13 de abril de 2018
13.04.2018

«La DUI va ser un greu error»

Nascut a Barcelona l'any 1945, fill del filòleg Martí de Riquer i Morera, es llicencià l'any 1968 i és professor de la Universitat Autònoma des de 1969 i catedràtic d'Història Contemporània des del 1988; té una extensa bibliografia personal i col·lectiva, especialitzada en Restauració, catalanisme i franquisme

16.04.2018 | 07:09
«La DUI va ser un greu error»

L´any 1991 va rebre la Medalla d´Honor de la Universitat Autònoma de Barcelona, és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008) i ha estat l´investigador principal de dotze projectes de recerca finançats pel Ministeri d´Educació i Ciència (1985-2015), i també «Investigador reconegut» per la Generalitat de Catalunya (2002-2008). Borja de Riquer col·labora en tota mena de revistes culturals i científiques i als diaris La Vanguardia i Ara. Se li concedí la Creu de Sant Jordi l´11 d´abril de 2017.

Què li ha comportat ser fill de Martí de Riquer i que el va fer orientar cap a la història?

Evidentment néixer en un ambient molt culte i voltat de llibres ha estat per mi un privilegi. Des de petit volia ser historiador. Vaig entrar a la universitat havent llegit obres de Vicens, de Soldevila i de Vilar, cosa poc habitual en els estudiants de llavors.

Durant la seva joventut va militar a Bandera Roja; durant el franquisme i la transició al PSUC. El 2015 va signar un manifest de suport a Barcelona en Comú i un altre a favor de la Colau. Es penedeix d´alguna cosa d´aquesta trajectòria?

Jo només he militat en la clandestinitat. Vaig plegar del PSUC el 1978. Fa molts anys que no signo cap escrit en favor de donar el vot a una candidatura en unes eleccions. Recentment vaig signar una crida als partits sobiranistes catalans perquè miressin d´establir una estratègia comuna contra l´aplicació de l´article 155, en favor de l´alliberament dels detinguts i del restabliment d´un clima que permetés exercir, encara que fos a mig termini, el dret a decidir dels catalans.

Va formar part de la comissió d´experts que va assessorar la Generalitat per aconseguir els cèlebres Papers de Salamanca: els anys 80 es van microfilmar però el 1999 l´Estat convertí l´arxiu salmantí en Archivo Nacional de la Guerra Civil Española i no es començaren a retornar fins a la dècada dels 2000. Què va passar?

No va ser fàcil fer entendre al Ministeri de Cultura que allò no era una qüestió arxivística sinó política, que es tractava de retornar als seus propietaris una documentació confiscada com a represàlia el 1939. Ara bé, el retorn de la documentació ha estat lent i ple d´aturades injustificables.

El 1992, a Salamanca, al I Congrés d´Història Contemporània d´España, presentà una ponència, Nacionalidades y regiones en la España Contemporánea. Reflexiones, problemas y líneas de investigación sobre los movimientos nacionalistas y regionalistes, l´impacte de la qual fou tan gran que es publicà a Itàlia (1993) i en castellà, francès i anglès (1994). Què suposà la seva tesi en argumentar que el procés de construcció nacional a Espanya havia fracassat durant el segle XIX?

La tesi que vaig defensar era que la nacionalització del segle XIX havia estat feble, tant perquè el discurs oficial nacionalista espanyol era nostàlgic, retrospectiu i molt poc modern, i emprava uns instruments de nacionalització precaris, com perquè, a territoris com a Catalunya, tenia poca capacitat d´atracció social, per ésser un projecte que excloïa la catalanitat. La meva tesi de la feble nacionalització espanyola del segle XIX s´ha convertit en una de les temàtiques que avui, 25 anys després, encara desperta moltes controvèrsies entre els historiadors, i això és positiu.

Aquells anys va dirigir els dotze volums de l´obra Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans (1995-1999),  i en va redactar el volum X, La llarga postguerra, 1939-1960 (1997) Quins records en guarda?

Va ser una experiència força interessant, dirigir durant cinc anys una obra, que m´encarregà Enciclopèdia Catalana, on van col·laborar més de 400 autors i que va suposar un gran esforç tant d´actualització de les interpretacions històriques com de recerca d´unes il·lustracions i una documentació que han estat excepcionals.

També els 90 comença a dedicar esforços en un personatge i mecenes molt considerat pels gironins per les seves arrels besaluenques, Francesc Cambó. I n´ha publicat força llibres...

Només li´n podré fer quatre pinzellades, perquè treballo en un projecte de biografia que potser aixecarà una certa polseguera. És un polític molt més interessant i polièdric del que s´ha dit fins ara. Les biografies d´encàrrec de la família, com la de Jesús Pabón, ja estan superades perquè hi manquen moltes coses. Altres biògrafs no han investigat gaire i es refien de les seves Memòries, que oculten moltes coses. A més fou un mecenes extraordinari i això ha estat poc explicat. Homologa la nostra cultura a nivell internacional. La seva pinacoteca de quadres clàssics, que va del quattrocento italià fins a Goya, és el llegat més important rebut pel MNAC, i té un valor incalculable.

A Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya (2000) parla de la feble nacionalització de les nacionalitats hispàniques i a «Escolta Espanya!». La cuestión catalana en la época liberal (2001) diu que l´autisme historiogràfic de les nacionalitats és tan agut com els retrets d´una historiografia centralista.

Censuro les visions essencialistes construïdes tant des del centre com des de la perifèria que desvirtuen la veritable història i miro d´explicar la construcció de la identitat catalana, diferent de l´espanyola, quan ressorgeix, primer la catalanitat i, després, el catalanisme polític, en funció de les noves condicions socials, econòmiques i culturals del segle XIX.

De l´any 1987 al 2012 va ser director del Servei de Documentació d´Història de Catalunya (SDHLC), i posteriorment passa a ser director del servei científico-tècnic de SIBIL·LA (Servei d´Informació bibliogràfica de i Documentació d´Història, Llengua, Literatura i Art de Catalunya) de la UAB...

En 30 anys hem creat a l´Autònoma una de les bases de dades bibliogràfiques més importants d´àmbit europeu, actualment amb més de 175.000 referències, sobre història, societat i cultura de Catalunya, des de la prehistòria fins ara. Hem buidat més de 2.000 revistes d´història, a més de dotzenes de milers de llibres.

Acabà la primera dècada de segle publicant amb el seu pare dos volums interessants de Reportajes de la Historia (2010). S´hi pot trobar des de la pesta d´Atenes contada per Tucídides fins a la guerra d´Iraq, passant per Marco Polo, Juli Cèsar, Chateaubriand, De Gaulle, Chaplin o Gorbachov... Això el portà el 2011 a La historia contada por sus testigos de RTVE-2? També se l´ha vist en tertúlies a TV de Catalunya... Quina experiència n´ha tret de la TV?

Els historiadors no sols hem de fer i publicar recerques, sinó també obres de divulgació adreçades al gran públic. He tingut la sort de ser cridat per bastants programes de divulgació històrica de TV3 per fer-hi d´assessor. És una experiència força interessant perquè t´obliga a pensar cóm arribar al gran públic amb el màxim d´eficàcia, amenitat i alhora amb rigor.

El 2015 publicà  Anar de debò. Els catalans i Espanya, sobre el moviment independentista. Però vostè no era independentista.

A mi, com a molts d´altres, m´han fet independentista les polítiques del Govern espanyol des del 2006, quan Rajoy i Piqué recollien signatures a la resta d´Espanya contra l´Estatut i a la gent els deien que eren contra Catalunya. El PP ha fet de l´anticatalanisme un dels elements consubstancials de la seva política. Fins fa 10 o 15 anys, les forces catalanistes volien reformar l´encaix de Catalunya a Espanya per sentir-s´hi còmodes. Però, ara, han arribat al convenciment que això es impossible. Ells han trencat unilateralment el pacte constitucional amb la sentencia del 2010. Hi ha una recentralització de les decisions polítiques i econòmiques i aquest bloc de poder a Madrid no està disposat a cedir el més mínim. No sé si s´adonen que estan ofegant la joia de la corona que és Catalunya. Ara bé, avui el gran mercat de Catalunya ja no és Espanya sinó la UE. L´Estat espanyol sempre ha tingut molta por d´una eventual hegemonia econòmica catalana.

Vostè havia apuntat el federalisme com a solució...

El 1931 ERC es va quedar sola demanant una República federal. A Espanya no hi ha cultura de federalisme ni federals de debò. El federalisme es basa en un pacte entre iguals i lliures. Si llegim el programa de Granada del PSOE proposa un federalisme imposat des de dalt, en el qual els de baix no són lliures. No hi ha federalisme sense un pacte entre col·lectius prèviament reconeguts perquè ja són lliures.

Els dies 14 i 15 del passat desembre, a Barcelona, se celebrà el I Congreso de Historia de la Corrupción Política en la España Contemporánea...

Va ser un congrés molt important, de caràcter interdisciplinar, amb historiadors, economistes, politòlegs, penalistes, etc. Vam definir corrupció política (afavorir des de l´administració els interessos privats en perjudici dels públics), vam establir-ne les causes i la seva llarga història... Sap que el 1850, segons el Consell d´Estat, «no todos los abusos son delito»? Vam demanar-nos per què Espanya no evolucionava com d´altres països i ens vam adonar de la importància de les pèrdues colonials, ja que a principi del segle XIX d´Amèrica venia un 40% dels ingressos de la hisenda. També constatàrem la feblesa i precarietat del nou estat liberal, hereu d´un passat corrupte, en el qual tots els càrrecs es compraven. El sistema liberal espanyol va acceptar pràctiques corruptes a canvi de recolzaments polítics per poder-se consolidar i això, a la llarga, és una feixuga hipoteca.

Alguns exemples escandalosos de pràctiques corruptes d´aleshores?

Un, el comerç d´esclaus era prohibit des de 1820. Doncs bé, des d´aquesta data fins 1870 arribaren a Cuba 600.000 esclaus negres perquè els capitans generals cobraven dels traficants i compradors 10 pesos per esclau. S´enriquiren tots. Un altre: el contraban de tabac organitzat des de Marroc i Argèlia per Joan March, subornant a tot el cos de carabiners d´Espanya. Un altre: es podia estar al Consell de Ministres i alhora als consells d´administració de companyies que tenien tractes amb l´Estat. Cánovas del Castillo i Sagasta estaven al de companyies ferroviàries. Els proveïments d´armes, menjar, roba i sabates per a l´exèrcit es feia a dit, sense concurs. Des de 1845, perquè un jutge pogués processar un regidor o alcalde, es necessitava el permís del Governador Civil. Dels 180.000 expedients que hi ha sobre això, menys d´un 10% van ser processats. Dels més de 1.200 suplicatoris presentats contra diputats no arriben al 4% els que tiren endavant. Li podria parlar encara de les mines de mercuri d´Almadén, propietat de la Corona i malvenudes, com les de coure de Riotinto, i no parlarem dels interessos econòmics de les mines del Rif, defensats a costa de milers de vides de soldats. El marquès de Salamanca va revendre la concessió del ferrocarril Madrid-Aranjuez a l´Estat pel doble del que li havia costat...

Això encara passa amb les radials de Madrid o amb el Castor... O amb els organismes autònoms com la Zona Franca.

Tanmateix, el gros de la corrupció, des de la República, amb l´escàndol de l´estraperlo del Partit Radical, i molt més ara en temps democràtics, és el finançament dels partits polítics. A més, el Franquisme deixà un gran desgavell a alguns ajuntaments. Al de Barcelona, quan hi entraren els socialistes, trobaren que 500 funcionaris cobraven sense saber què hi feien. Semblant a quan Laporta entrà al Barça i es trobà amb milers passis donats per en Nuñez a jutges, inspectors d´hisenda, etc. I no li parlo de la família Franco...

Parli-me´n.

Ho ha estudiat Ángel Viñas. Franco el 1936 tenia el sou de general i cap patrimoni rellevant. Joan March i altres li prometeren que tindria un racó per ell si tot sortia malament. L´agost de 1940 tenia un patrimoni equivalent a 400 M€. I malgrat la fama d´auster, seguí enriquint-se. Getúlio Vargas, president del Brasil, envià a Espanya sis tones de cafè, però en Franco se les va quedar i les va vendre al mercat negre multiplicant-ne el preu. La seva muller comprava finques confiscades a baix preu i les feia convertir en regadiu per l´Instituto Nacional de Colonización. La família Franco acumulà una veritable fortuna.

Tornant a l´actualitat, amb el 155 al damunt, vostè va escriure que un professor colombià li va dir que Madrid acabaria perdent Catalunya. Com valora els esdeveniments des del setembre passat?

Als catalans ens quedava o bé la submissió i la dependència, o la protesta sobiranista i la mobilització. Rajoy no deixava cap altra sortida. Es va triar el segon camí, amb tota la raó, però amb errors greus de tàctica i estratègia, i amb una creixent catalanofòbia a l´altra banda. Hem estat un exemple de mobilització pacífica ciutadana, però la cultura del pacte no rau en els gens dels polític espanyols. És allò que deia Felipe González: «Pactar? En el darrer moment, quan no hi hagi més remei i cedint el mínim possible».

Va declarar que el 6 i 7 de setembre, el traspàs de lleis al Parlament va ser un error...

Penso que la DUI va ser un greu error. El moment decisiu va ser l´1 d´octubre, quan havíem guanyat el respecte de tot el món amb un referèndum pacífic reprimit violentament pel Govern espanyol. Calia ratificar aquell plebiscit. Deien que no valia com a referèndum? Doncs, havíem d´haver fet eleccions i estic segur que llavors l´independentisme hauria superat el 50% dels vots i l´opinió internacional s´hauria mirat amb uns altres ulls la causa catalana. A més, el discurs del Rei va ser un altre error polític, en aquest cas de l´establishment espanyol. No actuà com a cap de tot l´Estat i recolzà totalment la política repressiva del govern; no va fer ni una sola referència a les víctimes de la brutalitat i no va voler obrir cap negociació futura. Ara bé, no aprofitar la situació de l´1 d´octubre fou una errada i encara més proclamar la independència, sense tenir prou força a dins de Catalunya, ni suports exteriors, i sense saber què fer l´endemà amb la «república». Això va permetre a Rajoy prendre la iniciativa política, quan no l´havia tinguda mai, per endegar el 155 i la repressió generalitzada.

I ara, quina sortida veu?

Primer, ens cal un govern fort que planti cara al 155, lluiti per alliberar els detinguts, redreci el que s´ha torçat i que faci una estratègia a llarg termini per aconseguir el dret a decidir el futur. La independència no és una cursa de 100 metres sinó una marató.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook