Forges, passió per l'Empordà

Forges ha estat un dels humoristes més reconeguts de les últimes dècades a l’Estat espanyol. Cronista lúcid de la transició i de l’evolució de la societat espanyola entre el franquisme i la democràcia, les seves vinyetes (aparegudes en diaris com Pueblo, Diario 16, El Mundo o El País, i també en llibres i publicacions diverses -d’Hermano Lobo a El Jueves, passant per Interviú o Por favor, entre d’altres-) es caracteritzaven per saber combinar la càrrega social i política amb l’humor i la tendresa. Especialment sensible amb els més febles, Forges va crear una galeria de personatges perfectament reconeixibles, i també un llenguatge propi que l’acabaria transcendint, amb paraules com bocata i muslamen que van acabar recollides als diccionaris. Entre moltes altres distincions, va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i era col·legiat d’honor del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Nascut a Madrid el 1942 de pare gallec i mare catalana, Forges va començar a treballar de molt jove (amb catorze anys) a Televisió Espanyola, com a tècnic. I va ser precisament en ocasió d’aquesta feina que es va començar a relacionar amb les comarques gironines. Com explicava a la periodista Mònica Cabruja el maig del 1998, en una conversa reproduïda també a Presència, «fa molts anys vaig venir a muntar la televisió a Barcelona, quan treballava com a tècnic. Em vaig dedicar a informar-me del que era Catalunya. Un dia vaig anar a Vilabertran, que estava pràcticament en ruïnes. La televisió en aquella època depenia del Ministeri d’Informació i Turisme i vaig parlar amb persones de dins d’aquest ministeri per dir-los que era una pena que una joia com aquella estigués destrossada». Una cosa similar, afegia, li va passar amb el monestir de Sant Pere de Rodes, i també «vaig intentar que es fes alguna cosa». Molts anys després d’aquella descoberta, i de les inversions que les administracions finalment havien fet en aquells dos recintes, Forges reblava que «sento una gran il·lusió en veure l’estat actual d’aquests llocs».

Va ser a Televisió Espanyola on Forges va començar a dibuixar, i el 1973 va decidir deixar aquella feina i dedicar-se plenament a fer d’humorista. Tot i això, ja havia començat a publicar els seus acudits molt abans, el 1964, al diari Pueblo. I amb el pseudònim de Forges, traducció al català del cognom patern, per no tenir problemes per la seva condició de funcionari (TVE) de l’administració espanyola.

Al llarg de la seva vida, Forges tornaria a l’Alt Empordà en nombroses ocasions, sovint de vacances. A més de Vilabertran i Sant Pere de Rodes, es confessava un enamorat de les ruïnes d’Empúries i també de les anxoves de l’Escala. I el 1997, per exemple, figurava entre els convidats al suquet de Pere Portabella, un acte que durant molts estius reunia a Llofriu representants de la societat i la política del moment que estiuejaven a la Costa Brava. Pasqual Maragall, Joaquim Nadal, Macià Alavedra, Joan Barril o José Federico de Carvajal van ser alguns altres dels convidats aquell any a l’esdeveniment.

Dos anys més tard, Forges va ser l’autor del primer cartell dels premis Liberpress, que naixien a Girona per iniciativa de l’Associació Humanitària de Solidaritat i que, en la seva voluntat de donar suport a la llibertat de premsa i la solidaritat, distingien Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique. De fet, la presència de Forges en aquell acte tenia molt a veure amb el seu vincle amb l’Empordà. Com li explicava a Jordi Soler, «tota aquesta zona a mi m’encanta i m’apassiona; hi tinc molt bons amics, i un d’ells és Fernando Fonseca, un metge que està portant la medicina a llocs on no existeix la medicina, i que està fent una obra immensa juntament amb altres companys». Fonseca era un dels promotors de l’Associació Humanitària de Solidaritat; resident a Girona des del 1975, aquest metge traumatòleg que va morir el juliol del 2014 va fundar des de Girona, l’any 2000, l’organització Metges del Món a Catalunya, i va desenvolupar la seva tasca humanitària en indrets com l’Àfrica (especialment el Txad), Bòsnia-Hercegovina, Iraq, Nicaragua, Guatemala, República Dominicana o l’Índia.

Anys més tard, el 2013, Antonio Fraguas rebria en una cerimònia celebrada a l’Auditori de Girona el premi Liberpress en reconeixement a una trajectòria professional marcada tant per l’humor sarcàstic i mordaç, com per la simpatia i la tendresa usades a l’hora de transmetre’l.

Uns anys abans, Forges havia rebut un altre guardó a les comarques gironines: l’any 2000 va ser ditingit a Llançà amb el premi El Gat Perich, que li va lliurar el llavors conseller de Cultura de la Generalitat, Jordi Vilajoana, en un acte en el qual també hi eren presents Joaquim Nadal, Joan Manuel Serrat, Manuel Vázquez Montalbán, Antoni Bassas, Àngels Barceló, Fina Brunet, Zoila Riera, Rafael Ribó, Manel Fuentes... També hi havia familiars de l’humorista gràfic Jaume Perich, en memòria del qual es va instituir el guardó.

Durant la seva intervenció en aquella cerimònia, Forges va definir la seva feina explicant que «soc com un periodista qualsevol, l’única diferència és que jo decideixo a qui entrevisto i li faig dir el que vull». A la pregunta d’on treia els temes, que se li va formular, va respondre amb una altra pregunta: «Creus que a la nostra cultura pot haver-hi alguna dificultat per trobar alguna cosa estúpida? Estem envoltats de coses estúpides, les fem, les patim i les veiem; és fàcil treure l’humor d’aquestes situacions».

Forges va insistir aquell dia que el monestir de Sant Pere de Rodes era on anava a carregar les piles, i va revelar que Llançà, precisament, li agradava molt, i que hi feia estades sovint.