27 de abril de 2018
27.04.2018
Entrevista

Albert Serra : «El meu cine es veurà més que el de Kubrick o Coppola»

Quinze anys després del primer rodatge, treballa en dues pel·lícules, una sobre un jove artista en el món d´avui, i una altra sobre llibertinatge i sexe, inspirada en l´obra de teatre que ha dirigit a Berlín

03.05.2018 | 06:57

Fa uns dies, Albert Serra pronunciava una xerrada sobre el seu cinema al CaixaForum Girona. Una estona abans, en un bar ple, conversava amb Diari de Girona.

Han passat quinze anys des que va rodar Crespià. Què ha canviat i què es conserva d´aquell Albert Serra?

Han canviat les circumstàncies. Aquella era una pel·lícula amateur, que es va rodar en dos o tres dies, sense ambició artística. Però sí que em vaig adonar que es podia fer alguna cosa amb més ambició artística mantenint l´esperit lúdic de l´inici. I de fet he anat desenvolupant una metodologia molt complicada però que té l´esperit lúdic a l´arrel de tot, i que gràcies al digital crea tota una manera de rodar i de pensar com s´han de fer les pel·lícules que es basa en aquell origen, on l´element lúdic és el més important. Després les circumstàncies han canviat, allò era una pel·lícula feta potser sense l´autoconsciència de ser un artista, sí amb l´actitud però sense una autoconsciència profunda, i això s´ha anat reafirmant i s´ha anat sofisticant també la forma i la qualitat estètica de les propostes.

Tenia clar que volia arribar on és ara?

Ni llavors, ni ara ni mai. Jo no arribo enlloc, jo vaig per projectes concrets, amb gent concreta amb idees concretes... De fet, la prova és que la decisió sobre la majoria de projectes que faig o deixo de fer no la prenc jo, sinó gent del meu entorn, o pregunto a la gent que treballa amb mi. Ni tan sols és una decisió col·legiada, simplement els deixo a ells que triïn.

Vist des de fora, en canvi, la seva sembla una carrera molt personal en els orígens, i que a més amb el temps passa a rebre més propostes i més projectes de fora...

Tampoc és que em proposin gaires coses, però és un entremig. Hi ha coses que tenen un origen en suggeriments o propostes que fa algú, tenint en compte a més que avui el finançament és important, i a partir d´aquí tot plegat es modula més en funció de la gent que hi ha al voltant meu que no pas pel meu propi desig.

Què vol dir? Que ha fet el que ha volgut fer? El que li han deixat fer? El que ha pogut fer?

Jo he fet sempre el que he volgut, però amb la llibertat de deixar decidir un altre... Però perquè jo volia.

Totes aquestes pel·lícules són per tant les que vostè hauria volgut fer?

Sí, sempre.

Són les que hauria volgut veure?

Sí, no hi ha cap queixa. Soc el màxim responsable del resultat, no em puc queixar de res. L´única cosa, en l´última obra de teatre que he fet a Berlín... Allà sí que hi ha hagut una pressió extrema, perquè era una institució molt gran, on hi ha menys llibertat. Perquè en les pel·lícules sempre s´ha tractat de produccions o meves o d´amics meus, o coproduccions, és a dir, de gent que estava allà totalment al servei del projecte. A Berlín, en canvi, era una d´aquestes grans institucions, un gran teatre amb tres-cents i escaig treballadors... El Teatre Nacional deu tenir cent treballadors, el Teatre Lliure setanta, et pots imaginar la comparació... I allà hem estat presoners d´una idea que és el que des del principi sempre havíem rebutjat.

Se sent més reconegut a fora que aquí?

No. En l´ambient professional soc reconegut. Potser a l´Estat espanyol hi havia abans alguna reticència, perquè el cinema espanyol, allò que s´entén com el cine español, és molt convencional, molt carca, molt antiquat, i viu molt entotsolat en la seva pròpia mediocritat, gairebé diria que impermeable a la majoria d´influències estrangeres o a la idea del que és el cinema contemporani avui dia arreu del món. Això fa que jo, com a membre integrant actiu d´aquest cinema contemporani d´arreu del món, i fins i tot d´avantguarda, sigui igual d´ignorat, però no més que qualsevol altre que en fa...

A Catalunya es fa el mateix tipus de cinema o és diferent?

Hi ha hagut sempre una tradició diferent, una mica més avançada... Sempre no, vaja, en els últims quinze anys o així, gràcies potser a les universitats, al documental, a diversos autors, hi ha hagut lleugerament un avenç, o més connexió, però bé, tampoc és que...

En la cerimònia de lliurament dels últims premis Gaudí es va fer broma sobre el cinema d´Albert Serra...

Sí.

No li importa?

Les bromes que fan són absurdes. Sempre parlen com si jo fos una espècie de pària, o una espècie de persona com marginada o alguna cosa així, però paradoxalment la meva pel·lícula era la que es veu més de totes les vint que hi havia en aquells Gaudí. Aquest any no sé ni què hi havia... L´any passat va ser la més venuda de totes menys la d´en Bayona, la que han vist més espectadors en cine, en tele, en tot. I més venuda a més països del món. O sigui que... És una mica trist que donin aquesta imatge. M´agrada molt la conya i tot això, però pel mateix preu es podrien basar en veritats i no utilitzar mentides, perquè totes les pel·lícules que hi havia allà, totes menys la d´en Bayona, al món les ha vist molta menys gent que la meva. En sales, en televisions, al mòbil, allà on vulguis... Bé, és un malentès, però deu ser un malentès interessat, perquè jo no el propago, i això és científic.

