Dijous de la setmana que ve, Dijous Sant, Verges es tornarà a omplir de persones que voldran assistir a la representació de la Passió de Jesucrist però sobretot que intentaran presenciar la Dansa de la Mort, un vestigi medieval que la localitat ha sabut conservar i que genera una creixent expectació. Aquest any, a més, la Dansa de la Mort de Verges ha captat més l´atenció dels mitjans de comunicació perquè s´ha sabut que per primera vegada hi participaran dones, en concret dues noies, Mar i Nora, de 13 anys, que s´incorporen al quadre de la representació per cobrir dues places vacants.
La Dansa de la Mort forma part de la Processó de Verges, una representació en la qual participen més de 500 veïns de la localitat, homes i dones, nens i nenes. No deixaria de ser una representació més del Misteri de la Passió, en forma de representació teatral i de processó, si no fos per la presència de la Dansa de la Mort, el seu element més significatiu i carismàtic. I únic, perquè si bé danses similars s´havien portat a terme molt temps enrere en altres localitats gironines, com Rupià, La Bisbal i Sant Feliu de Pallerols, només ha persistit la de Verges.
Jordi Roca (Verges, 1958), estudiós de la Processó, explicava al Dominical del Diari de Girona l´any 2007, que aquestes danses de la mort «neixen a Europa en l´època de les grans pestes, i l´Església les incorpora a les manifestacions de Setmana Santa com un recurs més per mantenir atemorit el poble». Roca afegia que si bé és cert que hi havia hagut danses similars en altres poblacions de Girona, i fins i tot a Perpinyà, la de Verges «és l´única que queda a Europa que s´hagi mantingut viva dins de la tradició. Per això té una importància fins a cert punt arqueològica». El que no es pot és datar-la amb precisió perquè forma part d´una processó, la de Dijous Sant, que se sap que es remunta molts segles enrere, encara que la primera referència documental és del 1666.
El mateix Joan Amades (1890-1959) havia apuntat al seu Costumari Català (1950-1956) l´existència d´altres danses de la mort al marge de la de Verges, encara que sense donar-ne excessius detalls: «La representació de la mort, en la processó del dia d´avui (Dijous Sant), no és pas patrimoni exclusiu de Verges. En temps reculats hom la trobava en la majoria de pobles empordanesos i rossellonesos, però estava simulada per un sol personatge: un jove alt i lleuger, al so d´un tabal, saltava i gambejava com un esperitat. Així com en la processó de Verges va al darrera del seguici, en les d´altres temps solia anar més aviat al davant i servia per a infondre respecte i esporuguir el públic. En una vella estampa en la qual es figura aquesta processó en la ciutat de Perpinyà, cap a les darreries del segle XVII, se la veu també precedida per una representació de la mort». L´etnòleg i folklorista començava la seva descripció de la Dansa de la Mort de Verges dient que es tractava d´un «interessant entremès que no dubtem a qualificar de notable i probablement únic al món; tal és una simulació de la dansa de la mort, representada per quatre personatges que, al so d´un gros tabal, salten i evolucionen de graciosa manera».
La historiadora i arxivera Montserrat Flores Juanpere (Reus, 1973), que ha estudiat els orígens, significats i evolució de les danses de la mort a Europa, explica que la de Verges «enllaça amb alguns dels trets fonamentals de les danses de la mort medievals, tot i que presenta diferències notables, tant de contingut com de forma. Es pot considerar, més pròpiament, com l´única manifestació que perviu avui relacionada amb l´esperit macabre baixmedieval». Segons ella, «els atributs que porten els executants -esquelets a la indumentària i dalla, rellotge i platets de cendra a les mans- estan totalment relacionats amb la mort. La dalla, símbol de la mort que sega les vides, reforça aquest significat amb la inscripció ´Nemini parco´. Aquesta mateixa frase és en una de les cares de la bandera negra, que porta també dibuixada una calavera amb dos ossos creuats i, a l´altra banda, la frase ´Lo temps és breu´. El rellotge sense busques recorda als homes que no saben en quin moment moriran, i la cendra, de significat tan clarament quaresmal, el futur que espera a tots els mortals».
