13 de juliol de 2018
13.07.2018

Històries de la vida als masos

Un llibre repassa els orígens i l´evolució que han experimentat fins a l´actualitat una trentena de masos del Montseny, entre els quals n´hi ha sis de municipis de les comarques gironines

13.07.2018 | 13:04
El Vilar d´Arbúcies ha estat rehabilitat i transformat en allotjament de turisme rural

Les masies han estat sempre un distintiu molt notable del nostre país, tant les que s'escampen per planures com les dels cimals o fondals, sobretot les de la part coneguda com la Catalunya Vella, la que es va repoblar abans del final del segle XI». El sacerdot i historiador Antoni Pladevall i Font (Taradell, 1934) comença amb aquesta afirmació el seu pròleg al llibre Masos del Montseny (Brau Edicions), una obra de Martí Boada Juncà (Sant Celoni, 1949) i Sònia Sànchez Mateo (Sant Celoni, 1977) que es fixa en una trentena de masos d'aquest espai de la geografia catalana per explicar-ne la història, les característiques, l'evolució... Tal com precisa Pladevall, «n'estudien tots els aspectes, tant l'humà com el material, el seu valor socioecològic, el mèrit arqueològic o artístic, el paisatge de l'entorn més immediat, les formes de vida a través del testimoni dels últims estadants, fins a temes més planers, com eines o detalls que ajuden en conjunt a conèixer molt profundament el medi i la vida actual al Montseny de manera descriptiva i gràfica, aportant alhora fotografies inèdites fins al moment».

Entre la vintena de municipis del massís del Montseny n'hi ha cinc de les comarques gironines, Arbúcies, Breda, Riells i Viabrea, Sant Feliu de Buixalleu i Viladrau. Però no tots cinc són presents en el treball de Boada i Sànchez, que inclou sis masos gironins entre la trentena que documenta: El Mataró i El Vilar d'Arbúcies; El Vimeners de Sant Feliu de Buixalleu; Can Perarnau de Riells i Viabrea; i El Pujol de Muntanya i La Sala de Viladrau. Tots sis (com tots els altres inclosos al llibre) han estat visitats pels seus autors, profunds coneixedors de la zona, que han entrevistat les persones que hi viuen, han consultat documentació i han revisat imatges actuals i antigues fins a confegir aquest treball. Antoni Pladevall n'explica que «Martí Boada és doctor en ciències ambientals, destacat geògraf, comunicador i divulgador ambiental i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Sònia Sànchez és biòloga i doctora en ciències ambientals per la mateixa universitat. Ambdós formen un tàndem perfecte per a l'elaboració d'aquesta recerca».

El Mas Mataró d'Arbúcies

Com a conclusió general del seu treball, els autors de Masos del Montseny apunten que «l'evolució dels sectors productius a partir de la segona meitat del segle XX, marcada pel pas del sector primari cap a un procés de terciarització i de nous usos, ha desembocat en un canvi en el paisatge i les formes de vida. Aquest fenomen de canvi sociològic és generalitzat en l'àmbit de les muntanyes de l'àrea mediterrània, i al massís del Montseny s'expressa sovint amb l'abandonament i desaparició de masos agrosilvoramaders o bé amb la seva reconversió en segones residències i equipaments del sector terciari i de serveis. En d'altres casos, les activitats relacionades amb el sector primari s'innoven constantment per esdevenir competitives amb les exigències del mercat».

En el cas concret dels sis masos gironins detallats al llibre, el Mataró d'Arbúcies, amb una estructura de mas tradicional datada del segle XIII, està dedicat a l'activitat forestal (cultiu d'avets de Nadal i de castanyers, sobretot) que combina amb propostes relacionades amb el lleure i d'educació ambiental; El Vilar d'Arbúcies, construït entre els segles XIII-XIV, es va dedicar molt temps a la producció de pomes i després a l'activitat forestal (pollancredes, avets, pins...), i en l'actualitat, després de la rehabilitació de què va ser objecte l'any 2013, funciona com a allotjament rural; El Vimeners, de Riells de Viabrea, la història del qual és difícil de resseguir perquè tota la documentació es va cremar el 1800 en un incendi, manté l'activitat silvícola després d'haver estat durant molt temps pràcticament autosuficient, gràcies a aquesta producció forestal i els recursos que generaven l'hort i la gestió del bestiar; Can Perarnau, de Riells i Viabrea, va ser construït al segle XVII, probablement sobre una edificació ja existent, es va dedicar a l'activitat agrícola i ramadera, i després d'haver estat abandonat el 1971 es troba immers en un accelerat procés d'enrunament; El Pujol de Muntanya, de Viladrau, està documentat des del segle XII i continua dedicant-se a l'activitat ramadera i agrícola, amb terrenys per al conreu de la vinya, l'agricultura ecològica i els castanyers, a més de tenir també un espai d'horta amb fruiters i aviram per al consum del mas; finalment La Sala, de Viladrau, que va ser declarat bé cultural d'interès nacional l'any 1949, està documentat des del 1226, té una característica torre circular de guaita del segle XIV, i al marge d'haver-se dedicat a l'activitat agrícola és popular perquè hi va néixer el famós bandoler Serrallonga.

El Vimeners de Riells i Viabrea

Joan Sala, conegut com a Serrallonga, va néixer el 23 d'abril del 1594, fill d'una família de pagesos que es va instal·lar al mas de Viladrau (al qual acabaria donant el nom de La Sala) el 1522 i s'hi estaria fins el 1645, quan és subhastat. Com expliquen Martí Boada i Sònia Sànchez, «al voltant del 1600 l'ambient del bandolerisme estava molt present al territori, especialment a la zona d'Osona i de Viladrau, amb Perot Rocaguinarda com a principal exponent. Sembla que Joan Sala va ser empès al bandolerisme pels seus germanastres, Joan el Tendre, Pere i Segimon, així com per la situació de crisi social i econòmica del moment, i arribà a ser cap de quadrilla». Joan Sala es va casar el 1618 amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga de Querós, d'on li prové el sobrenom amb què va ser conegut. Sala i Tallades van viure cinc anys en aquest mas, en condicions de penúria. Però la vida del bandoler va canviar el 1622: «El seu amic Miquel Pendís, de Rupit i conegut com en Ganyada, veient-se acorralat, confià un botí a Serrallonga. Després de vuit dies, però, Serrallonga fou delatat al baró de Savassona pel seu veí i amic Miquel Barfull, que el traí. En el moment en què l'anaven a capturar, va matar accidentalment el seu delator. Obligat a fugir de la justícia que el perseguia, Serrallonga va iniciar una activitat més intensa com a bandoler del bàndol nyerro». Joan Sala va ser detingut a Santa Coloma de Farners el 31 d'octubre del 1633, va ser traslladat a Barcelona, i «després de tortures, mutilacions i escarnis, va ser executat el 8 de gener del 1634, a l'edat de 39 anys. I amb la seva mort, començà a forjar-se el seu mite, exaltat per la literatura barroca i romàntica».

A més d'aquesta sobre Serrallonga, el llibre, com no podia ser d'altra manera, és farcit d'anècdotes i històries singulars. Com per exemple la del peatge que s'havia de pagar per circular per la pista que l'any 1940 es va obrir a pic i pala entre Arbúcies i Santa Fe, l'import del qual, simbòlic i no exempt de polèmica, servia per complementar l'economia dels masovers del Vilar, i per fer-ne el manteniment. El Mataró d'Arbúcies, d'altra banda, segons els autors del llibre, «és un exemple de mas actiu, competitiu i en contínua adaptació, situat en un entorn amb un valor paisatgístic molt interessant, que desenvolupa una activitat que se centra en la gestió forestal i que es complementa amb les activitats de lleure i educació ambiental». Precisament en relació amb el lleure, El Vimerens de Riells i Viabrea «als anys setanta va funcionar com una de les primeres cases de colònies d'estiu (...) Durant més d'una dècada passaren pel Vimerens desenes de nens i nenes a realitzar estades estivals de coneixement de la natura».

Jacinto Bofill, assegut amb un bastó al costat de la seva dona, durant una sortida familiar a l'entorn del mas La Sala de Viladrau; Bofill havia comprat el mas l'any 1837

Parlant del mas abandonat de Can Perarnau, també de Riells i Viabrea, Martí Boada i Sònia Sànchez recorden que «el territori és ric en toponímia i llegendes locals, i una d'elles està vinculada a l'indret de Dues Rieres, on es localitza el Gorg Negre de Riells, origen de la dona d'aigua de Can Perarnau. (...) L'hereu del mas, Sebastià Perarnau, quedà encisat d'una goja que esdevingué la seva muller, però que va perdre per haver-li retret el seu origen. La llegenda del Bressol de les Encantades també fa referència a les dones d'aigua i a un indret concret de la riera de Riells, on les nàiades suplantaven els infants de masos propers per canviar-los pels seus propis, perquè, atesa la seva impossibilitat oer criar, fossin alletats per les mares de la vall». Alguns masos de la zona, com El Pujol de Muntanya de Viladrau, també han desenvolupat funcions molt allunyades d'aquelles per a les quals havien estat pensats i dissenyats: aquest, per exemple, entre 1809 i 1812 va servir com a refugi durant les invasions franceses. En d'altres masos de la zona, en l'època de milícies, alguns soldats feien feines esporàdiques, com ara arrencar patates, la qual cosa els reportava un jornal extra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació