Cent anys del primer submarí Monturiol

Per commemorar els cent anys d’aquella incipient presència dels submarins en les forces navals espanyoles, que a més retia homenatge a dues persones que havien obert camí en aquest cap, el diari Faro de Vigo (del mateix grup editorial que Diari de Girona) va conversar amb un descendent de Narcís Monturiol, Antonio Monturiol Jalón, dissenyador industrial i inventor establert a la localitat gallega, i també amb Manuel Sanjurjo Blein, parent d’un altre precursor en la navegació, Antonio Sanjurjo Badía.

Antonio Monturiol Jalón, nebot rebesnét de Narcís Monturiol (Figueres, 1819-Sant Martí de Provençals, 1885), després d’escoltar Manuel Sanjurjo afirmar que el precursor del submarí tal com s’entèn avui dia va ser Isaac Peral, ja que la seva nau «tenia motor elèctric i era de doble casc per aguantar la pressió de les profunditats del mar», matisa el comentari. Admet que el de Peral va ser realment «el primer vaixell que tenia les condicions per ser fabricat i replicat en sèrie per a la seva explotació naval. Podia recórrer més de dues-centes milles nàutiques i maniobrar amb certa lleugeresa. Per això, a Peral el podem considerar com un home molt important en la navegació submarina, però no per descomptat com el seu inventor». I és que Antonio Monturiol recorda que gairebé trenta anys abans del submarí de Peral, l’Ictineu II de Monturiol va realitzar «fins a vint immersions a 50 metres de profunditat, recorrent el fons marí durant sis hores d’immersió. Hi ha sobrada documentació referent a aquestes proves, i aquest èxit el reconeix el mateix Peral, als qual molts consideren com a rival de Monturiol i no com a continuador».

L’Ictineu II va ser el primer submarí propulsat per vapor i la seva avarada es va realitzar al port de Barcelona el 2 d’octubre de 1864. Anys abans, Narcís Monturiol ja havia construït l’Ictineu I, que va ser botat el juny del 1859 al port de Barcelona, i que després de diverses proves va presentar en societat el setembre del mateix any, amb una immersió de més de dues hores. Més evolucionat i amb 16 metres d’eslora, l’Ictineu II tenia tots els elements d’un submarí modern. La seva propulsió era mixta, amb un motor a vapor i la producció afegida de calor a través d’una reacció química. Gràcies a això podia navegar a 4,5 nusos. Comptava, a més, amb doble casc. Tenia un sistema per evitar l’enrariment de l’aire intern, absorbint l’anhídrid carbònic i produint oxigen.

Antonio Monturiol conserva els documents originals dels assajos realitzats pel seu avantpassat, entre els quals destaquen les «proves de guerra», que incloïen el llançament d’obusos ogivals de fins a vuit quilos.

El submarí de Monturiol va suposar un gran èxit tècnic en l’àmbit mundial, però no va arribar a tenir recompensa per a l’inventor, ni tampoc per a la indústria del moment. «No obstant això, els descobriments de Monturiol quant a l’art de navegar sota l’aigua van ser essencials per a successius creadors», comenta Antonio Monturiol, que guarda dos valuosos documents del seu parent: la Memòria sobre la navegació submarina, del 1860, i una memòria del 1868 en la qual Monturiol detalla tots els assajos realitzats i proposa les línies a seguir.

Manuel Sanjurjo, per la seva banda, assenyala que el submarí portamines del seu besavi, que va efectuar les proves d’immersió en aigües de Vigo l’11 d’agost del 1898, es troba en l’actualitat tal com el va construir Sanjurjo Badía (l’aparell va ser cedit fa anys per la família al Museu del Mar de Galícia, amb seu a Vigo). Dissenyat per defensar la costa d’un possible atac dels Estats Units, portava com a armament dues mines de contacte amb 100 litres d’explosiu cadascuna i podia baixar a 20 metres de profunditat.

Reconeixement escàs

Tant en el cas de Narcís Monturiol com en el de Sanjurjo Badía, el reconeixement oficial no va estar a l’altura de les seves invencions. Com assenyala Antonio Monturiol, «els prohoms de l’època estaven en altres preocupacions, i la societat tirava més aviat per baix». «Van demostrar un gran sentit patriòtic, però, com tantes altres vegades passa, la pàtria no els va correspondre», assenyala Antonio Monturiol.

A l’hora d’ubicar Narcís Monturiol correctament en la Història, el seu nebot rebesnét refereix que «el seu Ictineu és a la navegació submarina el mateix que el Flyer dels germans Wright a l’aviació. En tots dos casos hi va haver abans diversos intents en el món, però cap va aconseguir fer-ho a motor i superant la força del vent o dels corrents. I tots dos van establir les bases fonamentals per dominar el seu medi».

Com moltes vegades passa entre inventors, Narcís Monturiol va passar grans penúries econòmiques. No sempre és així, és clar. Un cas oposat va ser el de Manuel Jalón, inventor del pal de fregar i de la xeringa hipodèrmica de plàstic que s’utilitza a tot el món. Manuel Jalón era oncle d’Antonio Monturiol Jalón, que segueix els passos dels seus il·lustres familiars, ja que l’any passat va ser promoguda la seva candidatura al Premi Nacional de Disseny Industrial i fa dos anys un projecte seu va rebre el premi al millor siste ma constructiu espanyol de rehabilitació.

En el treball La ingeniería y el proyecto del Ictíneo de Monturiol (1857-1868), publicat el 2002 a la revista electrònica Scripta Nova, Antoni Roca Rosell, professor d’història de la ciència i de la tècnica a la Universitat Politècnica de Catalunya i membre del Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica (ETSEIB), resumia el desenvolupament del projecte de l’Ictineu de Monturiol i en valorava la transcendència: «El 1857, Monturiol va formar a Figueres una empresa per assajar la navegació submarina amb la nau de la seva invenció. Entre 1859 i 1862 va realitzar més de cinquanta immersions amb el seu primer prototip, l’Ictineu I. Es van realitzar al port de Barcelona, ??excepte unes proves oficials en 1860 que van tenir lloc en el d’Alacant. Monturiol buscava el suport del govern espanyol per finançar un segon prototip, apte per a l’explotació industrial (principalment, la pesca de corall), encara que també va presentar un altre projecte per construir un Ictineu de guerra. Monturiol oferia l’Ictineu ‘comercial’ a tota la humanitat, mentre que es comprometia al secret en el segon projecte. Aquesta deu ser la raó per la qual no va patentar mai el seu sistema de navegació submarina. El govern no va respondre tal com Monturiol i els seus companys esperaven. Van decidir fer un pas endavant i construir pel seu compte el nou Ictineu. Va ser botat el 1862; va superar sense massa problemes les proves d’immersió i de resistència, però no les de navegació. La propulsió per força humana resultava pel que sembla insuficient i, com a intent de solució, van decidir instal·lar un motor de vapor, una solució molt complexa, però que Monturiol i els seus col·laboradors van aconseguir fer efectiva. Les proves amb el nou motor de vapor no van començar fins a l’octubre del 1867. La situació econòmica de l’empresa era crítica, els deutes s’havien anat acumulant sense que l’Ictineu donés cap rendiment. El desembre del 1867, el personal va ser acomiadat. Els Ictineus van ser subhastats per cobrir els deutes i van ser embargats el febrer de 1868. A continuació, van ser desballestats. L’aventura havia acabat».

Segons Roca, l’inventor figuerenc va considerar que tot aquell projecte havia estat un fracàs. Però l’historiador defensa que, al marge que la seva iniciativa tingués errors de plantejament o qüestions tècniques mal afrontades, «Monturiol va convertir la seva idea -la seva fantasia, podríem dir- en un projecte d’enginyeria. Va reunir fons d’una manera peculiar, mobilitzant a centenars o milers de ciutadans catalans i espanyols, i va formar un equip tècnic, probablement al nivell més alt que podia arribar-se a l’Espanya de la seva època. En aquest sentit, les experiències de l’Ictineu es consideren pioneres en la història de tècnica i de l’enginyeria, tot i l’opinió d’algun autor, i han consagrat a Monturiol com una figura singular en la història de Catalunya i d’Espanya».

L’Armada espanyola, que en el seu moment no va creure en el seu projecte de l’Ictineu i no va voler col·laborar-hi, li reconeixeria els mèrits uns anys més tard en batejar amb el seu nom el segon submarí que incorporava. Però no ha estat l’únic. A la dècada de 1970, dos submarins nordamericans que havien combatut a la Segona Guerra Mundial van ser adquIrits per l’Armada espanyola, modernitzats i posats de nou en servei tots dos amb el nom de Narcís Monturiol: l’S-33 va estar en actiu a les forces navals espanyoles entre 1972 i 1977, i l’S-35 entre 1974 i 1984.

I també portarà el nom de Narcís Monturiol el submarí S-82, que encara està construint l’empresa Navantia a Cartagena, en un dels projectes més polèmics i costosos que ha afrontat l’Exèrcit espanyol: endarreriments en l’execució, encariment dels costos, problemes de funcionament en les proves... han anat ajornant l’entrada en servei del nou Narcís Monturiol, que no s’espera abans del 2023 (el 2021 -amb deu anys de retard- hauria d’estar a punt el primer submarí de la sèrie, batejat, com ara fa un segle, amb el nom ­d’Isaac Peral).