El bolígraf. Aquest estri senzill, elegant i extraordinàriament útil. El millor amic de l'ésser humà, amb permís dels gossos. Sembla sembla inconcebible una vida sense ell, però si el bolígraf fos una persona encara estaria viva. Hauria nascut oficialment el 1938, de pare argentino-hongarès (Ladislao Biro), i s'hauria fet famós arreu del món després de la Segona Guerra Mundial gràcies als americans. Tot i la seva curta vida, el bolígraf és probablement l'invent més subtil i revolucionari del segle XX. I, en certa manera, el possibilitador de molts dels altres grans invents de l'era postindustrial. Costa d'imaginar Steve Jobs i el seu equip d'enginyers fent els primers esborranys del seu Iphone sense un bolígraf. O als enginyers de la NASA sense el característic tub de tinta a les mans gargotejant correccions de coordenades dels astronautes de l'Apollo 11 just abans d'allunitzar.
Com tots els grans invents, el bolígraf té orígens i pioners. I aquí és on entra la figura de Josep Vila Sivill (1904-1967), el responsable de la introducció de les estilogràfiques i els bolígrafs a l'Estat espanyol. Actualment el principal valedor del seu llegat és el seu nét, Albert Verdaguer Vila-Sivill, que ha publicat una biografia del seu antecessor (Rafel Dalmau editor) on ja des del mateix títol es revela amb una claredat meridiana quins són els punts forts del personatge: Josep Vila Sivill (1904-1967): Catalanista i pioner en estilogràfiques i bolígrafs.
Seria injust separar la seva militància política i cultural de la seva passió per qualsevol tema relacionat amb la fabricació d'instruments d'escriptura manuscrita. Catalanisme, bolis i estilogràfiques van ser conceptes indissolubles al llarg de la seva vida. Per exemple, durant la Guerra Civil, quan Vila va decidir subministrar plomes estilogràfiques als soldats de la Generalitat «perquè era important lluitar contra el feixisme amb la cultura». O quan durant a finals de 1940 va fabricar la primera ploma estilogràfica de l'Estat i hi va gravar una referència críptica a la Corona d'Aragó com a oposició al franquisme.
Perquè Vila era, sobretot, un catalanista de pedra picada que li va tocar viure una època on la militància de les idees en les quals creia li podia comportar més d'un i més de dos maldecaps. I va trobar en aquell invent portàtil que escampava tinta amb gran precisió una via útil per reivindicar-les.
Però caldria començar per al principi. Nascut a Rubió (Anoia) als albors del segle XX, Josep Vila Sivill aviat es va traslladar a Barcelona, al barri obrer de Sant Martí, lloc on es respirava indústria tèxtil pels quatre costats. Un indret ideal per aprendre els entrellats empresarials, formar-se i fer contactes.
La polítca va estar present des de ben aviat en la seva vida. Al barri de Sant Martí coneixeria els germans Miquel i Josep Badia, cèlebres militants d'Estat Català, amb els que compartia ideals independentistes i la idea d'una Catalunya separada d'Espanya a imatge i semblança d'Irlanda. En aquest sentit, va enrolar-se a les files de l'agrupació independentista «Nosaltres Sols!», una mena de Sinn Fein a la catalana, i fins i tot va arribar a rebre instrucció militar dels germans Badia.
Però en aquell temps Vila Sivill va descobrir que també es podia defensar el catalanisme perseguit per la dictadura de Primo de Rivera amb altres mètodes. L'any 1927 va crear l'Agrupació Cultural Atlàntida, una de les poquíssimes entitats de foment d'una cultura catalana que la dictadura perseguia i reprimia. A l'Atlàntida el jove Josep Vila i el seu germà van voler «despertar» la consciència catalana a través d'activitats com l'excursionisme, els balls populars o la lectura. A causa d'aquesta vinculació, durant aquesta època es va començar a interessar pels avenços que s'anaven produïnt en el món de l'escriptura, particularment la manuscrita.
