A una hora de Girona, a tocar del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, es troba el Sincrotró Alba, «la instal·lació científico-tècnica més important que s´hagi construït mai a l´Estat espanyol», en paraules del seu president honorari i principal impulsor, Ramon Pascual (Barcelona, 1942). Dimecres passat, el dia que va morir el gran científic britànic Stephen Hawking, Pascual feia d´amfitrió d´un grup hetereogeni d´una seixantena de persones, procedents de les comarques gironines, algunes, d´altres indrets de Catalunya, les restants, que s´hi havien desplaçat no per intervenir en cap experiment científic, sinó per assistir a la presentació d´un llibre, Llums de sincrotró. La guerra (in)civil des dels ulls d´un estudiant d´avui (Balasch Editor), de l´olotí Lluís Busquets i Grabulosa, col·laborador de Diari de Girona.

«La forma de l´edifici del sincrotró, aquesta mena de cargol, és una metàfora de la vida», assegurava en la presentació del volum el crític literari, traductor i assagista D. Sam Abrams. El mateix Busquets i Grabulosa trobava una altra metàfora vital, en el sincrotró, relacionada amb la velocitat de la llum: «Tota vida humana és com un obrir i tancar d´ulls» deia l´autor, que a més ha utilitzat l´equipament de Cerdanyola del Vallès com un dels escenaris de la seva novel·la. I és per això que Ramon Pascual feia dimecres d´amfitrió d´aquell grup heterogeni de persones, i en un recorregut per les instal·lacions previ a la presentació del llibre intentava explicar-los amb paraules entenedores la complexitat de la feina que s´hi porta a terme.

I ho és molt, de complexa, la feina que es fa en aquest recinte, descrit amb aquestes paraules a la seva pàgina web: «Es tracta d´un complex d´acceleradors d´electrons per produir llum de sincrotró, la qual permet visualitzar l´estructura atòmica i molecular dels materials i estudiar les seves propietats».

Les explicacions tècniques que ofereixen els responsables del centre són molt clares, si es dominen alguns conceptes de física, per descomptat: «El Sincrotró Alba consisteix en un accelerador lineal, un anell propulsor i un anell d´emmagatzematge. Es generen electrons que s´escapen d´un metall en escalfar-lo. A continuació, s´acceleren els electrons en una primera etapa a l´accelerador lineal. Al propulsor, s´acceleren més aquests electrons fins aconseguir gairebé la velocitat de la llum. Finalment, s´introdueixen a l´anell d´emmagatzematge, on es mantenen donant voltes (aproximadament un milió de voltes cada segon)». El que s´aconsegueix amb aquest procediment és que els electrons accelerats pels camps magnètics emetin l´anomenada «llum de sincrotró», que segons la definició tècnica per a profans que ofereixen a Alba és «radiació electromagnètica que conté un conjunt de longituds d´ona que van des de l´infraroig fins als raigs X durs, tot passant per la llum visible». I afegeixen que «la característica principal de la llum de sincrotró és la seva gran brillantor (és milions de vegades més brillant que la superfície del Sol). Aquesta qualitat fa que s´obtinguin resultats amb una gran resolució. També redueix el temps dels experiments i permet estudiar fenòmens ràpids com ara les reaccions químiques».

A més, «els experiments amb llum de sincrotró són molt variats, ja que es poden canviar paràmetres com la longitud d´ona, la polaritat de la llum, la temperatura o la pressió, entre d´altres». La qual cosa provoca que a Alba s´hi puguin portar a terme investigacions relacionades amb àrees tan diverses com la biologia i la biomedicina, la nanotecnologia, la conservació del patrimoni artístic i històric, la física, la química... De fet, entre els últims treballs que s´hi han desenvolupat n´hi ha que tenen a veure amb l´alzheimer, amb els mecanismes d´infecció del paràsit de la malària, amb un medicament contra la malaltia de la son, amb uns vidres prehistòrics sirians, i amb un mineral que fins ara només s´havia detectat en meteorits.

El Sincrotró Alba va costar uns 200 milions d´euros i va entrar en servei l´any 2012. És fruit de la col·laboració entre els Governs central i de la Generalitat, que de fet el financen plegats, i està gestionat pel Consorci públic per a la Construcció, Equipament i Explotació del Laboratori de Llum Sincrotró (CELLS). Ramon Pascual va explicar dimecres alguns detalls del llarg procés que va culminar amb la posada en servei de l´equipament, i que va començar a principis de la dècada de 1990, quan ell va fer-ne les primeres peticions. Va trobar molt bones paraules en la majoria dels polítics, catalans i espanyols, amb els quals va parlar, però poques actuacions que afavorissin amb fets el projecte. «Gairebé cap d´ells va moure ni un dit, i fins i tot algun es vantava d´haver ´matado el sincrotrón catalán´». Fins i tot a la comunitat científica trobava algunes reticències: «Hi havia qui em deia que estava molt bé, això, però que la inversió era molt important i que no fos que la traguessin d´altres partides...».

Pascual admet que en els més de deu anys que van transcórrer entre la seva proposta inicial i l´aprovació del projecte (l´any 2003) va passar per moments de desànim, «especialment quan em trobava amb boicots procedents d´aquí». Però finalment les coses es van desencallar. D´una banda, segons admet ell mateix, per la bona relació que tenia amb Joan Laporte, que va ser metge, rector de l´Autònoma i conseller de Sanitat i d´Educació; i també amb Jordi Pujol, ja que Ramon Pascual va ser el director general d´Ensenyament Universitari del seu primer govern, entre 1980 i 1983. «I això que llavors vaig dir algunes coses que no m´agradaven de la gestió del Govern, i algunes les van corregir», comentava Pascual (que també seria rector de la UAB). A l´altra banda de la taula, el president honorari del Sincrotró Alba destaca el paper de la gironina Anna Birulés, que va ser ministra de Ciència i Tecnologia entre 2000 i 2002 en el segon govern de José María Aznar (PP), i del seu successor al ministeri, Josep Piqué.

Tot plegat va desencallar el projecte, que va entrar en servei el 2012 després d´un procés de construcció molt complicat. Ramon Pascual n´explica alguns motius: «Un equipament com el sincrotró necessita sobretot estabilitat, per això la maquinària que el fa funcionar està situada sobre una llosa de ciment d´un metre de gruix, que al seu temps ´flota´ sobre una capa de grava de dos metres; la temperatura a l´interior de la instal·lació ha de ser constant, de 23 graus, i l´energia no pot fallar en cap moment, perquè funcionem de manera permanent, per la qual cosa disposem d´una planta de cogeneració de la qual som socis». Altres dades curioses que explicava Pascual són els 300 kilòmetres de cables que hi ha al recinte, o que els 100.000 equips que hi funcionen s´han dissenyat expressament i se n´ha encarregat la construcció.

La llum de sincrotró que es genera a Alba s´utilitza actualment en vuit línies de llum, que són els espais on es porten a terme els experiments: «Cada línia costa cinc milions d´euros i porta tres anys de feina», deia Pascual, i afegia que n´hi ha quatre més en marxa. Així, pel centre hi passen cada any uns 1.500 científics (un 35% dels quals procedents de l´estranger), que hi poden treballar de manera gratuïta: «S´obren dues convocatòries cada any per a projectes de recerca, i es concedeixen hores de llum als científics que les demanen en funció de l´interès de les seves propostes», explicava Ramon Pascual. La condició que se´ls posa és que els resultats dels treballs obtiunguts al Sincrotró han de ser públics. Aquesta condició no opera per a empreses que paguen per fer servir les instal·lacions, ni per a científics que tenen pressa per obtenir resultats i que també paguen.

El pressupost del Sincrotró Alba el 2017 va ser de 21 milions d´euros, aportats per les administracions públiques. També s´hi van generar uns ingressos propis d´1,8 milions d´euros, procedents de «prestació de serveis (utilització de línies de llum, de laboratoris, etc.) així com d´ajuts a la recerca que venen tant de convocatòries nacionals com internacionals». Al marge dels investigadors que l´usen (Alba és el sincrotró de referència a tota la zona del Mediterrani i també atreu investigadors d´altres indrets del món), al centre hi treballen unes 200 persones, entre tècnics, enginyers, administratius, informàtics, personal de serveis...