Amb un pressupost de 950.000 euros, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acull -en col·laboració amb la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres- la primera gran exposició que reivindica el paper de Gala com a personalitalt creativa pròpia. Fotografies, documents privats, objectes personals i quadres del geni empordanès on va retratar la seva parella configuren una proposta que vol desfer tòpics i atorgar a Gala el lloc que mereix.
Cada quadre de Salvador Dalí té la seva història particular, un detall que el fa únic. La que explica L’Àngelus de Gala, un oli sobre fusta que penja al Museu d’Art Modern de Nova York, és capital per entendre el sentit de l’exposició que aquest estiu es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Al marge inferior dret de la pintura, el geni empordanès hi va firmar «Gala/Dalí/1935»: era el primer cop que el nom de la seva parella, Helena Diakonova (Kazan, 1894-Portlligat, 1982), Gala per a la posteritat, apareixia en una de les seves obres. Des d’aleshores, l’artista «va firmar els seus millors quadres com a ‘Gala Salvador Dalí’», tal com explica Estrella de Diego, comissària de l’exposició Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol. Per entendre els motius d’aquesta simbiosi, cal anar a Barcelona i visitar la mostra del MNAC, que va molt més enllà de la representació que el creador va realitzar de la seva companya, i endinsar-se en el coneixement d’una dona amb una personalitat artística pròpia.
«El 1998, quan feia classes a Girona, vaig anar per primer cop al castell de Púbol i vaig pensar, aleshores, que la història que se’ns explicava sobre Gala havia de ser diferent», rememora Estrella de Diego. «A partir d’aquell moment, vaig començar a interessar-me per la seva figura i a defensar-la», afegeix: «com va dir algú, Gala és el personatge que falta per entendre el tauler surrealista». I com si llencés un esquer al visitant, la comissària es pregunta «si Gala era dolenta i manipuladora, si només li interessaven els diners, per què l’any 1929, quan ella era famosa, queda fascinada pel jove Dalí i se’n va a viure amb ell, a qui no coneixia ningú, en un lloc de 20 metres quadrats?».
La resposta és una exposició formada per 315 pintures, dibuixos, fotografies i documents relacionats amb Gala, entre els quals un conjunt de cartes, postals i llibres de la seva biblioteca particular, a més de vestits i objectes del seu tocador. «Ens hem de replantejar les coses i entendre que, si Dalí signava amb el seu nom i el de Gala, és perquè la considerava coautora dels quadres», afirma De Diego: «l’un i l’altra es van construir mútuament». Convertida en una icona cultural, artística i social d’abast internacional, la parella va romandre junta fins al moment de la mort de Gala, l’any 1982. Salvador Dalí va traspassar set anys després.
Rússia, París, Cadaqués
Hi ha detalls en la vida de Gala que revelen una forta personalitat. El 1912 va conèixer Paul Eugène Grindel al sanatori de Clavadel, a Davos (Suïssa), es van enamorar i la noia el va esperonar a dedicar-se a la poesia. Poc després es van separar, es van escriure de forma continuada i, el 1916, Gala va convèncer la seva família per creuar un continent en guerra i anar fins a París per casar-se amb el poeta, que va adoptar el nom artístic de Paul Éluard.
Sabem que la Gala adolescent era una bona lectora, i la correspondència amb Éluard ens desvela una escriptora creativa. No és d’estranyar que aquest esperit lliure, dissimulat a vegades en el paper de musa, camuflat en els silencis, esdevingués una figura central del moviment surrealista. A París va conèixer Breton, De Chirico, Crevel, Ernst, Aragon... i, entre aquest estol d’artistes i literats, va ser molt més que la companya d’Éluard. Amb cadascun d’ells va mantenir un vincle -ja sigui afectiu o cultural- diferent. «Es deia que Breton li tenia mania perquè Gala li prenia els favorits», apunta Estrella de Diego, traient, alhora, ferro a la qüestió. Per deixar clar que ella tenia un protagonisme propi, en un dels àmbits de la mostra, se li atribueix una etiqueta tan masculina com la del dandi perquè «el dandi mira, i Gala mirava, construïa el món».
I després de Rússia i França, Catalunya. Cadaqués, Portlligat, Púbol. Per tots aquests escenaris desfila «una dona que es camufla de musa mentre consolida el seu camí d’artista», explica Montse Aguer, directora dels Museus Dalí. «Gala es va quedar al costat de Dalí perquè en ell hi va veure potencial, no pas diners ni fama», rebla De Diego.
En la segona part de l’exposició manen els quadres pintats per Dalí, retrats de la seva dona gens ingenus. En tots ells «hi llegim una performance de Gala», afegeix: «revisar Gala és revisar Dalí a partir de veure Dalí com un projecte col·laboratiu amb Gala». La fama se l’ha endut el pintor i per a ella ha quedat un halo de misteri, una pinzellada d’indefinició. L’exposició posa els punt sobre les is i destapa la veritable talla d’aquella russa que va subjugar el gran artista català.
Púbol, un objecte surrealista
Quan Dalí va comprar el castell de Púbol a Gala -una promesa dels anys 30 que es va materialitzar el 1969-, ella hi va posar una condició: «Només vindràs a visitar-me per invitació escrita». Estrella de Diego anota que «Púbol és el gran objecte surrealista creat a dues bandes, una creació de Gala-Dalí» i, malgrat les paraules anteriors, sembla ser que tampoc va ser un refugi tan inexpugnable com podem imaginar. Gala hi passava llargues temporades, hi va reconstruir els seus records russos, i va ser enterrada a la cripta. Era el seu lloc al món. «A Púbol regeix una indiscutible col·laboració entre tots dos», diu la comissària, «i a la vegada un estrany i molt visible repartiment d’espais que parla, potser, de les diferents maneres que cadascú té de concebre el món, aquest viure cap enfora de Dalí i cap endins de Gala. L’excés i el despullament s’interpel·len a Púbol i distingeixen radicalment aquest lloc de Portlligat i Figueres».
El públic pot contemplar en l’àmbit que parla de Púbol alguns dibuixos de Dalí mai vistos abans, així com fotos, cartes i manuscrits que «ajuden a entendre que Gala té molt més dictum del que es deia». Estrella de Diego es va proposar reivindicar la figura de Gala i el resultat és un projecte que convida a anar al darrere de tot el que sabíem fins ara per abaixar el teló i saber què es cuinava en la relació entre Gala i Dalí.
En la presentació de la mostra, Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, va afirmar que «Gala és un personatge extremadament conegut, però alhora ho és de forma superficial, ple de tòpics». Per combatre aquest buit, l’exposició «aspira a posar de manifest la versatilitat de Gala», tal com apunta Estrella de Diego. Fins a mitjan octubre (l’exposició està oberta fins el dia 14), ja no hi ha excusa per no penetrar a l’interior de l’enigma Gala.
El Racó més íntim
La dimensió íntima i personal de Gala s’expressa sobretot en un àmbit de l’exposició en el qual, entre altres objectes com els llibres en rus de la seva biblioteca particular, es mostren al públic cinc vestits seus, que apareixen en una de les imatges que il·lustren aquest reportatge, i alguns dels quals han passat per un procés de restauració. En segon lloc, començant per l’esquerra, s’ensenya un conjunt de dues peces amb estampat que va dissenyar el mateix Dalí, i la data del qual es desconeix. El vestit vermell del centre de la imatge i el que està ubicat més a la dreta porten la firma de Christian Dior: l’un és un abric llarg obert per davant de dalt a baix, del 1949; l’altre està format per una brusa i una faldilla de seda amb lluentons, pedreries i cintes, i també s’ignora quan es va crear. A l’esquerra, una camisa d’estil mariner, sense datar; i la segona peça per la dreta és una jaqueta de nit, de crepè de seda, de cap al 1936, obra de la dissenyadora de moda Elsa Schiaparelli.
Precisament, de la italiana és també un barret-sabata de feltre negre que es mostra en una vitrina. Datat el 1937, se’n desconeixia l’autoria fins que es va revelar aquest detall preparant l’exposició. La peça és un dels objectes que van sorgir de la prolífica relació entre Schiaparelli i Dalí.
«Transfusió interminable»
Per a la comissària de l’exposició, Estrella de Diego, el quadre Dalí d’esquena pintant Gala vista d’esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides en sis miralls vertaders (1972-73), que s’ehibeix a l’exposició del MNAC, «és una de les obres més melancòliques de la història de la pintura». La complicitat entre els dos personatges autoretratats que desprèn la peça és el símbol del treball col·laboratiu que va ser la seva vida en parella: van viure junts des del 1929 fins a la mort de Gala, el 1982. A la mostra hi ha moltes altres proves d’aquest vincle artístic, com per exemple la fotografia d’Eric Schaal del 1939 que es reprodueix en aquestes pàgines i que retrata Dalí i Gala treballant en el projecte Somni de Venus per a l’Exposició Universal de Nova York del 1939.
Tal com apunta De Diego, les seves vides «van ser una transfusió interminable», i quan Gala posava per a Dalí, no era un simple maniquí quiet en presència d’un artista totpoderós sinó una presència activa que es creava a si mateixa a través de la col·laboració. Púbol va ser, en aquest sentit, la culminació de la «multinarrativitat oberta» de Gala, una dona «personatge, inventada, múltiple i contradictòria». Molt més que l’estereotip de la musa.
L’esquer de Dalí
Dies abans de la inauguració, molts turistes s’adreçaven als taulells d’informació del MNAC per demanar on feien l’exposició de Dalí. Simptomàtic de l’expectació que envolta tot el que té a veure amb l’artista de Figueres. I, tot i que Pepe Serra, director del museu, va assegurar que la mostra «no és un blockbuster, una fàbrica de fer visitants», i que la protagonista és Gala i no el pintor, no es pot ignorar que el MNAC juga la carta Dalí en un projecte que té un pressupost de 950.000 euros.
Fa uns anys, quan el Pompidou de París (2013) i el Reina Sofia de Madrid (2014) van muntar una gran retrospectiva de Dalí -amb unes xifres de visitants altíssimes-, es va criticar la poca capacitat econòmica del MNAC per compartir o acollir un projecte d’aquestes característiques tenint en compte la catalanitat del personatge. I ara, tot i que no és sobrer remarcar un cop més que l’exposició en curs no és de Dalí, és innegable que la gran quantitat de quadres -retrats de Gala- de l’empordanès que s’hi exposen pot ser un reclam per dur molta més gent del que és habitual fins al Palau Nacional de Montjuïc, a Barcelona. Assegurada la qualitat de les propostes, el MNAC va pujant graons en el rendiment mediàtic dels seus projectes.