Les altres danses de la mort
Al llibre Rupià, inclòs a la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, el mestre i pedagog Jesús Culebras (Castellfollit de la Roca, 1958), estudiós de la història i la paleografia, proporciona nombrosa informació sobre la dansa de la mort que es va ballar en aquesta localitat, el Dijous Sant, fins l´any 1935. Una dansa de la mort que ja havia documentat i descrit l´escriptor i naturalista Carles Bosch de la Trinxeria (Prats de Molló, 1831 - La Jonquera, 1897), que va explicar en el seu llibre Records d´un excursionista, en un text titulat La processó del Dijous Sant a Rupià, la visita que va fer a la localitat baix-empordanesa l´any 1860: «A l´entrada de fosc sortí la processó de l´església del poble precedida per la mort, brincant amb la seva dalla. Era un galifardàs alt, magre, vestit de calavera amb un crani de cartró, portant a les mans una gran dalla. Saltava, ballava, es desllorigava al compàs d´un flabiol i un timbal que venien darrera d´ell; obria pas a la processó clavant cops de dalla a dreta i esquerra, sembrant l´esglai en els nombrosos badocs, dones i criatures, que se senyaven d´espant». En la seva crònica, Bosch de la Trinxeria també fa una valoració personal de la presència d´aquesta representació en el conjunt de la processó del Dijous Sant: «A l´Edat Mitjana, a l´element religiós, en les cerimònies catòliques, es barrejava un element profà que no escandalitzava gens els nostres avantpassats, encara que en el nostre temps semblaria poc compatible amb la gravetat cristiana».
Fos com fos, la processó del Dijous Sant va ser molt seguida pels veïns de Rupià i de les localitats properes durant molt temps, i Jesús Culebras explica per exemple que l´any 1877 «va superar les expectatives dels organitzadors. Era tanta la concurrència de públic foraster que l´Ajuntament va haver d´actuar. L´alcalde Joan Costa va manar posar vuit homes armats per controlar l´ordre i evitar aldarulls».
Culebras ha establert altres relacions entre els ajuntaments de Rupià i l´organització de la processó del Dijous Sant i la seva dansa de la mort: «L´any 1914 l´Ajuntament, sota la presidència de l´alcalde Enric Jordà Serrat, va comprar quatre banderes negres per a la processó, que s´havia de celebrar el Dijous Sant a la nit. El color negre s´identifica amb el dol, l´obscuritat i la mort. Aquestes banderes no portaven tampoc cap inscripció».
De fet, la senzillesa és el principal tret diferenciador entre les danses de la mort de Rupià i de Verges. Com explica Josep Culebras, la processó de Rupià «era molt semblant a la de Verges, però molt més simple. Un personatge, la Mort, ballava al so d´un timbal, portava una dalla de les usades en tasques agrícoles, sense cap inscripció, i duia, a més a més, un vestit de dues peces pintat amb uns ossos del cos humà i al cap una calavera d´una sola peça feta de cartró». L´autor del llibre continua relatant que «acompanyava la Mort un timbaler que, a més, portava un ciri encès. Anava amb la cara descoberta i vestit de carrer. Sembla que el ritme era el mateix que el de la dansa de la mort de Verges, però el moviment era diferent. La Mort arribava a la processó de cara, amb la dalla en posició de segar i feia oscil·lacions de 45 graus a dreta i esquerra».
La seva recerca li ha permès a Josep Culebras oferir encara més detalls d´aquella processó ja desapareguda, que «sortia de l´església parroquial de Sant Vicenç i després de recórrer tots els carrers de la població de Rupià tornava al lloc inicial». Així, assenyala que «darrere el personatge de la Mort, anava Jesús crucificat, en una clara identificació amb la mort de Jesucrist. Tal com assenyala Jordi Roca, estudiós de la dansa de la mort de Verges, es tractava d´imatges breus, impactants, amb la intenció de provocar por i demostrar la brevetat de la vida, i amb el Crist crucificat es volia mostrar que la mort és vençuda i les portes d´una nova vida són obertes. La dansa es ballava amb els peus de mitja punta».
Jesús Culebras també segueix les argumentacions de Jordi Roca a l´hora de sintetitzar la significació de la dalla, un dels elements centrals de la dansa: «La dalla representa la mort. A diferència de la de Verges, la de Rupià no porta inscripcions. La dalla és una eina agrícola i l´estri que es fa servir quan es completa el cicle de l´any, la sega. Fa que s´associï el final del cicle agrícola amb el final del cicle de la vida».
La dansa de la mort de Rupià es va representar per última vegada l´any 1935. Jesús Culebras apunta que «hi havia, aleshores, un clima enrarit a la població; es donaven fortes discrepàncies amb l´estament religiós, fruit de les diferències entre els partidaris d´esquerres, concentrats a la Societat Recreativa La Atalaya, i els de dretes, concentrats a la Sociedad Salón Cadanet, uns contraris i altres partidaris de tal esdeveniment. Es va crear un ambient anticlerical que en va forçar la desaparició».
També va tenir dansa de la mort la Bisbal, com va poder documentar i explicar l´historiador Jordi Frigola i Arpa en l´article «Música i folklore del Divendres Sant», publicat en el Llibre de l´Aplec de la Sardana de la Bisbal (2005). Posteriorment, el mateix Frigola i Pep Vila publicarien un escrit al Domincal del Diari de Girona, en el qual aprofundirien en la informació disponible: «L´historiador Jordi Frigola i Arpa ha descobert que la Bisbal també havia tingut aquesta dansa però, a diferència de Verges, aquí es ballava el Divendres Sant, en els actes de la processó del Sant Enterrament. Vegem-ne les dades que tenim, que són de les acaballes del segle XVIII: L´any 1792 sabem per la «crònica» familiar d´una noia de l´alta societat bisbalenca, que escrivia als seus pares que vivien fora de la Bisbal, l´activitat del Divendres Sant d´aquell any. Les dades, copiades per Jordi Frigola, han estat extretes d´una correspondència familiar».
I dins de l´activitat d´aquell Divendres Sant, la noia explicava que «havent sopat, començava una lluïda processó pels principals carrers, organitzada per la confraria de la Puríssima Sang de la qual ara no en podem donar més clarícies. Obria el seguici la Dansa de la Mort. La mort era representada per un home que vestia de negre; mitges, calces fins al genoll, una jupa amb caputxa que quasi li tapava la cara i sostenia una dalla. No se´ns diu si al vestit portava pintats la figuració naturalista dels ossos ni si duia la calavera que li cobria la testa. Anava envoltat del seus servidors, un grup de figurants en la comparsa, dels quals no en sabem el nombre exacte, que vestien igual i duien grans forquetes i torxes: alguns portaven uns tambors per marcar el ritme de la dansa i n´hi havia dos que tocaven a duo una melodia dialogada amb els baixons (fagots) i encara un altre personatge que traginava un gran timbal que restava mut mentre els altres instruments interpretaven una dansa molt senzilla que era ballada pels ´morts´ lliscant els peus i puntejant les notes que marcaven els tambors i la melodia dels fagots. Era, segons la ´cronista´, com un ´ball pla´. Però, de tant en tant, en un moment donat, tots els instruments emmudien i esclatava el toc del gran timbal que deixava sentit pel seu fort so, sec i penetrant. Llavors la Mort feia un salt espectacular i després marcava uns passos saltironant mentre giravoltava brandant la da la. Volia representar que aleshores segava una vida. Tot darrere d´aquest macabre i nombrós grup de la Mort, els seus ´ajudants´ i les seves ´víctimes´, caminava un altre encaputxat que portava un gran penó negre amb un esquelet pintat, símbol del destí del cos del pas de la Mort. Quan passaven pel carrer Ample, els figurants feien com un cercle i dansaven una mena de ball rodó».
En el mateix article, Frigola i Vila apuntaven que «segons el setmanari El Faro Bisbalense, els anys 1866 i 1867 encara es ballava la Dansa de la Mort a la processó del Divendres Sant, que conservava així el seu caràcter escatològic (...). De moment no sabem quan va desaparèixer del tot aquesta manifestació paralitúrgica de la Dansa de la Mort i del Sant Enterrament. Potser va ser causa de les reformes provocades per la revolució liberal».
Hi ha una tercera dansa de la mort que se sap del cert que es feia a les comarques gironines, però de la qual hi ha menys informació. En parla Xavier Solà Colomer (Sant Feliu de Pallerols, 1972) en el llibre Sant Feliu de Pallerols, de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona: «Antigament hi havia representacions de la dansa de la mort i passió de Crist -conegudes com la Presa-, prohibides repetidament en els segles XVII i XVIII pels bisbes».
Fora de les comarques gironines, a Manresa també es balla actualment per Setmana Santa una dansa de la mort, encara que amb una història molt més recent: va ser creada l´any 1957, prenent com a inspiració les representacions medievals, amb l´objectiu d´enriquir la processó del Divendres Sant. La seva trajectòria, però, no ha estat constant: es va deixar de representar entre 1965 i 1970, i també entre 1978 i 2000. Però des del 2002 ha tornat als carrers per ballar en diversos moments de la processó de Divendres Sant. ?
