08 de juny de 2018
08.06.2018
MARY NASH · Catedràtica d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

«La identitat masculina s'ha de transformar»

La historiadora Mary Nash va tancar fa unes setmanes a Girona un cicle de conferències dedicat a Autora Bertrana amb una intervenció titulada «El temps d'Aurora: dones, feminisme i política a la Catalunya de la primera meitat del s. XX», en el qual donava detalls d'aquell moment històric

08.06.2018 | 11:59
«La identitat masculina s'ha de transformar»

Mary Nash (Limerick, Irlanda, 1947) és una de les principals expertes en la història de la dona i del feminisme. En aquesta entrevista, repassa l´evolució del moviment des del maig del 1968.

És el feminisme el gran llegat de Maig del 68?

No. El Maig del 68 és un moviment de protestes socials, d´acció col·lectiva... S´organitza a través de protestes de gent jove i es basa en elements com l´inconformisme, la contracultura... És informal, més espontani, utilitza molt els mitjans de comunicació, les performances, i si bé molts d´aquests ingredients són al feminisme, hi ha un llegat anterior. Només cal pensar en les sufragistes el 1918. Elles ja surten al carrer, fan performances públiques, qüestionen les convencions socials. En el seu cas sí es pot pensar en termes d´un llegat directe.

A Espanya, com es connecta la lluita contra el franquisme amb el moviment feminista?

Hi havia una part important de dones joves que lluitaven contra Franco, i va haver-hi un aprenentatge polític en aquest sentit, tot i que no és suficient per desenvolupar el moviment feminista. Hi va haver altres vies polítiques informals: les de trobar-se tres, quatre, cinc, sis dones per comentar la seva situació, la seva experiència viscuda. I aquest desencís, aquesta insatisfacció, precediran a parlar del malestar sense nom, que als anys seixanta comença ja a tenir nom. No és només un problema seu ni un problema que es pot atribuir tot ell al franquisme, sinó que té un altre origen. És a partir d´aquí que es parla en termes d´opressió a les dones, de la definició de la família, de la maternitat imposada...

El franquisme aprofundeix en aquestes desigualtats, en aquesta opressió...

És clar. L´estat franquista és un sistema repressiu, ho sabem molt bé, però a més és un sistema patriarcal, creat com un sistema de gènere que per llei regula la submissió, la discriminació de les dones. I que crea discursos sobre les dones.

Amb organismes com la Secció Femenina...

La Secció Femenina, la religió, el nacionalcatolicisme ... Tenen per objectiu intentar adoctrinar les dones en un paper de domesticitat. És a dir, la dona casada, amb molts fills, que no té un projecte de vida propi i, alhora, asexuada. La reacció de les dones a Espanya té aquesta distinció, rebutja el model femení franquista.

Com connecta amb altres moviments d´oposició al franquisme?

Ho fa en algunes coses, però per exemple en el cas de l´amnistia, elles parlen en termes d´una amnistia feminista que inclogui les empresonades pels delictes tipificats com «femenins», com eren l´adulteri o l´avortament. I alhora hi ha la qüestió de la revolució sexual, una lluita per aconseguir el control de les dones sobre el seu propi cos.

Té a veure amb la llei de l´avortament.

Sí. Quan es parla de revolució sexual no es tracta de «xauxa», de llibertinatge sexual ni de bon tros. El primer que fa el feminisme és qüestionar el model de la sexualitat existent, franquista, vinculada amb la procreació, per establir la legitimitat de la sexualitat en si, però sobretot de la sexualitat femenina. Cal pensar que en els valors de l´època franquista, però també en els d´altres països, no s´admetia la idea de la sexualitat femenina, el plaer sexual femení. Sempre recordo als meus estudiants una gran marxa als Estats Units on hi havia una consigna enorme: «Think Clitoris». Pensar en el clítoris.

Després hi ha el tema del divorci, amb un tractament desigual en el franquisme de l´adulteri: permissivitat cap a l´home i rigor contra la dona...

Sí. La dona adúltera era subjecta a càstigs de penalització a la presó. I un home que matés la dona adúltera o al seu amant solament era desterrat a uns quilòmetres del seu domicili habitual.

Què pensa del moviment #MeToo?

Em sembla molt bé. Passa que són eslògans que jo i moltes altres dones ja cantàvem en la nostra joventut. Hi ha temes que s´han solucionat i altres que encara estan candents. Perquè als anys setanta es va parlar també de les violacions contra les dones. El que passa és que la idea del maltractament encara no era assumida, ni de bon tros, per part de la societat. El silenci regnava. Avui en dia estem millor, les dones poden prendre la paraula, denunciar, i troben que tenen sistemes de suport.

Fem prou contra la violència masclista?

No. Jo crec que cal fer moltíssim més. D´entrada, tenir tots els recursos que està previst que es posin en marxa. Cal legislar, sí, però és sobretot un tema de transformació de la mentalitat. Això significa primer l´empoderament de les dones, que se sentin fortes per denunciar, i transformar sobretot la visió de la societat al respecte, particularment la dels homes. No pot ser que una víctima de violència quedi en una situació d´indefensió o que al seu poble se la marqui pel què hagi passat, i que els que han portat a terme la violació se´n vantin. Per acabar amb això no s´arriba per la via de la legislació, s´arriba per l´educació.

Com actuem sobre la mentalitat dels homes?

Hem d´acabar amb el control dels homes sobre les dones, que és un problema molt greu en aquest moment en col·legis i instituts. Al meu entendre, cal transformar la identitat masculina: m´interessen molt les noves masculinitats, què signifiquen i com plantegen una revisió crítica dels factors identificadors de la masculinitat, com les dones van fer durant dècades sobre la feminitat. Els homes no ho havien fet. Al meu entendre, dos dels vectors de la masculinitat tradicional eren la virilitat, la sexualitat, d´una banda, i el ser qui portava a casa, només ell, el suport, els ingressos. Ara estem en una situació global de precarietat laboral, de manera que la identitat masculina construïda sobre el treball ja no és sostenible, i no hi ha hagut una reelaboració. Amb la pèrdua d´espais de poder masculí, una manera de reforçar una identitat en crisi és la manifestació de la violència contra les dones. Crec que requereix no només treballar amb els violadors i els maltractadors sinó en general tota la societat. Perquè les violacions són la punta de l´iceberg.

Hem vist una reacció molt forta contra la sentència del cas de «La Manada», què ha fallat?

D´entrada em sembla una sentència inacceptable. Crec que possiblement caldria actualitzar la legislació, però també hi ha d´haver una formació, que en realitat ja es va començar a fer fa temps, als jutges sobre com s´entén la violència, les expressions de violència. La idea del consentiment, quan no hi ha una lluita, s´ha de revisar.

En els últims mesos hem viscut el «cas Weinstein», la campanya #MeToo, les reaccions a la sentència de «la manada» ..., ¿estem en un moment en el qual podem canviar les coses?

Jo espero que estiguem en un context de «Ja n´hi ha prou». No sé si és un moment de grans avenços, però sí que estem en un punt per al canvi. Però cal continuar la lluita o en tot cas no abaixar la guàrdia. Necessitem un compromís a tots els nivells, de les dones i dels homes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook