Sardenya és l’illa inacabable, segons la propaganda, però també l’illa dels contrastos. En el reportatge anterior (publicat el 25 de març en aquext suplement Dominical) anàvem de Càller (Cagliari) a Nora, fèiem la Costa Verda de Sant Antioco i Esglésies al cap de Sant Marc a Oristany (Oristano) i arribàvem a Bosa, els grans nuclis del sud i bona part de ponent. Res a veure amb l’Alguer (Alghero) i la Riviera del Corallo, ni amb el nord de l’illa (amb Palau i l’arxipèlag de la Maddalena) i, menys encara, amb la banda de gregal, la Costa Smeralda, amb pobles i ports artificials construïts per a la jet-set (Porto Cervo i Porto Rotondo).

Diuen que l’Alguer és com la Barceloneta a Sardenya, però més aviat aplega un turisme de classe i vol assemblar-se a alguns nuclis selectes de la Costa Amalfitana. La part antiga es visita fàcilment. La plaça Sulis, al costat de la torre de l’Esperó Reial, imponent defensa de 23 metres d’alçada, amb gruix a les parets d’uns 5 metres, edificada a la primera meitat del segle XVI, que fou la presó de Vincenzo Sulis -acusat d’incitar els motins antifeudals del s. XVII-, és el punt de trobada dels algueresos. Deixant els bastions de Cristòfor Colom, per via Carlo Alberto, s’arriba a l’església de la Misericòrdia reconstruïda a mitjans del s. XVII (cal desviar-se un xic) i, ja a la via esmentada que és de vianants i molt turística, a la de Sant Miquel, bastida al segle XVII, d’estil barroc, amb una cúpula recoberta amb rajoles policromades, gràcies als donatius de Geroni Ferret, un capità alguerès de l’exèrcit espanyol. A la mateixa via Carlo Alberto, després de l’església de Sant Francesc, hi ha les seus d’Òmnium Cultural i de la UOC. L’església, d’estil gòtic català, es remunta al s. XIV, bé que es va haver de reconstruir el XVI; es pot visitar el claustre benedictí de planta rectangular d’estil romànic i el campanar, des d’on els carrerons de la ciutat i la cúpula de la catedral presenten una vista esplèndida. Cal desviar-se tot seguit cap a la plaça del Bisbe (on hi ha el palau episcopal), el Palau Maquin (s. XVII) i el teatre Cívic i, per Via Roma, s’arriba a la catedral de Santa Maria. La façana és singular: un pronaos de quatre columnes neoclàssiques (afegitó del s. XIX) amaga (es pot observar damunt del timpà) la façana del XVII. L’interior, eclèctic, combina el gòtic i el barroc. A la part posterior s’alça un imponent campanar d’estil gòtic català i planta octogonal, autèntic símbol de la ciutat.

Per la via Giovanni Manno es va al centre neuràlgic del recinte emmurallat, la plaça Cívica, que té forma d’embut. El Palau Albis, on allotjà Carles V el seu seguici en dirigir-se cap a Alger (Àfrica), d’estil gòtic català, combina finestres bífores amb d’altres de simples. Si la tropa realitzà saqueigs entre la gent, l’emperador obsequià els nobles amb molts nomenaments de cavallers. La seu de l’Institut Ramon Llull és aquí.

És visita obligada la Gruta de Neptú, d’estalactites i estalagmites (Grotta di Nettuno) al cap de Caccia o de la Caça i el consell és anar-hi en vaixell (es pren a frec del bastió de Santa Magdalena), perquè, si hi van en cotxe, els caldrà baixar i pujar els 652 graons de la costeruda escala dita del Cabirol, cosa gens recomanable a l’estiu. Deixin el cotxe aparcat al Piazzale della Pace i disposin-se a dedicar dues o tres horetes a la visita perquè el viatge amb vaixell dura més de tres quarts. La gruta, amb una extensió de 4 km, espai reduït a uns centenars de metres oberts al públic, malgrat tenir vestigis de l’home prehistòric, s’hauria format al llarg de dos milions d’anys. Les visites es fan cada hora en punt, en grups; les explicacions de la guia se senten per altaveu. L’espai, de formació càrstica, ben il·luminat, és magnificent i seductor, les cavitats tenen noms com a Artà -Sala del Palau o de la Cúpula (amb columnes de calcita fins als 18 m), Sala de l’Orgue, Llotja de la Música— i el llac Lamarmora reflecteix els sostres de manera fascinant. Si es fa nit a l’Alguer, gaudirà d’una posta de sol esplèndida i de l’ambient nocturn.

Abans d’anar a Sàsser (Sassari) cal visionar Santa Trinità di Saccargia, una de les construccions romanicopisanes més boniques de Sardenya. Edificada al s. XII per l’orde camaldolès, la basílica pertanyia a un monestir del qual avui dia encara en queden restes. Construïda amb pedra local, alternant fileres de pedra calcària amb d’altres de roca basàltica negra, aquest doble color atorga a tota la construcció un hàlit de majestuositat inefable. A l’absis central encara s’hi conserva un frec d’influència bizantina del segle XII i també destaca a l’interior l’anomenat «Retaule menor de Saccargia», obra del mestre de Castelsardo, pintor de formació catalana.

Sàsser, segona ciutat de l’illa (130.000 habitants) després de Càller, té origen medieval, possiblement fundada pels habitants de Porto Torres, escamnats de les ràtzies i incursions sarraïnes. Deixin el cotxe prop de Santa Maria de Betlem, església del s. XII, ampliada amb cànons gòtics més tard. No intentin aproximar-se a la catedral o a la part vella seguint el GPS del cotxe (que, altrament, no són lluny), perquè els farà passar per carrerons impossibles.

La catedral de San Nicola és d’estil gòtic català de finals del s. XV; al s. XVIII, tanmateix, la façana fou substituïda per l'actual barroca molt preuada, dominada per una portada de tres arcs a l’entrada. Al damunt, tres fornícules amb els tres sants màrtirs de Proto, Gavino i Gianuario; a nivell superior, al bell mig del frontó, San Nicola, patró de la ciutat. L’interior és auster, amb planta d’una sola nau amb capelles als laterals.

Just darrere de la catedral, a la plaça Municipio, es troba el Palazzo Ducale, seu actual de l’Ajuntament, acabat de construir a principis del s. XIX. A pocs minuts, es troba el Corso Vittorio Emanuele II, simplement il Corso, eix principal que travessa el centre històric amb un traçat del s. XIII. S’hi troben l’església de Sant’Andrea, el Teatro Cívico, edifici neoclàssic del primer quart del s. XIX, la Casa Farris d’estil gòtic català amb finestres bífores (s. XV) i, a tocar, el Palazzo d’Usini. Seguint il Corso amunt, es troben tres places, la de Domenico Azuni, la del Castello, on hi ha el museu històric de la Brigata Sassari en record dels excombatents a la primera guerra mundial, i la piazza d’Itàlia, més ampla, on hi ha la seu del Palazzo della Provincia i l’estàtua de Vittorio Emanuele II. Se sol visitar també la Fontana del Rosello, a tocar de la plaça Mercat, ja esmentada al segle XIII, bé que la forma actual data de 1605. D’estil manierista, representa una al·legoria del pas del temps, on les quatre estàtues representen les estacions i els dotze sortidors, els mesos de l’any. S’hi pot veure la representació de la corona d’Aragó amb les quatre barres verticals.

No lluny de Sàsser, Porto Torres, fundada el 45 aC per ordre de Juli Cèsar, és el port on atraquen vaixells procedents de Barcelona de l’empresa Grimaldi Lines. Si no es vol fer cap excursió al Parco Nazionale dell’Asinara, sols cal visitar el pont romà a l’entrada de la ciutat construït l’any 22 dC, avui força deixat, la torre aragonesa de defensa ubicada al Passeig Marítim i la basílica romànica de San Gavino, del segle XI, bastida per obrers pisans a l’àrea del Monte Agellu. L’originalitat de la construcció rau en el fet que no té façana, ja que a cada extrem hi ha un absis, de manera que cal entrar-hi per una porta lateral.

Som ja a tramuntana de l’illa. Castelsardo, fundada l’any 1102 per la família genovesa dels Doria (conquerida pels catalans el 1448, passà a dir-se Castell d’Empúries i Castelaragonese) no és lluny. Des del castell, les vistes són esplèndides. Aquí són típics els treballs artesans de cistelleria fins al punt que per mantenir viu el record dels pescadors encara fan barques de joncs. D’allà, en direcció a Sedini, es visita la Roca de l’Elefant. Però l’objectiu és Palau, la ciutat turística per excel·lència que podem emprar de llançadora vers altres excursions.

És obligada l’excusió amb ferri al Parc Nacional de l’arxipèlag de la Magdalena, format per les illes de La Maddalena, Caprera, Santo Stéfano, Santa Maria, Razzoli, Budelli i Spargi. Hi ha viatges amb barca per tot l’arxipèlag de tot un dia a 90/100€. (Al «Consorzio del Golfo» es troben preus més raonables.) La gent hi passa el dia per banyar-s’hi, omplint les platges de gom a gom, però per a un turista normal n’hi ha prou de fer la volta a l’illa i entrar a la de Cabrera per dedicar temps a Santa Teresa Gallura i al Capo Testa.

L’illa de la Maddalena té uns 20 km2. Els carrerons de la vila són enllosats, comercials i de vianants. Hi ha una carretera dita «Panoràmica» per voltar tot el parc, on es troben les platges més sol·licitades: Baia (Bassa) Trinità, a mestral, d’aigües transparents i poc profundes, Spalmatore, a gregal, Porto Massimo... Les vistes són excel·lents. S’entra a Caprera (15 km2) pel Ponte o Passo della Moneta. L’illa començà a tenir ressò internacional quan Garibaldi, heroi de la unió italiana i del «Risorgimento», hi va adquirir una parcel·la de terra per passar-hi els darrers anys de la seva vida, un cop retirat de la política. Ara, la seva residència s’ha transformat en el «Compendio Garibaldino», un museu, visitat pels interessats en la seva figura.

Santa Teresa Gallura és una població turística de 5.000 habitants, d’on salpen els vaixells cap a Bonifacio, a la veïna Còrsega. La ciutat, ordenada amb forma de quadrícules, és moderna, amb la piazza Vittorio Emanuele com a centre neuràlgic. S’hi sol visitar el mirador de la Torre de Longosardo i, a uns 4 km a ponent, el capo Testa (Cap), format per un paisatge de roques granítiques amb configuracions singulars. Acompanya l’espectacle natural el far, construït el 1845.

Des de Palau no pot faltar una excursió a Arzachena, població, amb Sant Pantaleo, avui neuràlgica en ser a la porta de la Costa Smeralda i amb preus sensiblement inferiors a d’altres nuclis. Allí hi ha la roca anomenada «El bolet» (Roccia il Fungho), i, en direcció a Luogosanto, la Tomba dels Gegants a Coddu ‘Ecchiu (Còdol vell), un sepulcre col·lectiu propi de la civilització nuràgica. El monument sembla el resultat de dos moments constructius: en principi, un dolmen de corredor de 10 m de llargada, cobert de blocs de pedra, disposats horitzontalment i tapat per un túmul (2.500 aC); posteriorment, cap al 1800-1600 aC, es rehabilita la tomba i s’hi afegeix la majestuosa estela (4,40 x 1,90m) de granit que presideix la façana, juntament amb l’arc de pedres encastades al terra en forma de mur.

Ara dependrà del temps de què disposin per desplaçar-se per la banda de llevant fins a Nuoro o Tortoli, però jo els recomanaria que, almenys, no es perdessin Olbia i la costa de Sant Teodoro. Olbia, amb 50.000 habitants i aeroport internacional, s’ha erigit com a centre neuràlgic de la Costa Smeralda. És un nucli en alça. L’església romànica de San Simplicio, testimoni de difusió del primer cristianisme, és el símbol de la ciutat, ja que hi té enterrades les relíquies del patró, martiritzat el 15 maig del 304 dC durant les persecucions de Dioclecià. La via Principe Umberto, tocant a mar, porta a l’Ajuntament (Comune), on hi ha un punt d’Informació i on comença el Corso Umberto I. Passegin fins a la piazza Regina Margherita, visitin l’església de San Paolo i hi dinin si volen.

Si poden estirar la tarda poden arribar a l’estany de San Teodoro (la Peschira, en diuen del nucli on hi ha aparcament i embarcacions) i no es perdin de pujar al cap Coda di Cavallo (Cua de cavall), on gaudiran d’una panoràmica esplèndida a la denominada Costa Dorata, amb dues illes, la petita illa Molara i, més gran, la Tavolara, davant de Porto San Paolo, que fa de partió entre la costa Coralina al nord i la Dorata al sud.

Cal dedicar almenys un matí a la Costa Smeralda començant per Porto Cervo, seguint per la Cala Volpe (on hi ha moltes cales) i acabant a Porto Rotondo. Són 55 km que abracen més de 30 km2 de platges singulars d’acord amb un pla urbanístic determinat. Aquest pla urbanístic fou ideat i promocionat el 1962 pel príncep ismaelita Karim Aga Khan. Aquella zona semisalvatge, pràcticament verge, d’aigua turquesa i cristal·lina, entre el golf d’Arzachena i el golf de Cugnana, fou absolutament transformada: es construïren pobles, hotels, residències, es planificaren cases amb una mateixa estètica i color. Avui ha esdevingut un dels principals destins del turisme de luxe del planeta, freqüentat sovint pel rei emèrit Joan Carles. Porto Cervo, per exemple, és una construcció artificiosa amb aparences de població marinera. Cotxes d’alta gamma, botigues de luxe, restaurants de cinc forquilles envaeixen els carrers, especialment al voltant de la Piazzeta, i una munió de gent vestida de manera elegant s’hi passeja per adquirir productes d’alt standing. A l’estiu s’hi pot passejar la jet-set més exclusiva d’arreu del món on hi té residència i no resulta difícil creuar-se amb algun polític o amb algun actor famós de Hollywood o d’on sigui. (Yves Montand hi tenia casa i l’antiga residència de Berlusconi es lloga per 20.00 € a la setmana, servei inclòs, només faltaria!) El port esportiu és un espectacle de competidors en glamour, especialment al capvespre. Desenes de iots de luxe arrenglerats competeixen per veure qui la té més llarga (l’eslora, amb un mínim de 35-50 m), mentre a la coberta, els seus propietaris, amb indiferència, de vegades amb esmòquing i vestits de nit, degusten suculents menjars servits per la tripulació sota la mirada dels curiosos. Agafin un trenino per fer la volta a tot el port per estalviar-se la solellada i fugin dels iots que realment són d’allò mai vist.

La Cala di Volpe («Cala de Guineus») és un seguit de cales. Travessant el golf Pevero arribaran fins a la punta de Capriccioli («Cabrits o cabirols»), amb una cala del mateix nom envoltada d’una pineda. L’aparcament de pagament, possiblement el trobin ple i també per anar a Cala Gemella o a Cala Celvia. Tornin enrere: des del cap o punta Capaccia hi ha les caletes de Romazzino, Poltu di Li Cogghji, la platja del Príncep i la de Piccolo Romanzino. No esperin veure’n cap des de la carretera: o hi creix el matossar mediterrani que ho priva o topa amb les parets d’alguna mansió. Les cales i platges, doncs, no es veuen com a d’altres costes. Els autòctons saben on són, van als aparcaments aviat i caminen ben bé deu minuts o un quart fins a l’aigua. Encara poden seguir fins a Portisco, on hi ha un altre reguitzell de cales i caletes: Li Triceddhi, Liscia Ruia, Petra Ruia, La Suaredda, Razza di Juncu i Rena Bianca, que és una platja gran, de 500 m de llargada i, com diu el nom, de sorra fina i blanca, a la qual els sards estan poc acostumats. Acabin la visita a Porto Rotondo, on ara té la seva residència Berlusconi (Vila Certosa). El 1964 alguns inversors, sobretot venecians (la plaça principal té el nom de Piazzeta San Marco) van transformar aquesta localitat en luxoses residències d’estiu per competir amb Porto Cervo, fins al punt de no deixar transitar vehicles pel passeig marítim del port, però no ha pas aconseguit encara el lideratge de la Costa Smeralda. Si no volen que els esquilin, dinin a San Pantaleo o a Arzachena...