20 de abril de 2018
20.04.2018

Contra l'estigma de la diferència

Quatre gironins amb discapacitat psíquica expliquen els obstacles que s'han trobat per accedir al mercat laboral, agraeixen els suports amb què han comptat, valoren la seva experiència i comenten el seus plans de futur

20.04.2018 | 11:35
Contra l'estigma de la diferència

Durant anys, patir una minusvalidesa psíquica, ja sigui per alguna discapacitat o per una malaltia mental, ha estat tot un estigma per a les persones que desitjaven obtenir un lloc de treball. Una marca o senyal que els diferenciava dels altres, una condició o atribut que incloïa aquestes persones en una suposada «categoria social negativa», titllant-los com inacceptables o inferiors. Menyspreats, enviats a l´ostracisme, devaluats i rebutjats, han experimentat una discriminació en el mercat laboral que sovint els ha portat a ocultar-se i deixar d´intentar-ho.

Però les coses estan canviant, amb esforç dels implicats i de les persones que tenen al seu voltant. Contra aquell mur que els imposa la societat és contra el que han lluitat els qui, remant contra corrent, han sabut tirar endavant. Exemple de voluntat i esforç, els seus testimonis i històries de vida expliquen com ha estat la seva batalla personal en un món que encara avui els posa molts obstacles.

La noia dels sucs

No és poca la valentia d´Iris en brindar el seu testimoni. Ella sap que pot fer un bé als altres relatant el què ha viscut, i per això s´atreveix a explicar la seva vida desafiant a la seva mateixa malaltia. Passat el dia de l´entrevista, les fortes emocions de tornar al passat la tornen a desestabilitzar. Malgrat tot, i com ella mateixa explicaria més tard, se sent satisfeta d´«haver fet el que havia de fer».

Iris, d'esquenes, conversa amb Núria Fornalés, responsable de l'àrea social de la Fundació Drissa.

- Fa poc Catherine Zeta Jones va confessar en públic que patia trastorn bipolar... Com es va sentir en saber que una persona famosa, que havia aconseguit el que es proposava a la vida, tenia el mateix trastorn que vostè?

- Em vaig sentir genial, tant de bo tots ho diguessin.

Qui la vegi treballant en un dels tants mercats de la província de Girona, a la màquina de sucs de l´Horta Ecològica (ella mateixa s´anomena «la noia de la màquina de sucs»), o com a dependenta d´alguna de les parades, no suposarà mai la història de superació que s´amaga al seu darrere. Demana identificar-se com Iris (1975, Barcelona), ja que vol mantenir cert anonimat, pateix una malaltia mental, trastorn bipolar, i gràcies al programa de Servei d´acompanyament al mercat laboral ordinari de la Fundació Drissa de Girona ha pogut trobar feina després de set anys a l´atur.

Per a Iris no és fàcil parlar del seu passat. El seu trastorn bipolar, assegura, va començar arran del maltractament de parella. Encara que per rastrejar la seva vida es remunti fins als primers anys. Comença a consumir drogues amb només 16 anys fins que, amb 18, pateix el seu primer brot psicòtic. Passa diversos dies sense dormir. És un brot psicòtic del qual no pot escapar, com si no anés a acabar mai, fins que els seus pares decideixen internar-la. Quan per fi es recupera, deixa per sempre les drogues.

La vida continua com si el mal tràngol hagués quedat enrere. Viu amb el seu xicot en un pis de Girona. Una nit pateix maltractament de la seva parella. Com moltes dones en la seva mateixa situació, se sent sola, desconsolada, té por. «Explicar-ho és com tornar a viure-ho. Vaig patir una pallissa brutal aquella nit. Va venir la policia, van venir els mossos. I des de llavors ja no vaig poder dormir, així que me´n vaig anar a treballar. Va ser el dia de la famosa nevada de 2010. Quan vaig tornar de la feina vaig intentar recuperar la son, sense èxit. Em venien al·lucinacions», explica Iris angoixada, com si repetís el viscut. «I res, l´endemà, sense dormir, tornava a anar a treballar un dia més. La meva família es va adonar que no estava bé, em van venir a buscar i em van portar a l´hospital. Em van ingressar, vaig estar allà durant gairebé un mes, fins que em van diagnosticar el trastorn bipolar».

Quan per fi li diagnostiquen la malaltia mental que pateix, la seva vida no torna a ser la mateixa. «Vaig estar de baixa un mes i mig, em vaig reincorporar i vaig tornar a la feina. Llavors era dependenta en una botiga. Sempre et costa tornar a ser tu mateixa una altra vegada, ja que vas prenent molta medicació fins que te la van reduint. Amb els mesos tornes a ser tu, però al principi, tot d´una, et costa».

Iris no sent que la seva malaltia mental sigui una discapacitat. «Es pot treballar perfectament encara que tinguis un trastorn mental. Només m´ha passat tres vegades en la meva vida, els pics, i dos van ser per abusos de la parella i una altra per les drogues, i si m´aparto d´aquest estil de vida, no ha de tornar a succeir», es diu convençuda encara que sigui una malaltia que, ho sap, estarà amb ella tota la vida.

Llavors arriba la manca de feina. Treballa alguns dies a Correus i en una casa de venda de cosmètica per cobrir vacances. En aquest últim treball pateix una recaiguda i hi assisteix amb les mans tremoloses, amb pèrdua d´equilibri. Li diuen que així no pot anar a treballar i, des de llavors, ja no l´agafen mai més. «Es van adonar que alguna cosa em passava, però fins aquell dia ningú hagués pensant res. Jo era com qualsevol altra persona...», afirma Iris.

«Visito la psiquiatra. Des de la meva última feina passen set anys. L´atur se m´acaba massa aviat, així que començo a cobrar la RAI, una ajuda per a persones amb minusvalidesa. Per la psiquiatra arribo a la Fundació Drissa perquè m´ajudin a buscar feina. A Drissa em saben orientar. Faig diversos cursos en els quals t´ajuden a buscar feina, fer curriculums, anar a entrevistes, fer cartes de presentació...».

Núria Fornalés, responsable de l´àrea social de la Fundació Drissa i present en l´entrevista, intervé en el relat d´Iris: «Potser el concepte de discapacitat és el que no acabem de captar massa. Tenir un certificat de malaltia mental no vol dir que la persona sigui discapacitada. Simplement, és una persona que té uns problemes de salut mental, però és capaç de fer moltíssimes coses. Les persones amb malaltia mental no es consideren discapacitades. Entenc que Iris quan parla de discapacitat s´emocioni perquè ella no se sent una persona discapacitada», comenta Fornalés.

«Fins que al final vaig entrar a treballar al mercat. Vull fer coses, treballar, estar activa», assenyala Iris, que encara manté l´emoció en la parla de tot l´explicat.

«Que mai es rendeixin»

A un quart i cinc minuts de les cinc de la matinada sona l´alarma al dormitori d´Abdelaziz Xafi (Marroc 1999). S´arregla i esmorza amb rapidesa i és un dels primers treballadors de la ciutat de Girona a posar-se en marxa. Com que viu a Sarrià de Ter, ha de recórrer la ciutat d´una punta a l´altra, cada dia, per anar a la seva feina a Bauhaus. Un trajecte que, malgrat la fred i la pluja, fa amb bicicleta. 25 minuts de pedaleig, de dilluns a dissabte. La seva jornada és d´una mitjana de 20 hores setmanals.

Abdelaziz Xafi, Abdel, col·locant mobiliari de jardí d'exposició a l'exterior del mateix establiment · MARC MARTÍ

Quan per fi arriba a la feina, el torn de nit s´acomiada. Abdel té clara la seva tasca. Ha de sortir al pati del magatzem, on hi ha dues màquines de grans dimensions, una de premsar cartró i una altra de premsar fusta, i fer reciclatge amb el plàstic i els residus. Que estigui net, que no hi hagi desordre, és el seu principal objectiu. És el que fa cada matí en començar la jornada. Després col·loca tota la part exterior d´exposició, treu les lones, neteja els mobles, aixeca les persianes i s´encarrega de que l´ambient estigui en ordre.

Abdelaziz Xafi, o Abdel, com li diuen, pateix una discapacitat mental lleu (30%) i és un dels tants casos d´èxit d´inserció laboral del Programa Integrals de la Fundació Astrid 21 en col·laboració amb el Programa Incorpora de La Caixa i Bauhaus. Ingrid Laso, l´orientadora d´Astrid 21 que l´acompanya des del primer dia del seu ingrés en el programa, parla d´un noi treballador i d´un procés molt llarg perquè Abdel pogués trobar una feina.

«Abans de començar a treballar ja vaig passar per un període de pràctiques, així que el primer dia poc era nou per a mi, només l´entrevista. Ja coneixia el meu lloc de treball, l´àmbit laboral. Ja ho tenia dominat i em portava molt bé amb els meus companys de feina», rememora Abdel del seu primer dia a Bauhaus.

Si Abdel fa memòria, amb prou feines recorda on va nèixer, una població del Marroc veïna de Melilla, ja que quan arriba a Girona té només cinc anys. Part de la seva família ja era aquí, com el seu pare i un oncle, qui poc a poc ha pogut anar portant a la resta de la seva família. Si li pregunten, assegura que, pel fet d´arribar amb tan curta edat, se sent tan català com el que més.

Com la resta dels seus germans, assisteix a l´escola Carme Auguet de Girona, on ha d´acabar d´adaptar-se a la llengua del país que el rep. Ingressa a l´Institut Narcís Xifra, com tants altres dels seus companys de primària. Però no és fins a quart d´ESO, fa tres anys, quan els professors li comuniquen que té una incapacitat en l´aprenentatge. Li costa aprendre les coses noves i memoritzar-ne d´altres. És tot un cop per a ell. Tot d´una s´assabenta que és un discapacitat. «Els primers dies van ser durs, realment durs. Em va costar digerir-ho. Però per sort tinc una família que m´acompanya i em dóna suport i que va fer el tràngol una mica més suportable», comenta.

En el present, ja incorporat a Bauhaus, la vida continua. Així que no hi ha temps per perdre després de la feina. Encara l´esperen vint minuts més en bicicleta de tornada a casa. Els dimarts té classe d´anglès i després un cicle formatiu de l´institut. Després d´un dia complet de feina i estudis, dedica el temps lliure a sortir amb els seus amics, els caps de setmana van al cinema, miren tot tipus de pel·lícules, especialment les de terror o les d´acció, fan una volta per Girona...

- Saps que ets un exemple per a d´altres nois amb discapacitat mental?, li pregunta el periodista.

Com altres joves de la seva edat, Abdel, de dinou anys, contesta amb força monosíl·labs i, assegut an una sala de Bauhaus, on el reporter li demana que expliqui la seva vida davant del grup d´orientadors i altre personal de l´empresa, es nota tímid i cohibit. Encara que no dubta a respondre a l´última pregunta: «Espero que molta gent en la meva condició trobi una feina així».

- Què diries a nois als quals el fet de tenir una discapacitat els fa tirar enrere?

- Que mai es rendeixin i que sempre segueixin endavant amb totes les seves ganes, que si ho volen, ho aconseguiran.

L´objectiu d´Abdel és seguir treballant i estudiant. «M´agradaria fer més cicles formatius. En el futur, vull estudiar història i ser un historiador», assegura.

«M'agradaria treballar més»

Al costat d´Abdel, amb la mateixa roba de treball del Bauhaus, Tania Sala (Girona, 1988) segueix atenta l´entrevista del seu company repassant mentalment què contestarà quan li preguntin a ella. Tot el programat sembla perdre solidesa quan arriba el seu torn, Tania es mostra tan desimbolta i natural com decidida.

Tania Sala a la secció de cargols de la botiga Bauhaus de Girona, el seu lloc de treball habitual · MARC MARTÍ

El seu dia comença a les set del matí. Veïna d´Amer, fins al Bahuaus de Girona hi té mitja hora de viatge o tres quarts, depenent de l´estat del trànsit. La porta cada dia la parella de la seva mare. El seu torn a l´establiment comença a les nou del matí. La feina de Tania es refereix a la secció dels cargols, a la ferreteria. La seva missió és ordenar-los. Encara que en els últims temps també li han anat delegant altres tipus de treball, com alguns a la secció de jardineria.

«Fins a l´arribada de la Tania no hi havia un lloc per a aquest col·lectiu, a nivell físic sí és cert que havíem contractat algunes persones discapacitades, però a nivell psíquic cap», comenta Daniel Albertos, director de Bauhaus Girona. «Tant amb el primer lloc per a la Tania, que ja porta un temps amb nosaltres, com després per a l´Abdel, vam buscar un lloc adequat. Els cargols, per exemple, han d´estar ordenats perquè la gent els trobi amb facilitat. Així que es va habilitar aquesta feina per a la Tania perquè tots els cargols es desordenen. Hi ha 750 referències. Aquest lloc, fins a la seva arribada, no existia».

L´actual feina de Tania Sala, amb discapacitat lleu (30%), és el resultat d´un llarg periple que va arrencar fa gairebé una dècada a Tresc (Treball amb suport) i Incorpora. Tania explica que va entrar a Bauhaus el 2011, i que ja se sent com una veterana. «Va ser al novembre, que vaig començar les pràctiques, i al desembre se´m van acabar. Però ja al gener vaig començar a treballar com a fixa. No era la meva primera feina. Havia estat abans al Caprabo, fent reposició, i després a l´Eroski».

Quan acaba la seva jornada laboral, torna a Amer amb autobús. Li agraden les sèries, especialment les de TV3, i és fan de Com si fos ahir. Ajuda a casa per després anar a classes de costura al seu poble, on una veïna ensenya l´ofici. Després, en tornar a casa, llegeix novel·les, fa mots encreuats o torna a veure televisió. Fa poc acaba de deixar una relació sentimental, així que si surt ho fa amb els seus pares o amics.

Si fa memòria, la seva vida no li sembla massa diferent de la dels altres. La major ambició de Tania Sala al col·legi era ser com els altres, aprendre tant com el que més, encara que algunes coses li costaven més que d´altres. Va començar el col·legi a les Planes d´Hostoles, i va continuar els estudis a Amer, quan els seus pares es van separar.

Semblant al cas del seu company Abdel, els seus professors detecten a quart d´ESO que pateix una deficiència mental lleu, encara que ella segueix sentint-se igual: «Discapacitada, però normal», assegura. En el seu entorn proper, la seva sort varia segons els companys de curs. «No vaig patir discriminació més que un any a l´institut que ho vaig passar malament perquè m´insultaven, però res, després vaig seguir endavant, vaig repetir un curs, i ja està», explica.

Com a plans immediats té el de passar l´estiu al càmping amb els seus pares, en una caravana, i la resta de l´any a casa. Encara no ha decidit anar-se´n a viure sola, explica, tot i que és un pla a futur. De moment assegura que «m´agradaria treballar aquí, més hores».

«Els primers mesos estem més amb ells, i a mesura que van agafant la feina, prenem distància, encara que no ens separem del tot mai, sempre som al seu costat», assegura l´orientador de Tania, Enric Triola. «Esperem que les empreses s´obrin, com ho ha fet Bahaus. Moltes volen un perfil 10, que sigui perfecte, que faci la tasca superbé com ho faria una persona sense discapacitat. Per això intervenim entre ells perquè l´empresa entengui que tot porta un procés».

«És bonic desbrossar»

Nascut a Palma de Mallorca, Felipe Serrano (1975) arriba a Catalunya amb només sis anys. Els seus pares (el pare és pintor i la mare treballadora del servei domèstic) trien Banyoles com a residència, i és allà on Felipe acabarà el col·legi, farà formació professional i després l´escola d´adults. És a Banyoles també on coneixerà les drogues, amb només quinze anys, quan comença a sortir a les nits. «Era molt fàcil aconseguir drogues arreu de la província de Girona», afirma.

