La finca del Mas del Vent de Palamós va ser objecte fa uns anys d’una considerable polèmica sobre l’autenticitat o no d’un claustre suposadament romànic que hi ha. El claustre l’hi va portar Hans Engelhorn, un empresari alemany del sector farnacèutic que es va traslladar a Catalunya després de la Guerra civil i que el 1953 va comprar el Mas del Vent. Hans Engelhorn era l’oncle-avi de Klaus Alexander Engelhorn, també alemany i que avui és el propietari de Brugarol, la societat propietària del Mas del Vent i altres finques a Palamós i a Canet d’Adri. Klaus recorda que Hans havia fundat l’empresa farmacèutica Boehringer Manheim a Barcelona, que era un fanàtic dels cavalls, i que ja sentia fascinació per determinats indrets: «Era un personatge una mica boig, fascinat pels llocs: l’empresa de Barcelona la va fundar al carrer Copèrnic, en un antic claustre de monges que li va agradar i va pensar que el faria servir com a seu de la nostra nova empresa farmacèutica espanyola. Ell era així, es deixava seduir pels llocs...».

És per això que va comprar la finca del Mas del Vent?

Sí, va venir a Palamós i va comprar la finca Mas del Vent a la família Solà-Roig, metges de Barcelona. I allà hi ha la famosa història del claustre. El meu oncle-avi el va comprar a un antiquari a Madrid, que el tenia allà, i el va portar al seu jardí de Palamós. És clar, tot això jo ho porto a la sang. La meva part de la família es va quedar aquesta finca de Mas del Vent i així s’han anat desenvolupant les coses...

Vostè treballava a Alemanya?

Jo estudiava a Alemanya i de molt jove vaig marxar del país, em vaig casar amb una espanyola, vam viure a Espanya i després molt temps a Suïssa. Mai, excepte algun estiu mentre estuidava, he treballat en l’empresa farmacèutica familiar. Primer em dedicava a les belles arts, perquè volia ser escriptor. Estudiava, escrivia coses, però em van aconsellar que fes alguna cosa més sensata i em vaig treure el títol de revisor de comptes, a Suïssa, i vaig treballar una època en això. I després vaig estar uns anys a Espanya dedicant-me a la compra-venda d’empreses, fins que la meva família va vendre l’empresa Boehringer Manheim i llavors cada part de la família es va haver de dedicar a administrar la seva part de patrimoni. Nosaltres ens vam quedar aquí amb aquestes finques i estem desenvolupant tot això...

Inicialment tenia Mas del Vent...

Sí, i la meva tia-àvia també va comprar Bell-lloc, i nosaltres vam anar augmentant...

La seva activitat en aquests llocs s’ha centrat d’una banda en l’allotjament i la restauració i de l’altra en les activitats culturals, al marge de l’elaboració de vi....

Tot està connectat d’alguna manera, perquè en el moment que estàs col·leccionant tots aquests llocs, i només tens un cul per seure en un lloc, lògicament era clar que el futur passava per obrir-ho més al públic, deixar-ho disfrutar a altra gent, crear una empresa o negoci per fer-ho accessible a una clientela que en pot gaudir. I així s’ha anat desenvolupant lentament un projecte de comercialització de totes aquestes finques.

I en paral·lel hi ha la Fundació Cultural Focus Engelhorn...

És important perquè sempre has de fer alguna cosa per als altres i és millor fer-ho d’una manera organitzada i amb una certa forma, per això hem creat la fundació. Però és una part més d’un projecte global en el qual tot està relacionat...

I el vi?

Les vinyes hi eren, sobretot a Bell-lloc, i a Mas del Vent... La meva família les havia arrencat perquè no hi estaven interessats, només estaven dedicats als cavalls, els apssionava l’activitat eqüestre. Però nosaltres vam començar a replantar i a tornar a l’agricultura, a ser més autosuficients, entrar més en l’agricultura, el vi... Però és clar, nosaltres no som de professió cellerers, no estem interessats realment en l’autèntic mercat del vi, però d’altra banda el vi és una cosa important en aquest indrets, i elaborar-ne, encara que sigui a petita escala, lliga amb la nostra idea de trobar un sentit per als diferents llocs.

Han fet, però, un celler espectacular a la finca Bell-lloc, dissenyat per RCR Arquitectes d’Olot...

Sí, però va ser per casualitat, perquè els coneixem de fa temps, quan ja començaven a tenir una bona fama, i ens agrada molt la manera com treballen, i per això vam fer plegats tres projectes (RCR també ha inytervingut en la reforma del Mas del Vent i del Mas Salvà).

A Can Heras la intervenció ha estat molt discreta, molt limitada, gairebé perquè no es noti...

Aquí hem treballat entre nosaltres i els paletes sobretot per salvar la finca. Els altres projectes, el Mas Salvà o el Mas del Vent, han estat intervencions molt fortes d’arquitectura, molt diferents d’aquesta de Canet d’Adri, on tot és molt natural.

A Can Heras el luxe és viure com en el passat, sense luxes?

La gran pregunta és què és el luxe. I una possible resposta és que es tracta de tornar a les coses essencials.

Com per exemple estar en una habitació del segle XIII i sense llum?

Per exemple.

Com es financen, tots aquests projectes?

Amb el nostre patrimoni. Una part es destina a això amb la idea que a la llarga és una bona inversió i al mateix temps es crea alguna cosa que perdurarà.

Hi ha afany comercial?

Al final tot ha de tenir un afany comercial, però has d’intentar fer coses que tinguin durada, que mantinguin el seu valor, que aquest valor creixi. Nosaltres tenim certa filosofia que ens porta a pensar com pot ser un valor durador i com pot créixer a llarg termini, no pensem en el curt termini...

Un dels espais més emblemàtics de què disposa Brugarol, i de fet el que primer va comprar el seu oncle-avi Hans és el Mas del Vent... Com ha canviat?

Mas del Vent havia estat un mas de pagès pobre que s’ha reconvertit en un lloc de vacances amb un projecte que buscava recuperar l’essència d’aquell mas de pagès, amb la seva torre. De fet, tot primer no hi havia cap casa, només la torre de vigilància, però quan van desaparèixer els pirates ja s’hi va fer una casa. I aquella construcció originària va quedar molt perjudicada amb les intervencions que s’hi van fer els últims cent anys, que avui diríem que la van destrossar. Però hem recuperat aquella màgia bàsica que tenia. De fet, tots els projectes que hen portat a terme han estat dominats pel lloc, el lloc demanava què s’hi havia de fer. I un cop fet això, tot és molt simple: que hi vingui gent, que hi dormi, que hi mengi, que hi pensi, que hi faci alguna cosa, o que no hi faci res..

Vol recuperar l’esperit d’aquests indrets, oi?

És clar, es tracta de llocs amb potència, que poden influir en les persones, variar-les...

Brugarol no és un grup turístic convencional... És que el concepte turístic és molt negatiu, el volem evitar a tota costa. Els nostres no són llocs turístics, són llocs als quals hi vas perquè vols ser un hoste, gaudir del lloc un o dos dies, o retirar-t’hi durant un any, depèn de les necessitats o circumstàncies.

Han superat ja la polèmica del claustre de fa uns anys?

Jo entenc que els experts que hi van anar, i el que van declarar a l’administració, va en la línia que allò seguramant no era una autèntica falsificació sinó una mena de remake, una recuperació de l’època romànica... A finals del segle XIX van sorgir el neoromànic i el neogòtic i es van fer esglésies en aquests estils. I segurament això és el que va passar cap al 1890, que alguna institució eclesiàstica volia recuperar un claustre romànic o neoromànic... Però lamentablement encara no hem trobat qui el va demanar, perquè realment és una mescla, les mesures no coincideixen amb les mides històriques quan realment es van fer claustres romànica... Això ho diu una part dels experts, encara que una altra part diu una altra cosa. O sigui que sembla que no és una cosa acabada, que encara estan discutint entre ells, però la família sempre se n’ha rigut, de tot plegat... «El tío Juan con su Hollywood», en deien, en referència al meu oncle Hans, que és qui el va compar. Aquest acudit ja es feia a la família als anys 60...