14 de setembre de 2018
14.09.2018
Elvira Jané | Guia de muntanya

«La muntanya va quedar en un segon pla»

Fa cinc anys que exerceix de guia de muntanya i al juny va ser alumna del Curs Superior de Muntanyisme per a Cecs i Adaptats

14.09.2018 | 10:06
Elvira Jané és guia de muntanya

Els cursos de guiatge de cecs en alta muntanya els organitza Francisco Javier Bueno, sota el paraigües de la Fundació UNED. El juny d'aquest estiu es va veure amb cor de començar una gran aventura: una expedició als Alps Escandinaus. Aquest curs es va realitzar amb el docent, els alumnes amb la necessitat d'aprendre a fer alpinisme amb invidents -l'Elvira Jané-, «els conillets d'índies», que eren un grup de cecs de la Once i dos membres de Rodamunt, entre altres.

A l'expedició van aprendre com fer funcionar la barra direccional amb la qual fan el camí, els grampons i les mesures de rescat. De l'experiència, els alumnes confirmen que van aprendre molt més dels invidents que al revés.

Com va conèixer el màster de guiatge de cecs?

Em faig moltes preguntes i un dia vaig pensar: «com van les persones cegues a la muntanya?» Quan fas una excursió normal et bases molt en el que veus€ Vas caminant i dius mira! Un isard! I si la persona és cega? Què li transmets? Ni tan sols m'havia plantejat que hi podien anar€ Llavors vaig escriure a Google «guiaje ciegos» i em va aparèixer el curs del Francis.

Abans de fer l'expedició a Noruega, com us vau preparar?

Abans d'anar a Noruega vam haver de fer les pràctiques: anar encordats de 3 en 3 amb la barra direccional més un guia extern al davant, totalment vident, que va encordat a la primera persona de la barra. Com treballar les 4 persones en equip, com preparar les parades...

Com va anar l'expedició?

Vam començar amb un canvi d'objectiu per manca de neu. Vam estar 4 dies a Oslo, acampant durant 3 nits a Glitterheim. Vam fer tallers de reciclatge, formació de rescat en allaus. El tercer dia vam fer la pujada i baixada del cim en unes 9 hores de marxa. Tota l'estona encordats, vidents amb invidents, tot i que sense fer ús de grampons ja que la neu era tova. L'últim dia, abans de marxar, vam provar una aplicació de mòbil de geoposicionament per a cecs i ens vam traslladar a un hostal l'última nit a fer un sopar abans de tornar a Catalunya.

I a nivell personal?

Els nostres «conillets d'índies» ens aguantaven tot el dia amb indicacions que, a voltes, els resultaven absurdes. Els alumnes acompanyàvem en tot moment el nostre cec en les tasques quotidianes. Els alumnes apreníem més dels cecs que no pas ells de nosaltres. Va ser una formació molt enriquidora, i la muntanya trobo que va passar a quedar en un segon pla.

Abans d'anar-hi, estava nerviosa?

Em feia por estar 11o 12 hores amb dues persones a darrere a qui has d'estar descrivint-ho tot, bàsicament per l'esgotament psicològic.

Què suposava aquest repte?

Assegurar-me que sóc capaç de portar una persona a muntanya amb més complicació, i també per a mi és important empatitzar i fer el possible perquè aquella persona gaudeixi del mateix que estic gaudint jo. Aquí és on poses a prova els nervis i demostres la teva templança.

Parli'm de les persones invidents amb les que ha fet el màster.

És gent molt autònoma, alguns són cecs de naixement. Hi ha gent que ha patit una malaltia i ha perdut la vista€ i davant d'aquesta situació, el que fa és posar-hi pit i collons i diu «jo faré muntanya» o «em trauré una carrera». Si saps que aquella persona les ha passades canutes per estar allà, ho dones tot per ella, hi poses el coll!

Existeix paternalisme per part dels guies cap als cecs?

Sí, de vegades en aquestes experiències en captes moltíssim. Sí que es veritat que mai saps si és millor intervenir-hi o no, però crec que l'únic que necessiten potser és més temps per fer alguna cosa. També crec que si ells notessin aquest paternalisme, directament ho dirien.

La societat no està preparada per al món de les discapacitats, no apareixen mai als mitjans amb veu pròpia.

Gens, vaig estar fent unes activitats d'aventura amb nens amb discapacitat psicològica i era dur perquè no saps com tractar-los. Al final vaig aprendre del meu cap, que vaig veure que els tractava igual que als altres nens i, si els havia de fotre un crit, els el fotia. Com a persones, amb respecte.

Hi ha més por en una muntanya quan guies algú amb una discapacitat física?

Tota l'atenció que, en una altra ocasió dedicaríem al paisatge mentre pujàvem, la centrava a descriure el terreny per al B1 (cec) que anava al centre de la barra. Les emocions de felicitat o eufòria, en el meu cas, van quedar reprimides a causa de la concentració en la ruta. Semblava que no existia més món que la persona que estava acompanyant ara. Quan vaig tornar a casa, va sortir tot en forma de plorera descontrolada.

La por a l'alta muntanya es perd?

La por la transformes en més concentració però mai es perd.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

L'últim El més llegit