Felipe Serrano treballa de jardiner amb la Fundació Drissa de Girona

Alternant treballs de cambrer entre Banyoles i Girona, escolta dir que en llocs turístics com Mallorca durant la temporada alta es paga millor, que hi ha més les propines, així que se´n va cap a Palma, com si emprengués els camí de tornada. Contractes curts de quinze dies o un mes, Felipe dura molt poc a les feines. Pensa quedar-se a Mallorca fins que el seu germà té un accident, l´atropella un cotxe a Barcelona, ??i torna per tenir cura de la seva família.

Aconsegueix una altra feina en una fàbrica a Barcelona, ??carregant sacs. Cada dia, en plegar, consumeix speed. «Faig coses rares. Perquè no em prenguin per boig, agafo el mòbil i faig veure que parlo amb algú, quan en realitat parlo sol. Pel consum desmesurat, falto tres dies i torno a perdre la feina», relata.

Tancat a la seva habitació, el seu pare l´escolta parlar sol durant hores. És el principi d´un brot psicòtic que el portarà a l´hospital d´aguts del Santa Caterina de Girona. Allà està quinze dies ingressat fins que li diagnostiquen psicosi i esquizofrènia. El brot es deu, en part, al consum habitual de drogues del qual no pot desenganxar-se. Accepta ser ingressat a Canaan, centre de desintoxicació de Banyoles.

«M´adonava que estava malament, però malgrat això no m´importava seguir consumint. Quan em diagnostiquen, entro al centre i començo amb la medicació, em va millor, començo a recuperar-me. Això no vol dir que pugui aconseguir feina de forma fàcil. Així que he de passar el procés de recuperació un temps llarg a l´atur». Al cap d´un any a Canaan, el seu tutor li aconsella enviar a un currículum a la Fundació Drissa de Girona. Aviat li diuen per fer el servei prelaboral, el formen en jardineria, entre d´altres oficis, fan neteja de jardins, treuen males herbes... «Al cap de cinc o sis mesos d´acabar el prelaboral m´ofereixen una feina al centre especial de treball de la Fundació i ara fa dos anys que hi estic de jardiner. A vegades anem a l´Escala, o a Vilablareix, m´agrada molt desbrossar. És bonic desbrossar quan ve la primavera», comenta.

Felipe Serrano assegura sentir-se entusiasmat ja que en breu se n´anirà a viure a un pis de la Fundació Drissa amb altres cinc companys jardiners. Drissa no només acompanya les persones amb malaltia mental en la recerca d´inserció laboral, sinó que, depenent del cas i la necessitat, els ofereix habitatges. El canvi per a Felipe seria deixar el centre de Canaan i anar-se´n a l´estança de la Fundació Drissa per tornar a viure sol.

El seu missatge és clar: «Espero que la gent que pateix una malaltia mental, i que ha tingut un passat dur, no es rendeixi i que segueixi buscant feina. En un futur m´agradaria entrar al mercat ordinari».

«Moltes vegades no es posa al currículum que patim una malaltia mental. Intentem treballar sense que ho sàpiguen», intervé Iris davant el comentari de Felipe. «L´objectiu final és treballar en el mercat laboral ordinari, que ja no necessitin del nostre suport directe», apunta Núria Fornalés, de Drissa. La fundació està especialitzada en inserció laboral de persones amb malalties mentals; en l´actualitat ha pogut inserir 75 persones amb aquestes característiques al centre especial de treball i atén mensualment 200 persones més.

«No té res a veure una discapacitat física amb una de mental. Són del tot diferents», defensa Fornalés. «I en canvi, administrativament, se´ls engloba al mateix sac. El paper és el mateix, certificat de disminució, i serveix per a tot. Físic i psíquic. Tots tenen el mateix carnet. Però una persona amb una malaltia amb el 65% de disminució física encara pot ser súpercapaç, i en canvi amb aquest mateix percentatge de disminució psíquica, la seva inserció és molt complicada. A l´hora de buscar feina és molt diferent».

Les històries de vida d´aquests testimonis, i tantes altres que hi ha, semblen indicar que efectivament és molt difícil per a tots ells entrar al mercat laboral, però revelen sobretot la força de voluntat que els empeny fins i tot sota l´estigma que els assenyala, i que lluiten cada dia per deixar enrere.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook