01 de agost de 2018
01.08.2018

«Quan dones menjar i et diuen que és bo, no hi ha millor premi»

En un acte celebrat dilluns al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, Francesc «Xicu» Anoro va rebre la Creu de Sant Jordi com a impulsor i coordinador del col·lectiu La cuina a Sils, creat fa 25 anys i que no ha deixat de fer activitats per promoure i preservar els plats de la gastronomia tradicional i familiar

01.08.2018 | 12:59
«Quan dones menjar i et diuen que és bo, no hi ha millor premi»

Francesc Xicu Anoro Zuferri (Lleida, 1948) volia ser missioner i va acabar treballant a l´empresa Nutrexpa de Riudarenes, exercint més de vint anys de regidor a l´Ajuntament de Sils, i liderant un col·lectiu, La cuina a Sils, que vol preservar la cuina familiar i tradicional. Anoro va arribar a Sils amb deu anys a causa del trasllat del seu pare, empleat a la Renfe. Però aviat se´n va anar al seminari dels carmelitans, a Terrassa, perquè volia ser missioner. Hi va estar fins els 17 anys: «Una vegada li vaig dir al confessor que encara que volia ser missioner tants de rosaris, i misses i gaudeaturs em carregaven una mica. I a casa van rebre una carta perquè no hi tornés després de les vacances, perquè no tenia vocació». Va estudiar FP de metall a l´Institut Sant Narcís de Girona, i el 1972 va començar a treballar a Nutrexpa; s´hi va estar fins a la jubilació. La seva vida va fer un tomb el 1988: la seva dona, amb qui s´havia casat també el 1972 i amb qui tenia dues filles, va morir en accident. Encara s´emociona quan ho explica: «Llavors estava a l´Ajuntament i com que necessitava fer alguna cosa, m´apuntava a tot». Per exemple a organitzar l´Homenatge a la Vellesa. L´any 1993, parlant de cuina tradicional amb algunes de les assistents, van veure que hi havia camp per còrrer... Després d´unes quantes reunions va néixer el col·lectiu La cuina a Sils, integrat per divuit dones i que es va presentar en societat l´estiu següent, amb un Sopar Gastronòmic que se celebra el segon dissabte de juliol i que aquest 2018 ha complert la 25a edició. La cuina a Sils té ara una seixantena d´integrants, però n´han format part més de 400 persones. A totes elles, així com a les empreses que hi han col·laborat, les administracions, els mitjans i «fins i tot les persones que un dia o altre han gaudit d´un dels nostres plats», fa partícep Xicu Anoro de la Creu de Sant Jordi: «És un reconeixement per a tothom, per la seva aportació, sense la qual difícilment haguéssim aconseguit ser el que som», afirma.

Com s´ho fa per tenir aquest lideratge?

No ho sé. Molts al col·lectiu ja tenim una edat, i a vegades penso com li puc demanar això o allò a aquesta persona, que ja té 70 anys... I creiem que potser caldria gent més jove, però no en trobem. Hi ha qui em diu «el dia que tu no hi siguis això està mort». No ho sé... Al marge d´organitzar activitats, a vegades has de fer de confessor, escoltar, saber si una cosa l´has de dir en púbic o en privat... Tot això és el més complicat, i ho dóna l´experiència, però ho aprecien molt. He tingut la sort de saber com puc ajudar, i de retruc em sento molt estimat.

Quan van a tots aquests llocs, la gent sap què és Sils?

Una vegada, tornant d´Itàlia, vam decidir aturar-nos a dinar a Marsella. I tot parlant amb l´amo del restuarant va resultar que sabia qui eren les cuineres de Sils i no ens va voler cobrar. I és que amb això d´Internet et coneix tothom. La televisió d´Ucraïna ve a fer-nos un reportatge, o una revista dels Estats Units ens envia sis persones durant quatre dies...

Vénen a veure´ls de tot el món?

Sí, d´Alemanya, d´Argentina, de per tot... I no saps per què és...

És per la gràcia que les cuineres siguin dones d´una certa edat, per la feina de recuperació de la cuina tradicional, per una barreja de les dues coses?

Quan parles amb gent, sobretot dels Estats Units, et diuen que tenim una cosa que no podrem valorar fins que no l´hàgim perdut. I això és perquè hi ha molts indrets que han perdut la seva cuina tradicional. I ells, quan venen aquí i veuen una iaia fent una picada, queden al·lucinats. Mira, el setembre vindrà una cuinera de Vancouver, molt famosa, amb tot el seu equip. Ve a fer una visita gastronòmica, s´estarà a s´Agaró i vol anar a sopar amb en Joan Roca i amb nosaltres. I amb nosaltres de fet també vol cuinar. I ha pagat per poder-ho fer. Dies enrere també van venir d´un programa de cuina perquè volien participar a fer mandonguilles. És com una experiència, per a aquestes persones...

