Sardenya és l´illa inacabable, segons la propaganda, però també l´illa dels contrastos. El sud i bona part de ponent, fins a Alguer, tenen poc a veure amb el Nord de l´illa (amb Palau i l´arxipèlag de la Maddalena) i sobretot amb la banda de gregal, la Costa Smeralda, amb pobles i ports artificials construïts per a la jet-set (Porto Cervo i Porto Rotondo). Lluiten a l´illa l´agroturisme i el turisme d´elit, els hotels racionals distribuïts en apartaments perquè l´altura no talli l´horitzó de mar i els grans complexos. Vist que avui la gent s´hi desplaça en vaixell amb el propi vehicle, procurarem fer una guia útil.

- Càller (Cagliari): Se sol arribar a Sardenya per Càller (Cagliari), al sud de l´illa, certament, però el nostre consell seria fer nit més al sud encara, vers les platges i complexos de Pula, Santa Margarita o Chia i visitar la capital de la Regió Autònoma de Sardenya (amb 160.000 habitants) amb mitja jornada. Fundada pels fenicis al segle VII aC i ocupada pels catalans al s. XIV fins que s´incorporà la casa de Savoia el s. XVIII, Càller està situada entre el golf degli Ángeli i el de Quartu, de manera que gaudeix de dos ports, a llevant i a ponent. Per adonar-nos-en cal anar a la zona del Castello, un dels barris de la ciutat, juntament amb Marina, a gregal del carrer Largo Carlo Felice, que va de la Plaça Yenne fins al mar, Stampace, a llebeig de l´esmentat carrer (on hi ha l´amfiteatre romà) i Villanova. La porta Cristina i la de S´Avanzada condueixen just sota la torre de San Pancrazio i se sol poder deixar el cotxe a la piazza Arsenale. Som a tocar de la Cittadela dei Musei (al Museu Arqueològic i Nacional de Càller hi ha la màscara púnica amb els trets del somriure «sardònic» -la simulació d´un somriure-, expressió que ha passat a moltes cultures). A peu, per la via Pietro Martini, abans d´arribar a la piazza Palazzo, on hi ha Palazzo Regio (seu del consell provincial, a no confondre amb el Palazzo Cívico, avui seu de l´Ajuntament, a frec del mar, a l´encreuament de Via Roma i Largo Carlo Felice.), trobem una terrassa a mà esquerra, des d´on es poden contemplar els nous barris de l´est de la ciutat. (Un ascensor comunica amb el viale Regina Elena a la part inferior). A quatre passes trobem la catedral de Santa Maria, d´estil romanicogòtic, tot i que el pas del temps l´ha anat transformant cap a formes barroques. A destacar el mausoleu de Martí el Jove -fill de Martí l´Humà-, que a Sanluri vencé les tropes d´Arborea abans d´emmalaltir i morir a Càller, amb les barres catalanes a la part baixa del centre (en aquest cas, cinc!).

Tornant al cotxe, es pot baixar fins a frec de la plaça de la Constitució, on trobarem el bastió de Saint Remy (S. XIX), que no ha funcionat mai com a defensa sinó com a plaça pública i com a mirador. Som al barri de la Marina, amb una zona comercial i de vianants, de Garibaldi fins a Manno. Si baixem fins a l´església de Sant Antoni Abat, per unes escaletes, arribem a l´església del Sant Sepulcre, amb un baptisteri excavat a la roca de la primitiva església del s. IV. L´església de Santa Eulàlia que dóna vida al barri no és lluny.

- Nora-Sant Antioco-Iglesias: L´endemà cal visitar Nora, un dels grans llocs arqueològics de Sardenya. A l´estiu, les platges dels encontorns estan curulles de gent. Els vestigis de la ciutat fenício-púnica des del s. VIIIaC han gairebé desaparegut, però s´hi conserven moltes ruïnes de l´època romana imperial. El teixit urbà s´adaptà a l´estructura fenícia, però hi ha carrers i carrerets amb zones residencials i cases amb rics mosaics, a banda de fòrum, banys, temples i un teatre construït al segle II dC que encara avui és utilitzat per esdeveniments culturals. Tres segles després s´abandonaria la ciutat massa exposada a les invasions bàrbares. Per això en temps de Felip II els espanyols hi van haver de bastir un castell de defensa, que també es pot visitar.

El sud de l´illa està plegat de platges -els autòctons omplen les de Chia- i de jaciments arqueològics. Però resulta interessant arribar-se a l´illa de Sant´Antioco (Sant´Antiogu, en sard), ben bé a ponent, unida per un pont que fa d´istme amb Sardenya. Per Domus de Maria i Teulada, es travessa un port de muntanya. Només d´arribar a Sant´Antioco, a la dreta de la carretera, hi ha un antic pont romà. A l´hora de dinar cal tastar el pa carasau, una massa fina, trencadissa i cruixent, però més gruixuda i rossa que el pa d´àngel.

La majoria de gent, aquí, després de dinar, amb la calor, clapa. En aquest poble es conserva l´art dels bissos, que consisteix a aprofitar la bava solidificada d´una bivalva per fer seda i confeccionar teixits amb una tècnica que s´ha anat transferint entre pocs de generació en generació. L´edifici primitiu de la basílica de Sant´Antioco màrtir, de planta en forma de creu grega, fou edificat al s. V. Cap al s. XII l´església va patir força modificacions, s´allargà la nau central i es van crear les laterals i els absis. Al subsòl hi ha les cèlebres catacumbes del s. III al voltant de la cripta del sant. A Calasetta, a l´extrem nord de l´illa, es parla, encara, el lígur-tabarquí. El seu origen és senzill d´explicar: els genovesos van colonitzar l´illa tunisenca de Tabarka; en recuperar-la els tunisians el 1741, els colons lígurs van haver de ser rescatats i traslladats a les illes sardes de Sant´Antioco (Calasetta) i San Pietro (Carloforte). En total, avui, el parlen unes 6.000 persones.

Som a la Sardenya profunda. A Esglésies (Iglesias, 30.000 habitants), conquerida pels catalans als pisans el 1324, tinença que va durar fins al segle XVIII, encara es nota més. No és difícil aparcar davant l´església de Sant Francesc (s. XV-XVI), però, encara que els temples siguin oberts, no podran ni fer un refresc ni anar a la toilette perquè tot està tancat: tothom dorm fins a les 6 de la tarda, i més en plena temporada turística, que a les nits fan concursos i demostracions de ballesters. Així les coses, resulta que a l´Ajuntament mostren racons de la ciutat i els entorns amb unes ulleres de realitat virtual. Vet aquí la Sardenya dels contrastos. Al vespre, amb els ballesters, l´animació és general.

- Su Nuraxi-Oristany (Oristano): En direcció a Sanluri cal anar a Barumini, passat el castell de Las Plassas -com un pit a l´horitzó- per veure Su Nuraxi, construcció nuràgica, ara Patrimoni Mundial de la UNESCO. Es tracta d´un monument prehistòric en forma de torre troncocònica (faria pensar en els talaiots illencs), els quals abunden a Sardenya (n´hi hauria uns 6.500!) tot i que aquest és el més gran. De fet, els nurags són construccions de l´edat del bronze, exclusives d´aquesta illa, bastides per una civilització a la qual han donat el nom: la nuràgica o cultura dels nurags. El nurag simple amb «tholos» apareix als volts del 1500 aC. La major part dels nurags s´edificarien amb aquest patró durant els tres segles següents. Entre el 1200 i el 900 aC es desenvolupa el nurag compost, gairebé sempre modificant i ampliant un nurag simple preexistent.

Su Nuraxi té la complexitat del resultat de diferents etapes constructives. La torre central (a partir dels. XVI aC -el faraó Ramsès el Gran és del segle XII aC-), amb una alçada de 20 metres, estava envoltada per una muralla defensiva amb quatre torres, tot de pedra basàltica encaixada: tota l´àrea va ser novament edificada i es va reconstruir i ampliar la zona amb un nou mur defensiu amb set torres més (S. XIIII-XII aC), de les quals avui en queden cinc dempeus. Això l´havia de convertir en una fortalesa gairebé inexpugnable Al seu voltant s´estenia un poblat amb cabanes circulars de gran diàmetre, de les quals avui dia encara en queden els murs. A partir del s. VIIaC la fortalesa va anar perdent importància i fou parcialment enderrocada. Cartaginesos i romans aprofitaren els blocs per a les seves construccions. Amb el temps va caure en l´oblit, fins que l´arqueòleg i professor Giovanni Lilliu, a partir dels anys 50 del segle passat, les va posar al descobert.

Oristany (Oristano), d´uns 33.000 habitants, és una ciutat agermanada amb Manacor perquè l´últim diumenge de carnestoltes i el següent dimarts, celebra la festa de Sa Sartilla (posar un punxó dins una anella tot cavalcant). Cal visitar la catedral de Santa Maria Assumpta, edificada el 1228 en estil gòtic per artistes llombards, bé que en el s. XVII es reconstruí i va perdre l´estil original. A l´exterior, al costat de l´austera façana, cal destacar l´imponent campanar de planta octogonal del s. XIV. L´interior, amb planta de creu llatina d´una sola nau, és eclèctic: es mou entre el barroc i el neoclàssic. A tocar hi ha l´església de Sant Francesc, amb el destacat Crucifix de Nicodem, un treball de fusta policromada d´estil gòtic d´origen català.

Al centre de la ciutat hi ha la plaça Eleonara d´Arborea, amb estàtua dedicada, ja que, per a la història de Sardenya, aquesta jutgessa representa el màxim exponent de la lluita sarda contra els invasors catalans. Filla de Marià IV, jutge d´Arborea, educat a la cort catalana, i de Timbors de Rocabertí, tot i els acords amb Pere III el Cerimoniós per pacificar Sardenya, aviat lluità per la causa sarda amb el seu marit Brancaleone Doria. Promotora de la Carta de Logu, codi civil i penal molt avançat, admès per Alfons el Magnànim excepte a les sis ciutats reials, tingué vigència fins al segle XIX. En aquesta plaça trobem dos edificis neoclàssics, el Palazzo Colonna, de tons rosats, seu de la Junta Comunal i, al davant, el Palazzo degli Scolopi, amb rellotge de sol a la façana, edificat com a convent i avui seu de l´Ajuntament. Encara hi ha els palaus Carta, Mameli i Corrias, cosa que denota l´esplendor d´aquell segle XVII. A la piazza Roma, al final del Corso Umberto I, s´alça la Torre de Mariano II, un dels dos accessos a la ciutat en època medieval, edificada a finals del s. XII per mestres toscans, quan la ciutat estava sota domini pisà.

Però, en un dia de calor, Oristany és com Esglésies: tot roman tancat i barrat fins al capvespre. A 3 km hi ha Santa Giusta (romànic pisà del s. XII), i en sentit contrari, Cabras, amb l´estany famós i, a prop, San Giovanni di Sinis, un exemplar d´arquitectura religiosa bizantina, construïda en diferents etapes (s. VI-IX dC), amb planta de creu grega, amb un afegit al davant d´estil protoromànic. L´interior, construït amb grans blocs de pedra, dóna una sensació d´amplària i austeritat. Uns arcs a banda i banda separen la nau central de les estretes naus laterals. En el transsepte i l´absis hi ha finestres bífores separades per una columna. De l´exterior criden l´atenció els contraforts, el sostre i la cúpula vermella.

A tocar hi ha el cap de Sant Marc, amb el far-castell o torre costanera de San Giovanni (s. XV). A la punta de la península hi ha Tharros, amb presència humana que es remunta al neolític, amb civilització nuràgica, fins als fenicis i romans. S´hi troba un tophet, santuari a la intempèrie, on es guardaven restes d´infants incinerats dins unes urnes de ceràmica i dues semicolumnes dòriques de l´anomenat «temple monumental».

Per seguir amb la Sardenya tradicional, cal visitar Bosa, ciutat medieval i turística travessada pel riu Temo (navegable) i dominada, des del cim d´un pujol, pel castell de Malaspina. Dos ponts, el Vecchio i el Nuovo, als dos extrems de la població -amb les cases pintades com a Girona- permeten el pas dels vehicles a l´altra banda del riu. Es puja amb cotxe fins a la falda del castell. Un passeig pels carrerons del barri vell et duu a la Plaça de la Constitució i, per la Plaça del Carme, arribes a la catedral de la Immaculada, edificada el s. XV sobre les restes d´una altra església. L´espectacularitat del seu interior no correspon a la simplicitat de la seva façana. Es pot fer nit aquí o posar rumb a l´Alguer. Per acabar-nos de fer càrrec d´aquests pobles sards: a les dues toilettes que he hagut d´emprar a dos bars-restaurants, el wàter no era de tassa sinó d´aquells de fer-ho dret, valga´m Déu val. Sardenya, illa de contrastos. ?