Amb l'arribada de la Segona República, els germans Vila Sivill van decidir crear el seu propi negoci de venda de material d'escriptori i plomes estilogràfiques. Arran d'això, Josep Vila va contactar amb Pere Masats, qui va ser el primer alcalde d'Anglès des de la dictadura per ERC. Masats tenia un negoci familiar de joguines i des del 1933 havien estat provant de reaprofitar els talls de fusta que sobraven de les peces per fer-ne llàpissos de colors. Vila Sivill va animar-lo a convertir-los en un producte apte per vendre'l al públic i es va comprometre a subministrar-los arreu d'Espanya. L'únic que els faltava era una maquinària adequada per fabricar-los a gran escala.
Precisament, a la llibreria Pla Dalmau de Girona hi havia una fotografia d'una màquina de fer llàpis de colors d'Alemanya i Masats en va demanar una còpia, en va fer els plànols i en va reproduir una d'igual. Per a la matèria primera, Masats i el seu germà van muntar una serradora de fusta de pollancre a prop dels boscos del riu Ter i es van posar a fer les mines de colors utilitzant com a recipients les barretines de cafè.
El Nadal del 1935 uns bonics llàpissos de colors van fer feliços a molts nens. El seu preu, més barat que els fabricats a l'estranger, va permetre que moltes famílies amb pocs recursos econòmics se'n poguéssin beneficiar. Era la primera vegada que es venien llàpissos de colors a l'Estat espanyol i aviat la demanda no va parar de créixer. L'empresa de Masats acabaria evolucionant fins a la cèlebre Alpino, fundada el 1943 i encara en actiu.
Aquella experiència va omplir d'il·lusió Vila Sivill, que a partir de llavors es va bolcar al món dels objectes d'escriptura manuscrita. Tenia un interès especial per les plomes estilogràfiques. En aquella època aquells objectes precursors del bolígraf estaven en boga a l'Estat. La seva demanda no parava d'augmentar i Vila es va moure per vendre-les a gran escala. Per dur la seva empresa a bon port, Vila va decidir basar la seva pròpia estilogràfica en unes de les que es feien a l'altra punta del món: al Japó. A diferència d'Europa, al país nipó les plomes tenien un cos vistós i elegant, i l'estètica comptava tant o més que la funcionalitat. Vila Sivill va decidir adaptar aquells dissenys vistosos per crear una estilogràfica de qualitat, que va batejar amb el nom d'Atlàntida en honor a l'entitat que havia fundat gairebé una dècada abans. Aquesta va ser la primera vegada que vinculava el món de l'estilogràfica amb el seu compromís catalanista.
Just abans de l'esclat de la Guerra Civil, Vila Sivill va emmalaltir de tuberculosi. Això el va dispensar d'anar al front i li va permetre centrar-se plenament en la seva empresa d'estilogràfiques. Amb la guerra seguint el seu curs, Vila Sivill va decidir posar el seu esforç productiu al servei de la Generalitat. Ho va fer subministrant milers de plomes als soldats del Govern català, en el marc d'un pla més generalitzat per portar «la cultura al front» i que incloïa llibres i material i l'organització d'escoles a les trinxeres. Malgrat l'esforç, les tropes franquistes van derrotar les forces republicanes i van donar el tret de sortida a una nova etapa de dictadura que va tornar a perseguir i eliminar les institucions i la cultura catalanes.
Vila Sivill es va escapar de la repressió franquista i va poder conservar la seva empresa malgrat el seu passat independentista. De fet, aquest compromís va mantenir-se intacte. Com en l'època de Primo de Rivera, en els primers anys de la posguerra franquista va decidir aportar el seu gra de sorra a la lluita catalanista amb la creació el 1943 de l'entitat benèfica clandestina Minerva. Aquesta agrupació, formada per un reduït grup d'empresaris, va néixer amb la missió de finançar i editar llibres en català per mantenir viva la llengua en els anys més durs de la dictadura. L'entitat Benèfica Minerva estaria en actiu fins al 1961, quan desapareixeria per donar pas a una nova societat cultural que agafaria el relleu: Òmnium Cultural. Aviat Vila Sivill va entregar-se en cos i ànima a fer rutllar la seva empresa en un escenari totalment advers com el de l'autarquia. L'aïllament polític i econòmic del règim de Franco obligava els empresaris a funcionar únicament amb els recursos de què disposava l'Estat, sense pràcticament poder comerciar amb l'exterior. Vila Sivill va haver d'empescar-se-les per seguir fent plomes estilogràfiques invertint els guanys de les vendes de material als soldats republicans en una ploma estilogràfica de fabricació 100% espanyola que va veure la llum a principis dels anys 40. El cos de la ploma era de cel·luloide, galatita o ebonita; el plomí era d'or de 14 quirats amb punta d'iridi, i tenia un sistema de càrrega de botó a través d'un dipòsit flexible que es pressionava des de l'exterior. Va ser batejada amb el nom de Regia i el seu símbol era una corona. El nom no era baladí. Corona Regia era una de les denominacions que els reis de la corona catalanoaragonesa utilitzaven per marcar la seva autoritat davant del regne de Castella. Tal i com s'explica al llibre d'Albert Verdaguer, «amb aquesta subtilesa aconseguí enganyar els incultes mandataris franquistes, que portaren orgullosos a les seves butxaques i carteres la primera estilogràfica fabricada completament a Espanya però sense adonar-se que la denominació de la ploma era representativa de la gran història de Catalunya i els seus reis (...). L'agudesa de preveure que el Generalísimo Franco firmaria els seus escrits amb una ploma que ostentava signes catalanistes evidents els va convèncer totalment i ho celebraren amb sonores riallades i burles al dictador».
La Regia va estar present a les butxaques de milers de persones durant els anys durs de la posguerra i va marcar el camí perquè altres empreses desenvolupessin els seus propis models, com Super T i Inoxcrom. Però molt aviat un altre eina revolucionària d'escriptura relegaria les estilogràfiques a un segon terme. El 1938 l'hongarès Ladislao Biro, fart de veure com la seva ploma s'encallava, va idear un sistema per fer baixar la tinta de forma més fluida i còmoda. Mentre observava uns nens jugant amb unes boles que deixaven un rastre d'aigua després de creuar un bassal, se li va encendre la bombeta. Va decidir aplicar el mateix concepte a una estilogràfica, canviant la composició de la tinta i afegint una diminuta boleta a la punta de la ploma. Així va néixer «l'esferogràfica». Aviat l'enginy va caure a mans dels americans, que per exigències de la Segona Guerra Mundial la van transformar en un estri pràctic i còmode que es pogués ser utilitzat pel personal d'aviació.
Després del conflicte bèl·lic, l'instrument es va escampar per tot el món i va rebre molts noms: birome, lapicero, lapiz tinta o ploma atòmica. A l'Estat espanyol es va batejar com a bolígraf, i després, abreviat com a boli.
Com ja havia passat amb l'estilogràfica, Josep Vila Sivill feia temps que seguia la pista amb entusiasme a aquest nou invent i de seguida que va poder va intentar la seva fabricació. L’any 1946 Vila Sivill va fer el primer bolígraf d’Europa, i el va anomenar Regia Contínua. Va ser un èxit rotund. Es van exportar milers d’unitats per tot el continent, i a l’Estat aquest estri revolucionari va ser batejat com a ploma «atòmica» per la mida de la bola que duia a la punta. Però, com molts altres bolígrafs de la mateixa època, el Regia Contínua s’assecava de seguida. Tot i l’embrenzida inicial, a finals dels anys 40 la gent va començar a perdre l’interès per un producte que no feia bé la feina per la qual havia estat concebut.
Tanmateix, Vila Sivill va continuar fabricant bolígrafs i buscant la manera de perfeccionar-los. Però l’any 1953, l’empresa francesa Bic va irrompre al mercat amb el seu cèlebre bolígraf. A Espanya, la patent d’un propotip molt semblant la tenia Vila Sivill, i aquest va acabar arribant a un acord amb la multinacional gala per comercialitzar els seus productes des de la seva fàbrica.
Vila Sivill va morir el 1967. Enrere va deixar no només una contribució innegable a la difusió del bolígraf i l’estilogràfica a l’Estat espanyol, sinó també un activisme cultural a favor de la llengua i la cultura catalanes que encara ressona a dia d’avui. Sinó que ho preguntin a l’actual president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que recentment va transmetre a Albert Verdaguer que li havia agradat molt la biografia quan se la va llegir a la presó.