Aquí la valorem prou, la cuina tracional?

Dilluns, quan vam sortir de recollir la Creu de Sant Jordi, a Barcelona, vam anar a sopar i vam acabar en una pizzeria. Segurament no valorem prou tot això que tenim, perquè no ens ho estimem. Per què els restaurants no cuinen aquests plats tradicionals? Perquè no els demanem.

És una cuina que també s'està deixant de fer a les cases...

Ha canviat tot... Tu pots fer un sofregit en deu minuts, i estarà més o menys bé, però quan una d´aquestes dones cuina una cassola, per fer el sofregit necessita almenys una hora, perquè el fa molt a poc a poc, algunes hi tiren una mica d´aigua o de vi ranci, la ceba queda gairebé cremada... Quan una d´aquestes dones cuina una cassola, hi dedica almenys quatre hores. Qui dedica avui dia quatre hores a fer el dinar?

Però la majoria dels restaurants tampoc no ofereixen aquests plats...

Però tampoc els demanes. Si tu fossis un restaurant que cuinessis tres o quatre cassoles tradicionals molt bones però no les venguessis, les continuaries fent? Què en faré d´elaborar un gran plat si després no el venc? Tots plegats tenim una mica de culpa, uns perquè no fan i els altres perquè no demanem.

Veu perill que desaparegui aquesta cuina? O que es transformi? Perquè al cap i a la fi hi ha restaurants d´avantguarda que basen alguns dels seus plats en elaboracions tradicionals...

Quin nano va a l´Escola d´Hostaleria i demana aprendre a fer un sofregit?

Tinc entés que precisament a l´Escola d´Hostaleria s´hi ensenyen les bases de la cuina tradicional...

Sí, d´acord, però ells volen ser en Ferran Adrià o en Joan Roca, o aquells de la nouvelle cuisine, no volen ser una iaia. Per què? Perquè si estic moltes hores per elaborar un cuinat i no el venc, estic perdent el temps. Ara, es perdrà aquesta cuina? No ho sé, no en tinc ni idea. El que sí que veiem és que ens costa molt trobar gent jove que vulgui participar...

No hi ha relleu generacional?

No...

És per manca d´interès o per manca de disponibilitat de temps per poder-se implicar en una activitat com aquesta?

No ho sé. A base de plantejar-nos possibles canvis, m´he trobat amb gent de recursos humans de per tot, i costa trobar una solució. Però en tot cas ara mateix això no ens preocupa, sinó que ens preocupa viure el dia a dia. I si d´aquí a uns anys això desapareix, i no funciona, tant se val, perquè el que hem viscut no ens ho treu ningú... (Xicu Anoro explica quan va conèixer l´ambaixador espanyol a Roma mentre les integrants de La cuina a Sils repartien flors i roses; o quan el va reconèixer a Barcelona l´ambaixador d´Egipte a Madrid, que havia assistit a un dels seus àpats). Gràcies a tot això que fem et coneix molta gent, tant perquè han assistit a les activitats que fem com perquè a través d´Internet es fa molta difusió.

Xicu Anoro impulsor de les Cuineres de Sils i Creu de Sant Jordi

A més, el món de la gastronomia ha experimentat un canvi molt important en els últims anys; molts cuiners són estrelles mediàtiques, la cuina és present arreu... L´han notat, vostès, aquest canvi? Hi ha més demanda de les seves activitats?

Sí, i sobretot per part de gent que vol viure experiències, com aquesta dona de Vancouver que deia, i altra gent que ve per compartir una vivència.

S´han plantejat mai de fer una escola de cuina, un restaurant o alguna cosa així...?

No, i això que hem tingut alguna proposta, per exemple d´una cadena de supermercats, per muntar una aula de cuina... Però no ens va interessar perquè volíem que fos una cosa molt de Sils, tot allò que fem. A més això val molts diners. Hem anat al centre gastronòmic italià Casa Artusi, a Forlimpopopli, prop de Bolonya, i allà han fet una gran inversió en l´equipament, però no tenen el col·lectiu de cuineres que tenim nosaltres. A Hostalric tenen el centre gastronòmic Domus Sent Soví, però tampoc no tenen col·lectiu...

Tenen un espai propi per trobar-se, els integrants de La cuina a Sils?

Sí, tenim un espai per trobar-nos, amb una taula per a catorze persones, i allà fem tallers de xocolata, la ratafia, algun sopar, etc... Però sempre per a la gent de La cuina a Sils o que hi tingui una relació. Hi ha persones, entitats o empreses que col·laboren amb nosaltres i que ens demanen aquest espai per fer-hi activitats i no els podem dir que no. Però no en podem fer un negoci per competir amb un restaurant, o amb una escola de cuina...

Fan tallers de cuina en molt indrets, i hi cuinen, però no munten cap escola de cuina, ni cap restaurant...

Hem anat a molts indrets a explicar com funcionem, perquè ens ho havien demanat, perquè hi estaven interessats i volien muntar alguna cosa similar. Però busca una persona que ho faci, que sigui capaç d´organitzar-ho, que et costi un tant cada mes... I quan ho tinguis lligat, arribarà TV3 que ha de fer un programa de cuina i no et truca a tu, sinó que truca a La cuina a Sils. El primer any d´acord, el segon també, i el tercer, però al quart ja penses que això val molts diners i ho deixes estar. Quina diferència hi ha amb el que fem nosaltres? Que tot ha estat voluntari i ningú cobra res.

És curiós precisament que no hagi sortit cap altre col·lectiu com el de Sils, perquè de cuina tradicional se´n fa en molts altres indrets...

Nosaltres l´any passat vam participar en 42 activitats diferents. Si has de pagar algú perquè t´organitzi tot això... L´espai que tenim a Sils, només de llum, de gas, la pàgina web, el telèfon, etc., ens costa uns 3.000 euros a l´any. I si no fas activitats per guanyar algun calé per pagar-ho, estàs mort. Doncs bé, busca una persona que s´hi dediqui només tres hores al dia, organitzant, i que li paguis ben poc, només 10 euros a l´hora. Són gairebé 11.000 euros a l´any, no podem assumir-ho.

En el seu cas tot funciona gràcies al voluntariat...

És clar. Un exemple: aquest cap de setmana hi ha el Firatast d´estiu a Sant Feliu de Boada, i hi portem ja cuinades vint cassoles de mandonguilles, vint cassoles de peus de porc i vint cassoles d´ànec amb salsafins. Nosaltres hem posat el material i les cuineres que les han preparat cobren quinze euros per cassola... Però si haguessim de comptar les hores que hi dediquen, i pagar per hora com en altres feines, no podríem...

I aquests diners surten de la venda del menjar a Firatast?

És clar, i també n´obtenim per a les despeses del col·lectiu. Per això des de fa molt de temps no participem en res en què hagim de perdre ni que sigui un euro, tot i que ja sabem que hi ha activitats que no hi guanyarem res. Per exemple, a la xocolatada de Reis saps que no hi guanyaràs, perquè ho paga l´Ajuntament o l´associació que ho organitza, però la idea és no fer res si no fem almenys la pau, perquè si no seria un daltabaix.

Vint-i -cinc anys després, quin balanç en fa, de tot plegat?

Des del punt de vista personal ha estat molt positiu, des del punt de vista de l´entitat, també, i des del punt de vista de cadascun dels seus membres, també. Per què? Perquè quan un ofereix una cosa de menjar, i et responen que és bo, no hi ha millor premi.

I això els passa tot sovint...

Sí, molt sovint ens ho diuen. I també et demanen quina és la cuinera que cuina més bé. No ho diguem mai, això... No cal que ho diguem. Entre nosaltres, entre les mateixes cuineres, poden saber qui ha cuinat millor, quina cassola s´ha acabat abans i en quina ha quedat menjar, però és un comentari que fem entre nosaltres, o que es fan entre elles, i que no val la pena plantejar en públic. Mai hem fet cap concurs per saber qui cuinava millor.

Els fogons als llibres

El primer sopar gastronòmic de La cuina a Sils es va organitzar l´any 1994 per poder fotografiar els plats que havien d´aparèixer en el primer llibre del col·lectiu. Des de llavors, les cuineres han participat en l´elaboració de molts altres volums, han cuinat en 25 sopars gastronòmics a la seva localitat (oberts a tothom i en els quals el que es menjarà depén d´un sorteig), i també ho han fet en ciutats com Barcelona, Saragossa, Madrid, Roma, Forlimpopoli, Torí, Santander... A més, han participat en mostres gastronòmiques diverses, han impartit tallers de cuina en localitats com Reus, Ripoll, Blanes, Sant Hilari, Figueres, Manresa, les Planes, etc. i han aparegut en mitjans de comunicació de tot el món, dels Estats Units a Ucraïna, d´Argentina a Alemanya, i per suposat en els de casa, TV3 inclosa. El col·lectiu, a més, ha rebut nombroses distincions per la seva aposta per recuperar i preservar el patrimoni gastronòmic local, l´última de les quals la Creu de Sant Jordi que dilluns va rebre Xicu Anoro. Aquesta aposta pel territori els porta, com explica el mateix Anoro, a endur-se tot allò que necessiten quan van a cuinar a fora: «Quan anem a Roma, o a Madrid, portem el material d´aquí: les cassoles, els ingredients... I no ens ha passat mai d´arribar i que ens falti alguna cosa. A aquests viatges hi va un grup reduït de dones, cinc normalment, i cadascuna se´n cuida d´un plat, encara que després s´ajudin entre elles. I mai no falta res»

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema