Q uan sé fer una cosa, automàticament aquesta deixa d'interessar-me», diu Jordi Bosch Lleó (Banyoles, 1957). Se'l coneix més pel nom de «Barraca» i amb aquesta afirmació resumeix a la perfecció la seva actitud com a creador. Les seves primeres incursions en les pràctiques artístiques, que van ser a finals dels anys setanta, recorren un trajecte formal que va des de la recerca del color en el paisatge pictòric fins a l'experimentació amb les mines dels llapis com a objecte al voltant del qual deixar córrer la imaginació; la mina del llapis s'estira com un xiclet i adquireix flexibilitat i elasticitat, es recargola o se separa de la resta de l'objecte. La coherència d'aquesta exploració de les possibilitats del llapis és que es tracta d'un element ben primari d'expressió, de forma que fantasiejar sobre les seves formes es converteix en una mena d'homenatge a la fantasia mateixa.

Així com homenatja un element tan antic, també n'inventa algun de completament nou, com és el cas del concepte de «Nivopintura», és a dir, pintura a la neu. Aficionat a la muntanya, Barraca troba en aquesta un element per investigar artísticament. Aquest llenguatge experimental resulta ser una mena d'aplicació de la pintura d'acció, de l'art performàtic i del land art sobre una superfície totalment nova i a través del desplaçament de l'esquí.

Com queda palès, el seu interès no és una tècnica determinada sinó el fet mateix de buscar estímuls que l'empenyin en la creació. És igual si amb el dibuix, la pintura, la ceràmica o la fusta; l'important es troba en la recerca de nous descobriments. Talment com en l'escalada, activitat que ha practicat amb assiduïtat, el seu treball consisteix en perseguir reptes l'un rere l'altre; un cop assolit un cim, només queda buscar-ne un de nou, i així sense fi. No obstant això, l'obra no està exempta d'una certa remor de fons, una mateixa ressonància que permet ubicar el to de la seva sensibilitat.

I és que els elements sobre els quals treballa Jordi Bosch Lleó solen respondre a qualitats essencials i permanents, que d'alguna manera insisteixen en els vincles intrínsecs de l'ésser humà amb el seu entorn. D'altra banda, mostra una curiositat i una profunda observació de la realitat que es plasmen en l'expressivitat de les seves peces i en la seva força simbòlica. La sèrie Escales, que inicia el 1991, és un clar exemple de com la referència a un element universal i intemporal com és l'escala té la capacitat d'esdevenir, en primera instància, l'excusa formal per a un repte tècnic, però també i especialment un vehicle de significacions tant universals com personals; cal tenir en compte que l'any 2002 l'artista va patir un accident escalant una muntanya de l'Himàlaia, cosa que intensifica la seva relació emocional amb l'escala.

Combinant el seu treball més personal amb encàrrecs per a cartells, alguns dels quals li van ser censurats pel seu to picant i explícit, Barraca desenvolupa l'activitat artística de forma intuïtiva, partint d'alguna idea que el porta a treballar un material o una forma determinada. Així, va portant a terme sèries que no són necessàriament encadenades en el temps sinó que poden anar-se desplegant paral·lelament.

Mentre treballa en les escales, sobretot en fusta, crea també peces pictòriques i d'altres que combinen escultura i pintura, com les potents representacions en volum de parets foradades, que de vegades inclouen figures humanes. D'un to generalment enfosquit, amb detalls coloristes i una forta aposta general pels volums i les mescles de tècniques, l'obra de Barraca troba sentit en el procés d'elaboració, que en el seu cas és sempre un procés de descobriment, de repte i d'obertura a la sorpresa i al canvi de direcció. Ho descobrim, especialment, en la seva darrera sèrie, de caràcter més gràfic, on l'ús d'una pintura industrial que després rasca per crear el dibuix li ha obert tot un món per desenvolupar-hi alguns dels seus símbols recurrents, com també el paisatge i la gestualitat.