia un homenatge no només batejant un carrer amb el seu nom sinó també l'auditori de la Casa de Cultura, seu del Conservatori que va dirigir durant quaranta anys. Aquests van ser dos dels molts reconeixements que les autoritats van concedir-li pel seu paper com a arquitecte del sistema educatiu musical gironí, plenament vigent cent anys després del seu naixement.

Josep Viader va néixer a Girona l'1 de setembre de 1917 i va morir a la mateixa ciutat el 25 d'octubre de 2012. Va ser compositor de sardanes i de música religiosa, músic d'orquestra i de cobla, director de coral i professor. Però és en aquesta última vessant on va concentrar les seves energies i d'on ha sortit la major part del seu llegat. Com a mestre de l'Escola «Normal» de Magisteri va ensenyar didàctica musical a innombrables fornades de futurs mestres i professors durant 30 anys. I com a director del Conservatori de Música de Girona va preparar centenars de joves músics al llarg de quatre llargues dècades.

Gràcies a la posada en marxa del Conservatori i a la direcció de corals com la Polifònica o la del GEiEG (de les quals en va ser director) va rebre la creu de Sant Jordi, la medalla del mèrit musical de l'Obra del Ballet Popular, la medalla ­Francesc Macià del Treball o va ser nomenat Gironí de l'Any. Com va definir-lo el també professor i escriptor Jordi Vilamitjana en un article a Diari de Girona, «el mestre Viader és el músic de les comarques gironines més significat i condecorat».

Però no podem començar a parlar de Josep Viader sense abans fer-ho d'un altre gran músic gironí, Francesc Civil. Nascut el 1895 en el si d'una nodrida família de músics, el mestre Civil va ser el mentor del jove Viader en una època en la qual Girona no passava dels 18.000 habitants i des del pont de Pedra se sentia l'olor dels panets de Viena de la fleca que regentaven els seus pares Joan Viader i Manuela Moliner, tal com rememora el cronista oficial de la ciutat, Enric Mirambell. El nen Viader tenia afinitat per la música i la seva veu excepcional va despertar l'interès del mestre Civil -aleshores director de l'escolania de Sant Feliu-, que a partir de llavors l'acolliria sota la seva ala fent-li classes particulars de música. Aquell seria el prinicpi d'una dilatada relació entre dos músics amb caràcters totalment oposats.

Segons explica el pedagog i músic Lluís Brugués, «el mestre Civil concentrava tot el seu talent en la seva vessant artística deixant de banda altres aspectes. En canvi el mestre Viader, a banda de tenir una intuició especial i innata per la música era un organitzador, un estratega. Era bo amb els números, era un excel·lent gestor i li agradava estar al capdavant».

Després de fer la Guerra Civil lluitant al bàndol Republicà, Viader va començar a compaginar la música i la docència, en aquella època dues professions precàries des del punt de vista econòmic. «El dia 8 o 9 de cada mes als mestres de la postguerra se'ls acabava el salari de 250 pessetes, i els que eren músics havien de tocar en orquestres (com la mítica Orquestra Bolero, una de les més notòries de l'època) o fer classes particulars per arribar a final de mes», explica Brugués.

Però l'empenta i les dots organitzadores de Viader aviat van donar els seus fruits. El 1945 va entrar a la Normal substituint el músic Tomàs Sobrequés. També va ser nomenat secretari del Conservatori de Música Isaac Albèniz (creat dos anys abans i dirigit per Francesc Civil) i va crear la Coral del GEiEG. Amb la seva direcció aquest cor va arribar a l'excel·lència guanyant el concurs internacional de corals masculines celebrat a la ciutat italiana d'Arezzo el 1954. Dos anys més tard fundaria, amb integrants del GEiEG i d'altres grups, la Coral Polifònica de Girona, un altre cor d'enorme qualitat.

«Ja et dic jo que els integrants de la Polifònica afinaven bé en presència de Viader. Tenia un caràcter molt fort, molta personalitat. Era temut, en certa mesura, però també era molt vàlid. Si no no hauria pogut mantenir l'autoritat», confessa Brugués, que va estar al costat del mestre des de la seva infància. Com a secretari (i posterior director) del Conservatori de Música va ser testimoni de primera mà de la feina de Josep Viader al capdavant de la institució entre els anys 1965 i 1985. «Vam començar des de zero pràcticament. Era un centre oficial però ningú ens donava res. Però en Josep Viader tenia les coses molt clares. Era un home que veia les coses abans que passessin, i de mica en mica vam tirar l'escola endavant».

El docent i historiador lloretenc Joan Domènech reflecteix al seu llibre biogràfic sobre Josep Viader que el mestre utilitzava tant el Conservatori com la Normal com a «laboratoris» per provar els nous mètodes que recopilava de l'estranger i que adaptava posteriorment. «Calia veure les cares de sorpresa que posaven petits i grans en veure que es podia fer música amb el llenguatge, amb el ritme de les mans, amb elementals instruments de percussió. Recordo que als anys 50 vaig introduir la flauta dolça com a complement musical d'aquestes proves. Va ser un intent musical que ha quedat en ferm...», explicava Viader al llibre. Lluís Brugués també explica que els nombrosos viatges per Europa servien al mestre per estudiar el panorama musical i coralístic dels indrets que visitava i prendre notes.

La capacitat organitzadora de Viader el va empenyer a una breu incursió en política durant els anys 1958 al 1964 com a regidor a l'Ajuntament de Girona pel terç sindical. «Com molts en aquella època, el mestre Viader un home del seu temps. I crec que s'hi va involucrar més per aconseguir coses per a la ciutat que no pas per ideologia», justifica Lluís Brugués.

Amb la transició a la democràcia el seu llegat ja era inesborrable. El Conservatori arribaria a tenir més de 4.000 estudiants (entre els que s'examinaven per lliure i els inscrits) i seria el pal de paller d'un nodrit teixit musical que permetria, com recorda Vilamitjana, que els estudiants de la demarcació poguéssin cursar tota la carrera de música a Girona. A partir dels anys 80 arribarien els reconeixements, els títols, el carrer, l'auditori i les condecoracions. L'exalcalde de Girona Joaquim Nadal va dir d'ell en un homenatge celebrat al teatre Municipal de Girona l'any 1990 que «el senyor Viader és d'aquelles persones que a Girona deixa pòsit i amb el pas del temps i entorn de la seva activitat, acaba impregnant la societat gironina». El batlle també li va recordar l'autoritat que tenia sobre els alumnes: «vostè és l'únic que m'ha fet callar», va dir Joaquim Nadal referint-se a l'època en la qual el polític cantava a la coral de l'institut ­Jaume Vicens Vives sota les ordres del mestre Viader.

Brugués corrobora aquesta autoritat: «T'obligava a esforçar-te molt. Havia nascut per estar davant d'un col·lectiu, era molt dirigent. ­Exigia el màxim als seus alumnes, i aquests sabien què havien de fer i què no quan estaven en la seva presència. Però insisteixo, a banda de la seva personalitat i del seu caràcter fort era un home molt vàlid com a mestre de música, i sobretot era molt amic del jovent. Li agradava ensenyar als més joves, a la base». Prova d'això és la creació l'any 1968 de la coral Saba Nova, un conjunt integrat per 14 nens amb l'objectiu d'assegurar la continuïtat dels cors d'adults. Aquest «planter» li permetia mantenir l'alt nivell de la coral Polifònica i també demostra l'anfany de Viader per anar provant nous mètodes per millorar l'educació musical dels joves.

La vida de Josep Viader es va apagar als 95 anys a la Clínica Girona just abans de les Fires de Sant Narcís. Moria un dels músics més destacats del segle XX a la ciutat, el nom dels quals passava a engrandir la llista de compositors il·lustres de les comarques gironines. Enric Mirambell va definir així el seu llegat: «Viader era qui en una executòria molt llarga de treball i aplicació, no només interpreta, compon, ensenya i dirigeix música al més alt nivell, sinó que alhora realitza una labor de caràcter social de gran rellevància».