El món submarí va ser una sorprenent finestra a la vida sota les aigües dels oceans, un món abans gairebé inassolible i en el qual ningú havia penetrat amb aquells enginys de navegació, busseig i enregistrament. En una època de descobriment popular de la naturalesa (són també els anys de Félix Rodríguez de la Fuente i del primer David Attenborough), Jacques Cousteau, el comandant Cousteau, com tan sovint se subratllava en la locució, va endinsar els focus en el mar i ens va portar a navegar en els confins del planeta blau (amb entusiasme llastat, tot cal dir-ho, per la morositat de les imatges i de la narració, en contrast amb el verb vigorós i vibrant de Félix, acompanyat per sorprenents -encara que trucades- imatges, i amb la narrativa assossegada i captivadora d´Attenborough en produccions cinematogràficament impecables).
Jacques, un biopic sobre la figura d´aquest oficial naval, oceanògraf, explorador, cineasta i divulgador, produït el 2016 i que ha arribat ara als cinemes, ha retornat a l´actualitat, vint anys després de la seva mort (el 25 de juny del 1997), la figura d´aquest Quixot dels mars, i dona motiu a la revisió dels seus èxits (la pel·lícula també s´ocupa de les inevitables ombres, més personals que no relacionades amb la seva labor a favor dels mars). I els seus èxits són nombrosos. El primer, per la seva repercussió, el d´haver acostat al públic de masses aquest món submarí que dona títol a la seva sèrie més popular, rodada entre el 1968 i el 1975 (n´hi va haver d´altres, fins al 1994, però cap amb tant impacte social). A bord del famós Calypso (un antic pescamines reconvertit en vaixell oceanogràfic), Cousteau va compartir amb els espectadors la contemplació fascinada de les criatures marines, la seva cerca, el seu estudi, el seu descobriment fins i tot. Va mostrar com funcionaven els enginys que ell mateix havia inventat, el més cèlebre i durador dels quals va ser l´aqua lung (pulmons submarins), l´escafandre submarí autònom que va idear el 1943, amb Émile Gagnan, i que va permetre als bussejadors deslliurar-se de l´incòmode «tub umbilical» que fins llavors els lligava a la superfície i els permetia respirar en les immersions. Cousteau també va adaptar les càmeres fotogràfiques al medi aquàtic i va dissenyar la turbovela, una tecnologia que rendibilitza l´energia eòlica per donar força motriu als vaixells, sense substituir el combustible però que en rebaixa el consum el 20% o 30%.
Les seves produccions documentals van tenir un correlat escrit, amb mig centenar de llibres publicats, entre els quals destaquen la versió literària de Mundo submarino (1979), en deu toms (més un altre d´addicional dedicat al Calypso), i l´Enciclopedia del mar (1994), en 18 volums, que componen una completa visió de les exploracions, les aventures i les batalles de Cousteau en un format adaptat per a la consulta, amb textos concisos i episòdics, que estilísticament combrega amb el to i la paraula dels espais televisius.
Cousteau es va convertir en bandera del conservacionisme quan, el 1960, es va oposar a un abocament de residus nuclears al mar, que va aconseguir aturar i pel qual s´explica que va fer una estirada d´orelles al mateix president francès, que no era sinó Charles de Gaulle, quan aquest va voler treure importància a l´afer. El seu compromís amb el benestar del medi marí el va canalitzar a partir del 1973 en la Societat Cousteau per a la Protecció de la Vida Oceànica, que va fundar amb els seus fills i epígons Jean-Michel i Philippe (el segon, mort en accident el 1979). I va posar tota la seva obstinació a aconseguir que l´Antàrtida es convertís en el santuari i el territori per a la pau i la ciència que és actualment, per mitjà del Tractat Antàrtic del 1959 (en vigor des del 1961) i el Protocol del Tractat Antàrtic sobre Protecció del Medi ambient del 1991 (vigent des del 1998).
El llegat de Cousteau pel que fa a la sensibilització sobre el medi ambient, i el marí en particular, té un discurs formal en la «Carta de drets de les generacions futures», que la seva societat va publicar el 1979 i la idea nuclear de la qual és que no som amos del planeta, sinó els seus fills i els seus administradors, amb el deure de llegar-lo a les generacions futures en iguals o millors condicions d´habitabilitat i riquesa. És un concepte important perquè implica que cada generació ha de calibrar i vigilar els seus impactes presents i futurs sobre la Terra, i mirar de reduir-los de manera que no comprometin la vida planetària, inclosa la dels seus descendents i hereus. Aquest document es va acabar incorporant a l´esperit de la Declaració dels Drets Humans de les Generacions Futures (Declaració de la Laguna, Tenerife), sancionat per la Unesco el 26 de febrer del 1994.
El mateix Cousteau va deixar escrites unes paraules que sintetitzen bé els seus anhels i les seves motivacions: «Gairebé sense pensar-ho, m´he llançat a una vida consagrada a conèixer millor el mar. El meu orgull l´he bolcat en un amor insensat a la vida, en una curiositat insaciable, en els jocs apassionants del descobriment, en la meva total inconsciència de l´impossible». També va llegar un senzill i poètic consell que enllaça de forma íntima amb aquest sentiment: «Per comprendre els llaços que ens uneixen a tots els éssers vius i jutjar millor el miracle de la nostra pròpia vida, deixeu que rompi sobre vosaltres la primera onada del mar».
