08 de desembre de 2017
08.12.2017

Combregar amb el dolor i el sacrifici

Destacats fisioculturistes gironins expliquen la seva experiència en un esport que encara aixeca recels en segons quins sectors de la societat i que requereix una constància i una dedicació excepcionals als seus practicants

11.12.2017 | 07:07

Viuen apassionats per un esport que, asseguren, és un estil de vida. Molts d´ells han passat per les competicions més importants de fisioculturisme, tant nacionals com internacionals, i són alguns dels representants més destacats del circuit que l´esport marca a Girona. Campions del món o d´Espanya, per a d´altres és encara un objectiu a assolir en un futur no tan llunyà. Més enllà de la imatge, que és la primera aparença, s´amaguen els ressorts d´un esport poc conegut que requereix una fèrria voluntat i una comunió total amb el dolor i el sacrifici.

Apartats dels gimnasos de moda, els fisioculturistes de Girona i els adeptes als «ferros» (peses) coneixen el periple per on moure´s. Aquells gimnasos que deixen enrere l´aparença per complir amb el contingut. La imatge bàsica: són plens de pòsters de grans fisioculturistes de la història, començant per la llegenda Arnold Schwarzenegger, a qui molts d´ells admiren com a mite de l´esport, seguint per estrelles com Lou Ferrigno i Ronnie Coleman. Cossos, esquena, abdominals, el traçat perfecte d´un Home de Vitruvi de Da Vinci, on les proporcions anatòmiques traspassen tota frontera, fins a perdre el límit.

Formigó partit

A cada costat d´on ha de caure la barra, el terra de formigó es troba partit. La càrrega és tan desproporcionada que sembla que la barra hagi de doblegar-se. És una de les tantes sèries d´esquat de l´últim campió d´Espanya, Alberto Alonso. Al seu darrere, el company d´entrenament es manté a l´espera i segueix atent l´exercici. És com si sostingués el món sencer en els seus genolls. Crida, és tal és sofriment que en tot el seu cos les venes semblen farcides de mercuri. Quan deixa la barra carregada en l´arnès, el gimnàs sencer tremola. Aquell és el límit del dolor i el sofriment que traspassen una i altra vegada en cada entrenament.

A lberto Alonso | Foto: Manel Díaz

Tots els gimnasos apareixen acompanyats d´un munt de suplements alimentaris. Als reportatges, els esportistes assenyalen la condició de mantenir-se «sans», apartats de les substàncies il·legals. Encara que segons comenten diversos d´ells a la rebotiga del reportatge, dopatges com els anabòlics poden aconseguir-se a Girona, a Barcelona o a qualsevol ciutat d´Espanya amb facilitat. I la pregunta: quin és el preu a pagar per assolir l´èxit per a alguns en aquest esport?

Per a la resta, només queda la disciplina total i el lliurament absolut a dietes i entrenaments d´un esport que encara, comenten, no és vist com a tal, i que compta a Girona amb una sèrie d´esportistes amb un llarg i únic palmarès. A molts d´ells el fisioculturisme va donar sentit a les seves vides, aportant-hi passió, constància, un aprenentatge total de la paraula esforç. I un entrenament mental amb el qual superar el dolor a què s´enfronten. El múscul creix perquè es porta les cèl·lules a l´estrès extrem (hipertròfia muscular) i aquestes, abans de morir, reaccionen. En procés de competició, o apartats d´ella, són la guia d´un gran nombre de joves que s´acosten al fisioculturisme atrapats per la passió de l´esport.

La imatge del campió

Ja a l´entrada del gimnàs Professional Fitness del carrer Santa Eugènia de Girona s´hi poden veure les imatges de quan Toni Pérez (Girona, 1969) competia. El seu cos sembla tallat en acer. En un dels seus vídeos penjats a YouTube, de quan participava en les més importants competicions internacionals, se´l veu en la prèvia en un vestidor, mentre un dels seus ajudants el ventila amb una tovallola perquè acabin d´assecar-se els olis corporals, concentrat i decidit a obtenir el campionat del món (Lliga Wabba) que va guanyar a París el 2003.

El primer que crida l´atenció en el seu despatx és un pes antic que el creua de costat a costat. Però el motiu que sigui allà no és només la seva estètica, sinó el record d´una de les tantes històries viscudes en un esport que l´apassiona, el fisioculturisme, des que es va ficar de ple en la competició a l´obertura del seu gimnàs i el seu acompliment com a guia de tants altres que van seguir. Es tracta de la història de Juan López, discapacitat físic que s´entrenava sota la seva tutela. Aquella pesa seria un regal per al seu entrenador. «La gent diu que no té temps per entrenar-se, i ell s´entrenava encara que no tenia cames. Ell va ser campió d´Espanya 2006, va aixecar 140 quilos en press banca, exemple de lluita i abnegació», explica el fisioculturista.

Toni Pérez repassa els inicis de la seva carrera. Quan va començar, ja fa 35 anys, es va apuntar als Maristes de Girona amb Pepe Porras, l´únic professor que tenia un gimnàs a la ciutat de Girona en aquella època, on els seus pesos eren cordes i bidons de conserva del col·legi plens de ciment . «En press banca la barra era de fusta i era tan aspra que et sagnaven les mans», explica. «Això no va impedir que d´aquella època en sortissin fantàstics atletes».

Als anys 80, el fisioculturisme a tot Catalunya era un esport tan estrany que Pérez havia de comprar revistes en una merceria, hàbit pel quals el seus pares creien que el seu fill tenia certa inclinació homosexual. «Jo ho havia d´estar negant als meus pares, que no em van van creure fins que no em van enxampar amb una noia al llit. Imagina´t, ara la gent es compra un tàper, el porta a l´oficina, i és una cosa normal. Fa trenta-cinc anys anaves al cinema i, a l´ombra, si obries un tàper amb pollastre, el primer que deien és que estaves boig», explica Pérez. I no només en revistes i tàpers es concentrava la raresa del campió, sinó que el seu cos, amb els entrenaments, va començar a canviar. Amb 16 anys pesava 105 quilos i ningú el creia quan deia que era menor d´edat.

«Un conjunt de cèl·lules forma la fibra, un conjunt de fibres forma un múscul. Què és la hipertròfia muscular? És sotmetre a aquesta cèl·lula a un estrès tan gran que arribis a estar a punt de matar-la. Ella mateixa envia una informació a l´hipotàlem perquè segregui una sèrie d´hormones i la recuperi. I una vegada que l´has recuperat, tu tornes una altra vegada a clavar-li una pallissa, amb la qual cosa el cos, per sobreviure, es posa fort», explica Pérez pel que fa a la llei bàsica dels entrenaments: combregar amb el dolor. «Busques sempre el dolor. T´has d´entrenar buscant-lo. Cada dia de la teva vida»

«Vaig a entrenar, vaig a buscar el dolor, perquè aquest dolor em permetrà arribar al meu objectiu, al meu somni, al que em fa feliç, et dius. Arribar fins aquest dolor requereix que el fisioculturista transformi la seva ment».

Toni Pérez es resisteix a parlar de coses bones i dolentes en l´esport. «Què et puc dir de dolent d´una activitat que m´ho ha donat tot, la meva dona, que és Miss Univers (Lidia Miralpeix), el meu gimnàs, la meva filla, la meva casa, visc gràcies al que faig, i ho sento. Em diuen que mai m´anirà malament perquè l´autèntic mai passa de moda. Jo intento fer les coses de forma autèntica».

Una filla amb músculs

Són les sis de la tarda i al gimnàs Nou Model del carrer Montseny de Girona Cristina Martí (Girona, 1976) fa press de banc al costat del seu company (home) d´entrenaments, que perd l´alè davant de la tirada d´aixecaments d´ella, sense poder seguir-li el ritme. És part de les tres hores diàries que Cristina dedica cada dia al gimnàs.

- Sí que et matxaques... -comenta el periodista.

- No es nota? -diu Cristina ensenyant un bícep musculat.

Cinturó de cuir amb doble sivella, Cristina Martí porta una sèrie de tatuatges en un cos treballat. Campiona del bodyfitness Barcelona 2012, diu que ha tornat a l´arena des de fa un temps, quan va haver de deixar els entrenaments i la competició pel còctel fill-treball-vida quotidiana.

«És un esport molt sacrificat i de vegades no pots amb tot. Has de triar...», comenta aquesta veïna de Salt que va començar als setze anys a casa amb unes petites manuelles, discos, una barra i un llibre de rutines d´Arnold Schwarzenegger. «Així vaig començar en aquest món, volia canviar el meu físic, des de petita havia estat una nena que sempre estava malalta, amb bronquitis i asma, i era de complexió molt prima. Per molt que menjava no aconseguia pujar de pes». Cristina Martí parla d´un trastorn alimentari que va patir després de perdre a una persona molt important en la seva vida.

«Recordo que em comprava en aquell temps totes les revistes de musculació que hi havia, veia aquests físics imponents i deia... jo vull això per a mi. Així que un dia vaig decidir començar amb els ´ferros´ i als divuit em vaig apuntar al primer gimnàs de la meva vida».

No eren temps fàcils per al fisioculturisme femení a Girona. «Imagina´t veure a totes les noies fent classes d´aeròbic o bodypump i tu a la sala de musculació. Era estranya la sensació, et senties entre rara i observada», comenta. «Els meus pares ho van acceptar encara que no els agradés, imagina´t veure una nena començant en aquest esport d´homes. Els va costar i a dia d´avui segueix sense agradar-los, però bé, una filla és una filla amb o sense músculs».

Cristina Martí explica que un s´acaba acostumant al dolor. Segons ella és el de menys ja que li ha aportat uns valors com a persona i esportista, seguir unes pautes, ser perseverant, constant, aplicada, lluitar pel que es vol a la vida, organitzada. I que al darrere de la imatge, que és amb el que es queda la gent, hi ha una carrera professional, una voluntat de ferro, un amor a l´esport.

«El millor és el canvi físic com el psicològic. Perquè no oblidem que en aquest esport el físic premia però la ment ho regeix tot. El pitjor d´aquest esport és que ja no és el que era. La gent, alguns, no saben el que és el sacrifici i la constància i busquen resultats ràpids», comenta Cristina Martí en referència als anabòlics.

El dolor al 100x100

Els que coneixen el gimnàs Nou Model, encara que s´entrenin en altres centres, saben que es tracta d´un dels «temples» (així en diuen) de l´esport. A la porta del gimnàs el seu entrenador i el seu ­company d´exercicis es troben abstrets en la rutina que tenen per davant. Molts, com ells, s´entrenen amb un company, amb el qual es motiven. És el moment de la meditació abans del dolor. José García Fernández (Girona, 1974) visualitza la rutina, fins on vol arribar, amb quins pesos, i una mica més enllà, es veu enfilat al podi del pròxim campionat del món.

Sembla tan concentrat com si es trobés en un altre món. La seva mirada es fixa en un lloc que no comparteix amb ningú. Un lloc on combregarà amb un nivell de dolor infrahumà, perquè aquest és, com ell mateix diu, el seu «moment».

«Jo ja de petit volia ser fort, des dels sis o set anys. Hi havia una revista llavors de programació, on venia una publicitat en què sortia un paio molt catxes que promocionava un gel. Jo ho vaig agafar i ho vaig omplir, vaig posar que tenia 18 anys, era un gel que es posava i suposadament et treia músculs, abans hi havia aquests productes», explica José García Fernández amb un somriure.

Abans de ser fisioculturista va passar per l´obra, per la fàbrica, pel karate, i després, als 19 anys, va començar culturisme, esport que segueix fins al present, temps que va acompanyar amb els estudis d´Educació Física i Nutrició. En aquesta època en què ell va començar el món del culturisme encara era una cosa desconeguda. «Si eres una persona forta, eres una cosa rara», explica García Fernández. «Ara la gent sembla més habituada. A la platja venen i es fan fotos amb un, et pregunten pel carrer, però ja ets part del que és normal». «Una altra gent es confon, dient-te que no ets natural, que has de prendre alguna cosa, perquè es creu que només prenent coses et poses fort, i per a mi és un estil de vida de 24 hores diàries».

El dolor, assegura José García Fernández , va d´acord amb la persona, si s´entrena o no a consciència. «Tot esport de competició és sofert. Per això busquem la hipertròfia muscular. Però no tothom arriba al mateix dolor. Són graus. Hi ha un dolor d´un vint per cent, i un que pot arribar al cent per cent. Jo amb el meu company vam passar del cent per cent, perquè és la nostra passió, per a mi aquest dolor és plaent a la vegada, encara que no deixa de ser dolor». «El dia que toca cames ja ens aixequem amb aquest pessigolleig a l´estómac, sabem el que ens trobarem. Quan fas pit, o dorsals, és diferent, les cames és la meitat del teu cos i gastes més energia, més sang va, més calories necessites per recuperar-te, més descans, és proporcional».

- Fins on vol arribar?

- He tornat a les competicions, no competia des del 2006. L´any passat vaig quedar tercer del Màster de Catalunya, aquest any he quedat segon del ­mateix Màster, i l´any que ve m´estic preparant per guanyar-lo ja. Després el meu objectiu és arribar al d´Espanya, a l´Europeu i després al Mundial.

Sense data límit

Anna Bonet (Girona, 1992) pertany a les generacions més joves que s´han sumat a la versió femenina del culturisme. Primera classificada del Campionat de Bikini fitness de Girona de 2015, va començar, explica, fa cinc anys quan li van proposar competir. Per a això es va sotmetre llavors a una rigorosa dieta i entrenament. Els canvis que aquests van anar produint en el seu cos la van acabar de convèncer i s´hi va bolcar de ple.

Bonet assenyala que, tot i que la seva família sempre li va donar suport, no arribaven a entendre-ho, sobretot amb les dietes estrictes. «Tothom et diu, mira, si te la saltes avui, no passa res. Sí que passa, però ­només nosaltres ho sabem. Ells m´han acompanyat ­sempre en les competicions i quan van veure com és el món d´aquest esport, que és la nostra passió, ho van entendre, i són des de llavors una font de motivació pel suport que em brinden», comenta l´esportista.

Encara que Bonet assegura que el tracte de la societat envers ella és el mateix, de vegades escolta comentaris de cara a les noies que una dona musculada no és normal. «Però són comentaris que no m´afecten, ja que això és una cosa que jo vull i que em fa sentir bé amb mi mateixa», assegura.

«Has de conèixer el dolor cada dia. És un dolor que és satisfactori. Tu vols arribar a una meta, però per arribar a aquesta meta saps que has de passar per allà, pel dolor, però per a la gent que fa això és d´alguna manera un dolor que el gaudeix. Sona estrany. L´aguantes pels canvis pels quals passa el teu cos, te n´adones, ho veus al mirall. És el que et fa que cada dia t´enfrontis sense dir ´que malament que ho passo´. Si penses així no ho fas més, ja no avances».

Entre els aspectes més durs, Anna Bonet assenyala el tema psicològic: «És dur a l´hora d´haver d´aguantar el sacrifici. Quan estàs en una competició, estàs molt feble, no tens energia, costa més entrenar, estàs més sensible a tot. L´aliment el redueixes moltíssim, fins a l´extrem, res de carbohidrats. Quan competeixes és bo demostrar el que has estat patint durant un any de treball, i tot el dolent s´esfuma».

«És la meva vida»

En ell es conjuga professionalitat amb la total dedicació i la voluntat absoluta. Es tracta d´Alberto Alonso (Girona, 1979), el recent Campió d´Espanya 2017 (Lliga IFBB), qui aquest mateix any ha estat part de la selecció nacional de fisioculturisme que va competir pel mundial, en el qual va quedar seleccionat en el podi dels finalistes.

Alberto Alonso | Fotografia: Manel Díaz

Alberto Alonso va començar en aquesta disciplina l´any 1996, motivat pel seu entrenador de judo, per millorar les seves agafades en els combats. En veure com milllorava el seu desenvolupament muscular, va canviar d´esport als pocs mesos i es va trobar amb el que seria la seva passió total i absoluta. Llavors, explica, eren una gran minoria no només a la ciutat, sinó a tot Catalunya. Com amb la resta d´esportistes entrevistats, la família i els amics més propers van semblar sorpresos. «Al principi pensaven que era caprici temporal», comenta el campió d´Espanya. «Però amb els anys vaig demostrar que no era així».

El seu extens palmarès començaria l´any 2000 en la categoria Júnior, en què va assolir llavors el seu primer Campionat d´Espanya, sent tercer en el Campionat d´Europa d´aquell mateix any i quart en el del Món. Com a Sènior, la següent categoria, guanyaria el campionat d´Espanya per primera vegada el 2012, entre altres tantes competicions en què participaria des de llavors, fins al d´enguany, on es coronaria un cop més com a Campió d´Espanya.

Per a Alonso la fórmula per arribar a aconseguir aquesta quantitat d´èxits sembla senzilla: «No decaient mai, la constància és un gran aliat». «La gent em pregunta quant de temps estaràs competint, i jo els responc que per a mi és la meva vida, forma part de mi i seguiré per sempre».

«El culturisme és la vida en si, tot el seu contingut i filosofia el pots aplicar a la vida quotidiana, la capacitat de superació, sobretot», comenta en l´entrevista assegurant que darrere de cada atleta hi ha «una història molt humana digna de conèixer».

El seu entrenament té lloc al Nou Model, al costat de José García Fernández, on a més entrena altres competidors. En ells força el nivell d´exigència al màxim. «El dolor es converteix en plaer, a més això està científicament provat: desprenem serotonina en entrenar intensament, i la serotonina és una hormona que se la coneix com l´hormona de la felicitat», assegura el culturista.

Alonso parla de la poca acceptació de l´esport per part de la societat. «És el mateix desconeixement», assenyala. «La societat tendeix a rebutjar allò desconegut. Perquè, encara que en els últim temps l´esport s´ha estès, encara estem en la zona del desconegut». Subratlla com un dels seus millors atributs la disciplina que el fisioculturisme crea, el marcar-se metes, i estar sempre en forma i motivat.

«Veig la feina de tot aquests anys i estic orgullós, però no conforme! Sempre hi ha trets a millorar. Cada dia que obrim els ulls al matí, és un autèntic regal. La resta només s´ha de disfrutar», conclou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook