Clarobscurs, blancs i negres, personatges rics i poderosos, camperols barroers, escenes de la història sagrada, paisatges bucòlics, temples de grans dimensions, bodegons... Tot i això i molt més es pot veure en la cinquantena de quadres que s’exposen fins al 19 d’agost al CaixaForum Girona en la mostra Pintura flamenca i holandesa del Museu de Ginebra, que han organitzat conjuntament l’Obra Social La Caixa i el Museu d’Art i Història de Ginebra. Les dues institucions, segons els seus responsables, «s’alien per mostrar per primera vegada a l’Estat espanyol la selecció més important de pintura flamenca i holandesa provinent de Suïssa», amb obres d’artistes tan reconeguts com com Pieter Brueghel el Jove, David Teniers, Cornelis Cornelisz, Philips Wouwerman, van Haarlem, Jan Brueghel el Vell, Nicolaes Maes, Jan Josefsz, van Goyen o Jan Weenix, entre d’altres.

Els quadres que s’exposen a l’històric edifici de la Fontana d’Or van ser pintats els segles XVI i XVII, una època en la qual, com es pot llegir en la presentació de la mostra, «els Països Baixos del nord i del sud van conèixer un desenvolupament econòmic sense precedents, en part gràcies als èxits comercials dels ports d’Anvers i Amsterdam». I això va tenir influència en la creació artística del moment: «Els pintors comptaven amb una burgesia adinerada aficionada a l’art, hereus de la gran tradició de la pintura flamenca del segle XV». Precisament per això, «aquest període es pot considerar, des d’un punt de vista artístic, un veritable segle d’or durant el qual, esperonats per la demanda, els tallers es van multiplicar i la professió de marxant es va convertir en un ofici atractiu. I encara s’hi va sumar l’enginy dels artistes, que van concebre temes fins aleshores inexistents. La varietat va ser un altre factor del procés i van sorgir noves tradicions pictòriques: paisatges serens i boscos impressionants, escenes de la vida quotidiana, tavernes, natures mortes o complicats gerros de flors».

És clar que entre els mateixos artistes, i entre els teòrics del moment, hi havia discrepàncies sobre quina mena d’obres tenien més valor, o eren més difícils d’executar, i quines havien de ser més ben recompensades de manera econòmica. De fet, quan el visitant arriba a l’exposició es troba amb un text que resumeix perfectament tot aquest debat i el planteja de manera molt gràfica. Es tracta d’un fragment del prefaci de les Conferénces de l’Académie Royale de Peinture et de Sculpture, és obra d’André Félibien, i està datat a París el 1668: «Aquell que pinta perfectament els paisatges és superior a aquell altre que només pinta fruites, flors i conquilles. Aquell que pinta animals vius és més estimable que aquells que només representen coses mortes (...); i, com que la figura del’home és l’obra més perfecta de Déu (...), òbviament també aquell que (...) pinta figures humanes excel·leix molt més que tots els altres. (...) Un pintor que només fa retrats no ha assolit encara aquesta alta perfecció de l’Art (...). Per assolir-la, cal fer el pas de representar una figura sola a representar-ne unes quantes de juntes; cal tractar la història i la faula; cal mostrar grans accions (...) o temes agradables, tal com fan els Poetes; i, enlairant-se encara més, gràcies a les composicions al·legòriques, cal saber encobrir sota el vel de la faula les virtuts dels homes insignes i els misteris més nobles».

L’arquitecte francès André Félibien (1619-1695), historiador oficial de la cort de Lluís XIV de França i considerat un dels primers teòrics de l’art, detalla amb aquestes paraules la seva particular concepció estratificada de la creació artística, però posa de relleu sobretot que aquest era un debat que es plantejava arreu en un moment d’efervescència creativa. Ara bé, els responsables de l’exposició del CaixaForum apunten tot seguit que «la rigidesa teòrica d’aquestes línies només és aparent: respon a la necessitat d’atorgar a la pintura l’estatus d’‘art liberal’ en una època en què encara era vista com un ofici manual». I malgrat això, admeten que hi havia diferències, entre la resposta que el públic donava als pintors, en funció de la matèria que tractessin: «malgrat que en general els pintors d’escenes sagrades o mitològiques eren més ben considerats, els quadres que representaven moments de la vida quotidiana, objectes o paisatges també tenien seguidors, especialment als antics Països Baixos».

És per això que la mostra està plantejada com un recorregut per les diferents temàtiques que abordaven de manera més habitual els pintors flamencs i holandesos d’aquells segles XVI i XVII, i que es concreten en els retrats, les al·legories i escenes de la vida sagrada, les arquitectures i escenes de la vida quotidiana, el paisatge i les natures mortes i gerros de flors. Distribuïdes entre la primera planta i la subterrània de la Fontana d’Or, la cinquantena d’obres procedents del Museu d’Art i Història de Ginebra permeten al visitant fer-se una idea molt completa de la manera com els artistes de l’època afrontaven aquestes matèries, i intentar intuir com era rebuda la seva obra per les persones que hi tenien accés, sovint els burgesos que els l’encarregaven i les persones amb les quals es relacionaven, per tant tots d’una classe social elevada.

En aquest sentit, el retrat té una considerable importància perquè, segons els responsables de la mostra, «tot i que alguns tractats el classificaven com un gènere menor, no deixava de ser una font d’ingressos per als pintors amb talent, ja que posseir un retrat d’un mateix o d’algun membre de la família era un signe de riquesa». Però no tots els retrats eren iguals, és clar: «A principis del segle XVI, artistes com ara Holbein, al nord, i Tiziano, al sud, havien anat renovant els codis del gènere i les obres incorporaven elements significatius de la vida quotidiana o del rang social del retratat, tal com es pot observar al Retrat de l’orfebre Wenzel Jamnitzer de Nicolas de Neufchâtel. Més humana i personal, aquesta nova manera d’abordar el retrat seduïa nombrosos clients als antics Països Baixos, tant a les províncies catòliques com a les protestants». Amb el pas del temps, encara anirà evolucionant, aquesta manera de fer, apostant per donar més vistositat, als retrats, fins arribar a obres en les quals s’aconsegueix «un elegant equilibri entre l’exquisidesa dels fons, la lluminositat dels vestits i la delicadesa de les carnacions».

Pel que fa a la pintura de temàtica sagrada, havia estat molt ben rebuda durant molt de temps, fins que els conflictes de religió van provocar un doble efecte en les províncies del nord dels Països Baixos, que van optar pel protestantisme: d’una banda la reforma va comportar una progressiva reducció del nombre de pintures religioses, i de l’altra els catòlics de la zona, tot i no ser perseguits, no van poder professar la seva religió de manera oberta, la qual cosa va fer néixer moltes petites capelles en domicilis i recintes particulars: « Això explica, en part, l’escassesa de pintures religioses al nord a partir del segle XVII i també la mida relativament petita d’algunes obres, més aptes per a la devoció en la intimitat»

L’apartat dedicat a les anomenades «arquitectures» i a les escenes de la vida quotidiana planteja a l’espectador una realitat amb la qual es trobaven els pintors d’aquella època: « La qualitat de l’execució, la veracitat de les expressions i la materialitat dels objectes eren tan importants com la temàtica del quadre. En són exemples els interiors d’església, que exigien al pintor el domini de la perspectiva i l’interès pels jocs de llums i ombres. El mateix passa amb les escenes de la vida quotidiana: cada obra exposada admet més d’una interpretació».

Malgrat això, el paisatge havia tingut fins al segle XV un paper secundari, subordinat al protagonisme de la figura humana. Però «de mica en mica, al llarg dels segles XV i XVI, es va produir una inversió jeràrquica i el que fins aleshores havia estat un mer decorat va anar guanyant presència, fins al punt que les figures podien semblar simples detalls decoratius, tal com passa en els quadres de Jan Brueghel el Vell. Arbres de diferents espècies, solcs a terra, cels carregats de núvols, cases aïllades o pobles animats... Cada element servia de pretext als pintors per demostrar el seu talent colorista i compositiu».

Una cosa semblant passa amb les natures mortes, que, segons la teoria, serien al graó més baix de la jerarquia dels gèneres per la seva reproducció d’objectes inanimats, fossin naturals o artificials. En canvi, aquestes obres acabarien tenint un èxit considerable, d’una banda perquè el seu preu era més assequible, però també pel seu valor decoratiu, perquè l’artista hi podia introduir missatges i símbols (sobre la riquesa, sobre el pas del temps, sobre l’habilitat del propietari..), i perquè «aquests temes suposadament lleugers comportaven per als pintors un repte tècnic si volien que la qualitat de les textures -la suavitat dels pètals o el tacte de la pell d’un animal- estigués en sintonia amb la temperatura dels colors del clarobscur de qualsevol racó d’una cuina o d’un rebost».