08 de juny de 2018
08.06.2018

Girona, via per fugir dels nazis

Tot i que hi governava una dictadura feixista, desenes de milers de persones van intentar entrar a Espanya per les comarques gironines entre 1939 i 1945 per escapar, per diferents motius, de l'avenç de l'Exèrcit alemany a Europa

18.06.2018 | 07:01
Girona, via per fugir dels nazis

Desenes de milers de persones van usar les comarques gironines com a via per fugir del nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Maçanet de Cabrenys, la Jonquera, Portbou, Puigcerdà... van ser alguns dels llocs fronterers utilitzats per diversos col·lectius que per motius diferents intentaven escapar de l´avenç de les tropes alemanyes per Europa, i que ho feien, de manera paradoxal, a través d´Espanya, un país amb un règim feixista que a més s´havia caracteritzat per col·laborar amb l´Alemanya de Hitler. «És realment una paradoxa que milers de persones que intentaven fugir del nazisme acabessin en dues dictadures feixistes, Espanya i Portugal (els que hi van continuar viatge), i ho és encara més en el cas d´Espanya, que almenys en els primers anys de la guerra havia tingut una col·laboració estreta amb el Govern de Hitler». L´afirmació la fa Josep Calvet (la Pobla de Segur, 1965), doctor en història i investigador membre del Servei d´Història, Patrimoni i Documentació de la Universitat de Lleida, que ha dedicat molts esforços a estudiar aquest episodi «poc conegut» de la Segona Guerra Mundial, i que dissabte de la setmana passada en va parlar al Museu Memorial de l´Exili (MUME) de la Jonquera.

La conferència de Calvet al MUME era una activitat organitzada per complementar l´exposició Evadés. 29 Décembre 1943, que s´hi pot visitar fins a l´1 de juliol i que mostra fotografies captades per Jacques Léonard (París, 1909-l´Escala, 1994)) a Màlaga, de joves francesos que havien fugit del nazisme a través d´Espanya i que esperaven el moment d´agafar un vaixell cap al nord d´Àfrica, per afegir-se a l´Exèrcit de la França lliure per lluitar contra els alemanys. Aquestes imatges, apunta Calvet, «són les úniques mig oficials que documenten aquest pas per Espanya de milers de refugiats que van acabar aquí durant la Segona Guerra Mundial, bona part dels quals van sortir de França a través de les comarques gironines».

Els joves francesos com els que va retratar Jacques Léonard a ­Màlaga són el col·lectiu més important que va travessar les comarques gironines fugint del nazisme. «Es calcula que representen el 65% dels que van passar, bàsicament atrets per la crida que el general De Gaulle va fer el juny del 1940 a través dels micròfons de la BBC, demanant als joves francesos que anessin a lluitar al nord de ­l´Àfrica amb l´Exèrcit de la França lliure», explica Calvet. Però no van ser els únics: «A partir de ­principis del 1943 s´hi afegeix un altre col·lectiu nombrós de joves ­francesos que volien evitar haver d´anar a treballar a la indústria de guerra ­alemanya, després que els alemanys implantessin el que se´n va dir servei de treball obligatori». ­L´objectiu de la immensa ­majoria de tots aquests nois francesos era arribar al Marroc o a Algèria.

En canvi, volien anar molt més lluny, a Amèrica, o a Palestina, els jueus que intentaven escapar de la persecució dels nazis, i de la mort, i que representen el segon contingent més nombrós d´aquella fugida: «La major part d´ells eren famílies, ja fossin ­pares i fills o avis, pares i fills, i en aquest cas no fugien per ganes de lluitar, sinó per supervivència, després d´haver contemplat totes les mesures antijueus que s´havien promulgat primer a Alemanya i després en els països que anaven caient sota control dels ­nacionalsocialistes : Àustria, Polònia, Romania, França, Bèlgica...».

Militars, polítics i nazis


També van passar per les comarques gironines en aquell període «militars desmobilitzats dels exèrcits de Polònia, Bèlgica i fins i tot del britànic, que estaven combatent a Europa i que davant de l´avenç de les tropes alemanyes volien arribar a Anglaterra per trobar des d´allà la manera de tornar a combatre». Dins d´aquest grup de militars, assenyala Calvet, «van tenir força importància, sobretot a parir del 1943, els aviadors nord-americans, canadencs o britànics que eren abatuts al front de batalla i l´objectiu bàsic del quals era arribar a Anglaterra per tornar a combatre». L´historiador lleidatà comenta sobre la importància d´aquests pilots que «a la Segona Guerra Mundial l´aviació va ser decisiva, i encara que la tecnologia havia avançat moltíssim i els aparells eren molt moderns, formar pilots era molt costós en diners i en temps, i hi havia un interès especial per recuperar els que havien estat abatuts perquè tornessin a combatre. Precisament per això es va muntar una estructura, unes xarxes que procuraven des de rescatar els pilots del front de guerra fins a facilitar-los l´evasió i el retorn».

Joves francesos a la plaça de toros de Màlaga, el desembre del 1943, esperant el seu trasllat al nord de l´Àfrica; és una de les imatges de l´exposició de fotografies de Jacques Léonard que es pot visitar al Museu Memorial de l´Exili (MUME) de la Jonquera · Jacques Léonard / Arxiu família

Encara hi va altres col·lectius minoritaris de persones que van fugir del nazisme a través d´Espanya, entre els quals Calvet remarca els «polítics de països ocupats pels nazis, polonesos, belgues, holandesos..., que volien arribar a Anglaterra per muntar-hi els respectius governs a l´exili».

I canviant de bàndol, les comarques gironines van ser a partir del 1944 terra de pas de fugitius nazis que buscaven refugi davant de la cada cop més evident derrota alemanya: «A partir del 1944, quan s´allibera el sud de França, comencen a creuar la frontera grups de soldats alemanys que busquen el suport de Franco». Entre els primers a arribar a Girona hi ha, segons Calvet, un contingent d´un miler de guardes fronterers que treballaven en localitats de la zona, i per tant properes a les comarques gironines: «I a partir del 1945 hi ha constància de la detenció per part de la Guàrdia civil de petits grups de soldats alemanys que s´havien decidit a creuar els Pirineus intentant escapar dels aliats i buscant la protecció de Franco, que en aquells moments encara era vist com un amic dels nazis».

La manera com tots aquests grups de persones van entrar a les comarques gironines va canviar a mesura que avançava la Guerra i evolucionava l´actitud de les autoritats franquistes: «Els primers que van arribar ho van fer de manera legal, amb els corresponents documents, passaports, visats, etc». Eren sobretot jueus procedents de diferents països d´Europa, i que hi havien aconseguit aquests papers als consolats o a les ambaixades d´Espanya: «Però la cosa va canviar a partir de mitjans del 1940, per les pressions que l´ambaixada alemanya a Madrid va fer al Ministeri d´Afers Exteriors, que no cal oblidar que estava en mans de Ramon Serrano Suñer, cunyat de Franco i reconegut germanòfil. Els consulats i les ambaixades d´Espanya a tot Europa van deixar de concedir aquests visats, de manera que es va acabar l´arribada regular de persones a Portbou i Puigcerdà». S´obria una nova etapa, molt més complicada i perillosa: «Les persones que volien entrar a Espanya per les comarques gironines ho van haver de fer de manera clandestina, amb tots els riscos que comportava l´orografia de la zona fronterera, que causava nombrosos accidents, i també els derivats de les condicions climàtiques... I encara amb el risc que fossin detingudes i retornades a França».

Aquesta és, segons Calvet, la segona paradoxa que es va viure en aquell període: «Persones que ja havien aconseguit entrar a Espanya eren tornades als agents de la Gendarmeria francesa i a partir del 1942 a les tropes de vigilància nazis que s´havien fet càrrec del control de la frontera. I hem pogut documentar casos de jueus que van arribar a Espanya, van ser entregats per la Guàrdia civil a aquestes tropes alemanyes, i van acabar morint en camps de concentració de l´est d´Europa, una prova més que permet constatar la col·laboració de Franco amb l´Holocaust».

El que no s´ha pogut acreditar és quantes persones van entrar a Espanya per les comarques gironines en aquell període: «N´hi ha molts que van entrar de manera clandestina i no n´ha quedat constància enlloc, de manera que els únics documents disponibles són els relatius a les persones detingudes, i en aquest sentit encara és difícil, i som l´any 2018, poder accedir a determinats arxius diplomàtics i militars espanyols que podrien aportar informació. En tot cas, hi ha una estimació parcial del Ministeri de l´Exèrcit que parla de 55.000 detinguts entre 1940 i 1944». Altres documents evidencien que el nombre de detinguts més elevat es va produir a Navarra i a Girona, la qual cosa fa pensar que eren els principals llocs de pas: «Té sentit perquè són les dues zones dels Pirineus on la muntanya és més suau i per tant la travessa menys dificultosa», apunta Calvet. Maçanet de Cabrenys, la Jonquera, Portbou i Puigcerdà van ser alguns dels municipis gironins pels quals entraven aquests contingents de persones, encara que a partir del 1943 «les tropes alemanyes van reforçar la vigilància a la frontera i es van haver de buscar rutes de més difícil accés, i per tant de més difícil control».

Precisament la necessitat d´entrar a Espanya de manera clandestina va generar la proliferació de xarxes d´ajuda a les persones que volien fer aquest pas, en ocasions per solidaritat o complicitat política, però també per interessos econòmics: «Hi ha molts contrabandistes de tota la vida que durant aquell temps deixen de transportar les seves mercaderies habituals per convertir-se en guies d´aquestes persones, simplement per diners, perquè en aquell moment és un negoci més lucratiu», assegura Josep Calvet, que remarca que també hi ha qui ajuda aquests fugitius de manera altrusita: «Hi ha els clàssics refugiats polítics espanyols a Perpinyà, o a Toulouse, que col·laboren amb els aliats a fer passar persones convençuts que una victòria aliada contra els nazis comportaria la fi de Franco. I també hi ha els veïns de masos i cases aïllades de diferents zones de muntanya gironines que ajudaven les persones que els ho demanaven, i ho feien per solidaritat». Josep Calvet explica que en diverses declaracions de detinguts es recorda aquesta ajuda que van rebre.

Perpinyà i Toulouse van esdevenir indrets clau en aquestes xarxes de guies per creuar la frontera gironina: «Molts jueus recorden haver arribar a Perpinyà des de Niça o Lió i haver-hi trobat una ciutat plena de cafès i d´hotels on era habitual que se´ls acostessin persones espanyoles que els oferien els seus serveis per arribar a l´altra banda de la frontera».

Excepte els nazis que van travessar la frontera gironina cap al final de la Segona Guerra Mundial, cap dels altres col·lectius de persones que ho van fer volien quedar-se a Espanya, sinó que només la usaven com a via de pas cap a d´altres destinacions. I, de fet, segons Calvet, «la poíticaa del govern espanyol va ser que ningú no es quedés a viure aquí a no ser que hi tingués faniliars, negocis o una solvència familiar, política i moral intatxables».

I això que, a partir del 1943, vista l´evolució de la guerra, la postura de Franco respecte d´alguns d´aquests col·lectius de fugitius va canviar, especialment amb els joves francesos que creuaven la frontera amb la intenció d´arribar al nord d´Àfrica, i que van poder marxar-hi en expedicions per mar organitzades per la Creu Roja i amb suport diplomàtic francès: «Quan Franco s´adona que els alemanys van enrere, comença a fer picades d´ullet als aliats, com ara no impedir aquestes expedicions franceses al nord d´Àfrica. Que es feien, d´altra banda, en uns vaixells que arribaven a Màlaga carregats de cafè, de fosfats, de blat, de matèries primeres... per al govern espanyol, i tornaven cap a l´Àfrica amb aquells joves francesos. Hi havia una contrapartida clara», assenyala Calvet.

El protagonisme de Girona


La investigació que l´historiador lleidatà ha fet sobre aquell període li ha permés determinar alguns elements en els quals les comarques gironines hi van tenir un especial protagonisme. Per exemple, «l´existència d´un ferrocarril entre Portbou i Barcelona convertia aquesta zona en una via molt important de fugida; amb el temps es va incrementar la vigilància als trens, fent més difícil passar-hi desapercebut».

Un dels joves francesos mostra un gos en un cistell, envoltat per alguns dels seus companys d´expedició · Jacques Léonard / Arxiu família

Aquesta importància la demostra també el fet que «els britànics van tenir entre 1el 1940 i el 1941 un vicecònsul a Figueres, allotjat a l´Hotel París, que s´encarregava de donar suport a tots els ciutadans britànics que arribaven i eren arrestats. Però la seva feina i les facilitats que tenia per desenvolupar-la, que li permetien fins i tot entrar a la presó, van acabar molestant el Governador civil de Girona, que el va fer expulsar a 200 kilòmetres de la frontera». De fet, la ciutat de Figueres va tenir una importància considerable en aquell temps i era habitual veure-hi representants diplomàtics diversos per atendre persones de la seva nacionalitat: «Hi havia la comissaria de policia, la presó i durant un tremps una mena de camp de concentració, La Carbonera, que havia estat un antic magatzem de carbó, i al qual portaven tots els detinguts que creuaven la frontera. Aquest camp s´havia muntat el 1939 per a les persones que tornaven de l´exili republicà, abans que fossin enviades a batallons de treballadors o a camps de concentració».

També va ser significatiu en el cas de Girona «l´existència d´una presó de dones que no hi havia per exemple a Lleida, Saragossa o Osca, i que va afavorir que les famílies, especialment les famílies jueves, fossin separades». I encara mes, l´ús de l´Hospici com a lloc d´internament de mainada: «En cap altra província els nens jueus són portats a l´Hospici, i en canvi a Girona tenim constància que el 1942 van ser ingressats a l´edifici on ara hi ha la Casa de Cultura un grup d´uns setanta nens jueus».

Totes aquestes reclusions (com les dels homes adults en presons o camps de concentració com el de Miranda de Ebro) eren temporals a l´espera que es decidís què es feia amb aquestes persones, si s´autoritzava que continuessin el seu viatge o se´ls retornava a les autoritats frontereres. Els jueus van ser el grup més nombrós de retornats, primer a la gendarmeria i a partir de novembre del 1942 directament a les tropes nazis.

La mateixa situació d´allotjament temporal es va viure al balneari de Caldes de Malavella, que entre 1941 i 1950 va acollir diferents grups de persones que fugien de França a través de les comarques gironines, per motius ben diferents: «Entre el 1941 i el 1943 hi va haver militars aliats, sobretot francesos; el 1944 s´hi va instal·lar un grup de mil mariners italians que havien arribat des de Mallorca després que els seus vaixells haguessin estat torpedinats; i encara més tard va ser refugi temporal d´un contingent d´alemanys, de nazis, que havien estat treballant com a espies per als serveis d´intel·ligència de Hitler, i que constaven en uns llistats elaborats pels aliats».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema