Els rellotges són probablement els objectes més satisfactoris que els humans hem estat capaços de concebre per pal·liar l´obsessió que històricament hem tingut per controlar el temps. En realitat, el temps és incontrolable. El que ens hem limitat a fer és a medir-lo amb més o menys precisió per aprofitar-lo millor per als nostres interessos. I aquest afany de fraccionar i comptar el que els físics solen anomenar la quarta dimensió és el que ha permès la creació d´un dels objectes més interessants de la història.
A la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols s´hi exposen més de 400 rellotges dels últims 300 anys. L´anomenat Espai dels Rellotges proposa un sorprenent recorregut per l´evolució d´aquest giny des de l´inici del que podríem anomenar la seva època daurada (pels volts de l´any 1700) fins a finals del segle XX. «És la història de com ens ho hem manegat per medir el temps, i dels canvis que això ha comportat», resumeix el tècnic rellotger i impulsor de l´Espai, Enric Pla. A la mostra hi podem trobar des dels primers rellotges de torre del segle XVII fins als de polsera de l´última dècada del segle passat que molts de nosaltres hem portat (o portem encara) cordats als nostres canells: «El nostre objectiu és fer entendre a la gent per què funciona un rellotge, què hi ha al darrere».
L´Espai dels Rellotges va ser inaugurat a l´emblemàtic edifici de la Casa Patxot el passat mes d´abril amb peces procedents de les col·leccions personals dels joiers guixolencs Emili Roura -que la va llegar a l´organisme per a la seva divulgació-; i Enric Pla -que, a més, s´ha encarregat del disseny i muntatge de l´exposició-. El fons també inclou força peces que Pla, des de l´Associació Turística de Sant Feliu de Guíxols, «ha anat tutelant en els darrers anys amb vista a bastir un museu del rellotge al municipi», segons els seus responsables, que afegeixen que «és la mostra centradaen aquest aparell amb peces més antigues que funciona ara mateix a Catalunya, amb permís de la del museu del rellotge d´un altre Sant Feliu, en aquest cas de Codines, al Vallès Oriental».
Entre les peces que mostren al museu, apunta la Cambra de Comerç, hi ha 18 rellotges de peu, el més antic dels quals del 1750, «i un altre de curiós que es va acabar adaptant a aquest rol, l´antic rellotge de la façana de la seu del Banco Central a la rambla Antoni Vidal que Emili Roura va rescatar, restaurar i adaptar amb un peu de ferro forjat per integrar-hi el mecanisme. Tampoc s´ha obviat una reproducció del rellotge de sol que presideix la part alta de la façana de la casa Patxot, dissenyat pel mecenes i amb l´afegit que, a més de les hores, l´ombra del gnòmon també situa el trànsit entre els dotze signes del zodíac».
En la inauguració de l´Espai dels Rellotges (que aquest estiu ha rebut una donació d´una cinquantena de peces que ha elevat el seu fons fins a les 450 referències, 300 de les quals estan exposades), el president de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols, Joan Puig, va afirmar que el projecte, a banda del seu interès cultural, pretén reivindicar el passat de l´activitat rellotgera a la zona: «Al segle XX, a Llagostera va funcionar una fàbrica de rellotges, a Sant Feliu també es produïen peces i a Cassà tenim constància de caixes de fusta elaborades per a rellotges de peu i de paret», va indicar Puig, que també va assegurar que «al darrere del feix de rellotges, mirarem de tirar endavant una escola de rellotgeria per divulgar l´ofici, el funcionament dels aparells i aprendre a desmuntar-los, tornar-los a muntar i reparar-los».
Cada cop més
Una passejada pel recinte de la Casa Patxot destinat a l´Espai dels Rellotges permet adonar-se d´entrada d´una característica que ha marcat l´evolució d´aquests ginys: des del segle XVIII no han parat d´encongir-se. Enric Pla atribueix aquesta «miniaturització» a les necessitats de cada moment. Com ha passat amb altres avenços humans, el motor que ha fet transformar la mida i funcionament dels rellotges ha estat la necessitat, i més concretament la necessitat aplicada a la guerra o al comerç.
«El temps en la navegació era importantíssim al segle XVII», explica Pla. «La nau capitana portava un rellotge i aquest havia d´anar molt bé per no equivocar-se i fer equivocar a la resta de la flota», afegeix. En un moment donat, els anglesos van convocar un concurs en el qual oferien quantioses sumes de diners per a aquell que fos capaç de fabricar un rellotge al qual no l´afectessin els vaivens de les onades: «John Harrison va ser el guanyador d´aquella licitació, amb el disseny i posada en marxa del primer rellotge marí d´alta precisió, que gràcies a un equilibri de contrapesos i palanques podia funcionar satisfactòriament aliè als moviments del vaixell».
Amb avenços d´aquest estil els rellotges ràpidament van passar de ser torres que creixien com bolets a les places majors dels pobles a introduir-se dins de les llars. Aviat els menjadors dels habitants del segle XVIII es van començar a omplir de rellotges de peu, que comparats amb aquells gegants de pedra eren l´últim crit en la tecnologia de l´època.
Al museu de Sant Feliu de Guíxols n´hi ha una bona mostra. Molts d´ells encara funcionen i els altres «estan preparats per a fer-ho», assegura Pla. No, no tots marquen la mateixa hora: «Imagina´t a les 12 en punt quin guirigai!». Per contra, aquest decalatge dóna una agradable banda sonora de campanes i timbres que van sonant mentre el visitant passeja per la sala. Els objectes tenen el seu valor però no són peces de luxe. «No hem pretès fer un museu de rellotges cars, sinó un museu tècnic». A la Cambra de Comerç guixolenca hi prima la curiositat, com ara els primers digitals que daten del 1970, o un rellotge-despertador de canell del 1930.
Des de ben aviat els rellotgers van descobrir que les seves creacions circulars podien fer altres coses a banda de marcar les hores i els minuts. Un bon exemple d´això, segurament el més fastuós, és el rellotge del rei de França Lluís XV. L´enginyer Claude-Siméon Passemant va tardar 12 anys en construir-lo i no precisament per mandra. El rellotge, a banda de tenir una esplèndida carcassa daurada amb potes de cèrvol d´estil rococó, marcava el temps mitjà, el temps real (el del moviment del sol), les fases lunars i el moviment dels planetes representats per petites esferes encapsulades en una magnífica bola de cristall. Aquest prodigi de l´enginyeria rellotgera, que encara avui funciona i es pot veure al palau de Versalles, demostra fins a quin punt es donava importància a la medició del temps.
Evidentment, no tothom tenia a casa seva un artefacte tan esplendorós. Al segle XVIII tenir un rellotge no estava a l´abast de tothom, però això amb el pas dels anys va anar canviant. El temps és or, i or és el que buscava la burgesia. La «miniaturització» dels rellotges va seguir el seu curs per donar sortida a les necessitats de la nova classe social. Tot i que els rellotges de butxaca feia segles que existien, el seu ús massiu es va estendre entre els segles XVIII i XIX. Compartien mecanisme i filosofia amb els rellotges de peu o de paret, però eren molt més pràctics.
De la guerra als «smartwatch»
A principis del segle XX van sortir els primers rellotges de polsera, però aquests només els utilitzaven les dones. Els homes de l´època seguien preferint el clàssic rellotge de butxaca i consideraven que portar l´hora al canell era coqueteria femenina. Fins que va esclatar la Primera Guerra Mundial. Pla explica que el rellotge de butxaca va comenaçar a ser un inconvenient perillós quan els soldats sortien al camp de batalla perquè la cadena del rellotge se´ls enganxava a la trinxera. Paral·lelament, els pilots dels primers avions de combat tenien el costum de lligar-se el rellotge al canell o a la cuixa per consultar l´hora a l´instant. La casa estadounidenca Hamilton va començar a fer rellotges de polsera per a ús militar i després de la Gran Guerra aquests van guanyar adeptes entre totes les classes socials.
A la mostra de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols hi ha un rellotge de polsera la raresa del qual el fa gairebé únic. Es tracta d´un model idèntic al que va portar el cosmonauta Iuri Gagarin durant el primer passeig a l´espai. «Un rellotge de fabricació soviètica, d´aquells que una vegada el posaves a punt no fallava». També hi ha els primers rellotges de quars, que van agafar el testimoni dels rellotges mecànics per entrar de ple al món de l´electrònica que domina el panorama rellotgístic actual.
A l´Espai dels Rellotges el temps s´atura a finals dels anys 90, data dels últims objectes de la mostra. Aquest és el límit que marca una altra època revolucionària, la que estem vivint actualment. Els rellotges interactuen amb la telefonia mòbil i amb internet, a vegades en perfecta simbiosi (els smartwatch en són un clar exemple) però sovint amb la sensació que les pantalles tàctils estan devorant els vells i fiables rellotges de polsera.
Enric Pla no comparteix aquesta sensació: «Quan algú pregunta l´hora un noi jove treu el mòbil, el desbloqueja, llegeix i respon. Jo en aquest interval he tingut temps de mirar l´hora tres vegades. En un món on tot cada vegada va més ràpid, un rellotge de polsera pot resultar molt útil». També ressalta un interès creixent per part de particulars però també de professionals, que acudeixen als tallers que organitza per tornar als rellotges mecànics de tota la vida i per saber el seu funcionament, ja que actualment la majoria dels aparells que reparen són electrònics.
Tot i que la tecnologia va amb alta velocitat, Pla sosté que la millor virtud d´un tècnic rellotger és la paciència: «Amb els rellotges passen coses molt rares. A vegades els desmuntes, els repares, els tornes a muntar i veus que funcionen bé. Però l´endemà el rellotge està aturat. I penses, com pot ser? Llavors, l´endemà tornes a mirar i funciona perfectament, i no hi ha manera de saber què ha passat. Paciència».