En tot cas, el seu és un cinema minoritari, des del punt de vista del públic...

Bé, minoritari, serà menys minoritari que qualsevol altra pel·lícula de les que hi havia allà als Gaudí, menys la d´en Bayona. Això és minoritari? I tots els altres que hi havia allà asseguts què són? Deuen ser marginals i underground... Minoritari comparat amb qui? Amb Star Wars?

Comparat amb l´anomenat cinema comercial...

Quin cinema comercial? L´americà? I qui no és minoritari en comparació amb el cinema comercial americà? Quin espanyol no és minoritari en comparació amb aquest cinema? Perquè és clar, qualsevol d´aquests que fan molta taquilla a Espanya, com Ocho apellidos vascos, només la fan a Espanya, per tant també és minoritari en comparació amb el cinema comercial americà.

Vull dir que vostè ha optat per una mena de cinema, però que també podria optar per fer-ne de més comercial...

I ho faria més bé que els que en fan, perquè és molt avorrit. Fer-ho implica entrar en una espiral d´haver de tractar amb gent molt avorrida, amb idees avorrides que tots hem vist cinquanta mil vegades... Al final és una pèrdua de temps tan gran...

Abans remarcava l´esperit lúdic de Crespià, i assegurava que l´ha mantingut en tota la seva carrera. Però mirant per exemple la seva darrera pel·lícula, La mort de Lluís XIV, es fa difícil trobar a la pantalla aquest esperit lúdic... És al darrere de la càmera?

Hi és, al darrere, igual que en l´altre. Aquesta és la clau de la meva metodologia.

També hi és en altres pel·lícules com Honor de cavalleria, o El cant dels ocells?

Hi és, igual. La gent que hi entén ho veu. I no s´ha de veure, tampoc, s´ha de sentir... Es tracta de sentir coses. És una experiència diferent de la d´anar allà i com si estiguessis mirant... No és això. És una experiència per tu mateix d´estar allà, sentir, veure, pensar, no pensar... Saps? Són múltiples els estímuls que tens al mateix temps, són complexos, són ambigus, fins i tot, que no tens clar exactament què passa, que sents coses i no saps interpretar-les d´una manera, no saps processar-ho, però i què? Ets allà, tens dues hores, fas l´experiència, unes coses queden més clares, unes altres menys, però és igual, és com la vida... A vegades estàs amb una dona i tens un conflicte i no entens res del que diu, ni per què. I qui diu una dona diu un home...

Això que explica es pot traslladar de moltes maneres, a una pantalla. La seva opció és més contemplativa que d´altres...

No és veritat, és fals...

Expliqui´s.

Què vol dir contemplativa? No. Que és més atmosfèrica? D´acord, això ho podem acceptar. Que no hi ha un centre narratiu-dramàtic al cor de la proposta, d´acord, i que l´atmosfera és més important, sí... Però contemplatiu... Potser hi ha alguns fragments al principi d´El cant dels ocells o d´Honor de cavalleria que tenen aquesta dimensió contemplativa però de seguida molt i molt mitigada i fins i tot diria que aniquilada per altres aspectes més importants. Que també ho és, més que res perquè l´aspecte contemplatiu, que hi és, ja ho dic, en un nivell petit, t´obliga a fer l´experiència. Per tant, ja no estàs mirant, sinó que estàs allà compartint gairebé en temps real, amb totes les variants del muntatge, és clar, una experiència, allò que està passant a la pantalla...

És força el que passa a La mort de Lluís XIV, on el personatge s´està morint durant tota la pel·lícula...

Clar, allà hi ha petits moments d´aquests. És atmosfèric, però contemplatiu... perquè contemplatiu dona a entendre que és una aposta per una mena de recreació o d´autocomplaença, i en canvi no hi és, això. I ara encara menys. I de fet totes les pel·lícules que faig pel món totes són superdialogades, dramatitzades, amb personatges, amb ritme... Fins i tot pel·lícules com Singularity, de la Biennal de Venècia, de tretze hores, i tot és diàleg, hi ha escenes de diàleg sense parar de 45 minuts. O sigui que tot és relatiu.

En què treballa, actualment?

En dues pel·lícules. Una més petita, inspirada en l´obra que he fet a Berlín, que és sobre llibertinatge, sobre sexe, etc. I l´altra que és un gran somni, molt complicat i molt llarg, que és una pel·lícula sobre el món de l´art contemporani, un artista jove avui en dia, un retrat del món d´avui, amb un artista que s´ha d´enfrontar al que s´han d´enfrontar els artistes, i no només els artistes, sinó tots, les múltiples contradiccions del nostre estar al món.

Quan a principis de 2004 es va estrenar Crespià, vostè va dir a Diari de Girona la següent frase: «D´aquí a uns anys ningú veurà Kubrick o Coppola, però tothom veurà Crespià i se´n recordarà del cinema de Curtis Harrington». La subscriu, encara?

Amb matisos.... l´exageració hi és. No veuran potser Crespià, però veuran el meu cine molt més que el d´aquests. I Curtis Harrington sempre serà superior a aquests, o sigui que més o menys es pot subscriure la frase: la idea en un 100% i la formulació en un 90%.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema