14 de setembre de 2018
14.09.2018

Muntanyers en cadira de rodes

L'associació catalana Rodamunt fa possible l'ascenció de muntanyes com el Puigmal a persones amb mobilitat reduïda sobre la cadira Joëlette

14.09.2018 | 09:56
Muntanyers en cadira de rodes

La màxima de «voler és poder» no és tan utòpica com sembla. Es converteix en una realitat quan existeix una dificultat pel mig que de vegades sembla gairebé impossible de superar, però, finalment, s'aconsegueix. Això ho poden dir amb total convenciment els protagonistes d'aquesta història. Són els usuaris de l'associació Rodamunt, un grup de voluntaris que ajuden a persones amb mobilitat reduïda, que per si soles mai podrien anar més enllà dels camins convencionals per on passa una cadira de rodes, a pujar des de les muntanyes més simples fins les més complicades.

La pau i la tranquil·litat que aporta la muntanya no hauria d'estar vetada a totes aquelles persones que per malalties o accidents ja rebutgen, per raons òbvies, trepitjar aquests indrets. Des de la Fageda d'en Jordà fins al cim del Puigmal, la col·laboració d'associacions com Rodamunt fa possible l'entrada a aquests espais. Els pares d'aquesta entitat de voluntaris són en Juan Carlos Vázquez, l'Oriol Aragay i l'Oriol Vilaseca. Els tres són companys de muntanya des de fa més de 30 anys. En el camí de l'esport van començar a ensumar el món de les discapactitats amb l'alpinisme per a persones cegues. Sí, ho heu llegit bé. «Quan entres en aquest món, és molt dificil sortir-ne. Un bon dia, navegant per internet, vam descobrir la cadira Joëlette», explica Vázquez. En muntanya, la cadira adaptada Joëlette és l'única que els permet fer alpinisme.

I com funciona? A la part davantera hi ha dues barres amb les quals s'estira la cadira i a la part posterior, un manillar amb un sistema de fre. La cadira de rodes pesa 25 quilos i la transporten almenys dos voluntaris. En el recorregut, el pilot, que va davant agafat a les dues barres, marca el camí i descriu a la resta de voluntaris els diferents accidents geogràfics que hauran de superar. El voluntari de darrere controla principlament l'estabilitat de la cadira. Tothom qui tingui un mínim de força, habilitat i amor per la muntanya i per la pròpia activitat pot ser voluntari de Rodamunt. Les ascensions al cim no serien possibles sense ells i elles. De fet, és igual de satisfactori pels voluntaris que pel que es deixa emportar sobre la cadira. Ho confessa Aragay: «Una vegada vam portar un home que va patir una paràlisi cerebral després de tenir un accident mentre treballava en una obra. A mig camí vaig agafar una pinya de terra que feia molta olor de resina. Li vaig apropar al nas i de sobte els seus ulls es van obrir com dos plats. Quan vaig veure la seva reacció de sorpresa i entusiasme, no vaig poder evitar emocionar-me. Vés a saber si alguna vegada havia sentit l'olor de la resina».

«Vaig poder fer el cim amb el meu fill»

Una de les experiències més emotives que ha viscut Rodamunt s'emmarca dins del cim gironí del Puigmal. Va ser una sortida de la mà dels voluntaris de l'associació, un pare i el seu fill. L'Arnau és un noi adolescent que va amb cadira de rodes per una discapacitat motriu i cognitiva, derivada d'una paràlisi cerebral formada en el procés de la gestació. «Quan tenia cinc mesos i el metge ens va donar un diagnòstic clar, ja vam començar a entrar en el món de les discapacitats, un món desconegut tant a nivell terapèutic com d'oci», recorda Vicenç, el seu pare. «De petit, ens vam patejar tota la Vall d'Aran. L'Arnau anava a coll, però quan va crèixer i ja no el podiem carregar, la muntanya va quedar relegada a la vida morta». Tant aquesta com moltes altres famílies, amics, escoles... es beneficien des de fa quatre anys d'aquesta associació sense ànim de lucre.

Rodamunt es va crear com a tal ara fa quatre anys i després d'una sortida extraordinària: per a la Marató del 2013, 20 persones amb diferents malalties neurodegeneratives, tres d'elles sobre les cadires Joëlette, van pujar el cim de Sant Jeroni (el més alt de Montserrat) acompanyats per 130 voluntaris. «Va ser tan impressionant que, des de llavors, el Patronat de Montserrat i la Diputació de Barcelona financien els nostres projectes», explica Vázquez. Una altra de les entitats que donen suport econòmic i material a Rodamunt és la Fundació Cruyff, que recolza diverses plataformes diferents d'esports adaptats. Des d'una d'elles, el pare de l'Arnau, en Vicenç, va conèixer Rodamunt: «Em van parlar de la idea de fer muntanya amb persones de mobilitat reduïda i el primer que penses és: això de què va?». Però sense por, va dir que sí. No totes les famílies amb fills amb discapacitats es llancen a fer esports de cert risc «molts es queden per sempre més a casa», diu Vicenç. A més, en el cas de fer una sortida amb Rodamunt, l'usuari requereix d'absoluta confiança cap al voluntari. Estan a les seves mans.

Esther Eroles, una usuària de la cadira, explica les seves sensacions en estar damunt de la Joëlette. «Inicialment és una barreja entre por i emoció. Por perquè estàs en mans d'unes altres persones i no pots decidir a quin ritme anar ni per quins camins passar. Ara bé, quan li agafes confiança i ja t'has relaxat és una experiència única». Amb aquestes sortides, hi ha persones que per primera vegada s'endinsen en una muntanya o inclús en un bosc: «Vam anar a la Fageda d'en Jordà amb l'Escola Brasil de Barcelona per fer possible que un dels alumnes, que va en cadira de rodes, pogués assistir a l'excursió amb els seus companys i no quedar-se enrere». Totes les sortides que fa Rodamunt són gratuïtes. Només cal encarregar-les i organitzar-se. Estan oberts a totes les edats i situacions.

El Puigmal no és una muntanya fàcil, segons diu el pare de l'Arnau, però l'octubre de l'any passat van aconseguir fer el cim. Entre amics i voluntaris, eren una grup nombrós de vint persones que a dalt de tot s'emocionaven junts. Abraçades, llàgrimes i molts, molts somriures: és el que succeeix quan fas possible l'impossible. Les paraules del protagonista van ser les següents: «Entre tots empenyant la cadira... he flipat amb l'últim tros perquè la pujada era super empinada i com han tirat cap endavant... uf...tela!». La paràlisi cerebral no va impedir que es pogués expressar clarament i pogués sentir a les cames tot el sotrac del camí de pedres. El ventall de beneficis d'aquestes sortides per a les persones amb mobilitat reduïda és indiscutible. «La pròpia activitat física, que ja és bona per a tothom, per a ells encara ho és més, perquè es mouen poc. Les activitats normals solen ser ensopides i, si és un esport que té aventura, emoció o risc, els estimula molt», explica Vicenç. «El més important no és fer el cim, si no tot en conjunt. Poder fer una activitat en família, que ell senti que és un més», relata el pare.

La certesa que els límits són al cap és el que impulsa els alpinistes amb algun tipus de discapacitat a practicar una activitat que transcendeix, per descomptat, més enllà de l'esportiu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

L'últim El més llegit