12 de novembre de 2018
12.11.2018

D'Indonèsia a Girona sense volar

La fotoperiodista gironina Marta Pascual ha recorregut més de 57.000 quilòmetres en un any a la recerca de cultures i maneres de viure en risc de desaparició

12.11.2018 | 14:08
D'Indonèsia a Girona sense volar

«M´interessa molt la desaparició de les cultures, com les cultures i les maneres de viure tradicionals van desapareixent o es van transformant; necessito capturar coses que crec que desapareixeran» Aquesta és la motivació que batega rere l´aventura que la foto-periodista Marta Pascual Juanola (Girona, 1993) ha protagonitzat durant l´últim any: viatjar entre Indonèsia i Girona sense agafar cap avió, i entrar en contacte amb cultures molt poc conegudes dels països que hi ha en aquest trajecte, especialment de l´Àsia central. Han estat 57.772 quilòmetres en 355 dies, passant per 25 països i usant una vintena de mitjans de transport diferents, però mai l´aeri. «Tot va començar -recorda- com una mena de broma, una vegada que amb la meva parella buscàvem bitllets per tornar a Girona des d´Austràlia. Ell em va dir que eren tan cars que costaria el mateix viatjar en transport públic... Ens vam mirar i de seguida ens vam preguntar ´Es por fer?´».

I sí, es pot fer, encara que requereix temps i planificació. I diners: «La idea ens la vam plantejar fa tres anys i mig, quan feia poc que jo havia arribat a Austràlia, i no la vam portar a la pràctica fins que no vam estalviar els 20.000 euros que havíem calculat que ens caldrien per fer el viatge». Després d´haver estudiat primària al Col·legi Migdia de Girona, secundària a l´Institut Montilivi i graduar-se en periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, Marta Pascual, que havia fet tot un curs a la Universitat de Bergen, a Noruega, a través d´una beca Erasmus, va col·laborar amb mitjans com BRAVO! Girona, Televisió de Catalunya i el diari noruec Studvest, abans de decidir traslladar-se a les antípodes: «Vaig escollir Austràlia perquè la meva parella és d´allà. També em venia de gust descobrir un lloc tan remot i practicar l´anglès lluny de casa. I a més no havia viatjat mai fora d´Europa, i em venia de gust visitar un altre continent».

Després de fer unes pràctiques no remunerades a Perth al diari Fremantle Herald (durant les quals va haver de treballar com a cambrera en dues cafeteries per poder-se mantenir), va trobar feina com a periodista al diari The Perth Voice i posteriorment al Mandurah Mail. Una feina que va abandonar a l´hora d´emprendre el viatge amb la seva parella, Callum Taylor, biòleg marí australià: «Ha estat un any sabàtic durant el qual, al marge de les experiències que hem viscut, he millorat el meu portafoli de fotoperiodista per poder trobar una feina millor quan torni a Austràlia».

De fet, Austràlia havia de ser el punt de partida del seu viatge, en un vaixell que els portés a Indonèsia, però les condicions climàtiques en l´època de l´any en què volien iniciar el periple els van obligar a canviar de plans: «Era en plena temporada de ciclons al nord d´Austràlia, i hauríem hagut d´ajornar el viatge diversos mesos». Per això l´origen del trajecte va ser Indonèsia (visitant Bali, Java, Borneo, Sulawesi...) i va continuar per Brunei, Singapur, Malàisia, Tailàndia, Laos, Xina, Mongòlia, Kazakhstan, Kirguistan, Tadjikistan, Afganistan (vall de Wakhan), Uzbekistan, Turkmenistan, Iran, Kurdistan iraquià, Turquia, Geòrgia, Armènia, Rússia, Ucraïna, Polònia, Alemanya i França, amb arribada a Girona. Per fer el recorregut han usat tota mena de transports imaginables, des dels iaks, els burros o els cavalls als tuc-tucs, passant per vaixells, bicicletes, automòbils particulars, autobusos, furgonetes o barques de fusta, entre d´altres.

I caminant, és clar. «Vam fer a peu 320 quilòmetres en 18 dies a la Vall de Wakhan», explica Marta Pascual sobre una de les experiències més intenses del viatge: «Hi vam conviure amb unes tribus nòmades originàries del Kirguistan que viuen gairebé com fa 200 o 300 anys, perquè van quedar encaixonades en aquesta mena de corredor de l´Afganistan quan va haver-hi una redistribució de fronteres a la zona». Durant aquells dies, es van alimentar de iogurt fet amb llet de iak, pa, arròs blanc i te amb llet de iak («és salada», diu), van viure en iurtes (tendes) i construccions de fang i van conèixer de primera mà una cultura i un sistema de vida en vies de desaparició: «Vesteixen com fa 200 o 300 anys, mantenen tradicions antigues, són nòmades, no tenen aigua corrent, ni electricitat, ni per tant electrodomèstics... Estan en una vall voltada de muntanyes altíssimes i han de fer expedicions amb iaks per camins terribles per aconseguir productes de primera necessitat que allà no poden obtenir, com l´arròs mateix». I malgrat això, «a la zona s´estan produint canvis, a prop s´està incrementant la presència xinesa, i tot fa pensar que les coses seran diferents».

L´estada al corredor de Wakhan és un dels elements que més pesen en el costat positiu del balanç que Marta Pascual fa del seu viatge: «M´agrada fer balanços i en aquest cas crec que ha estat una experiència sensacional en el seu conjunt, si bé és cert que també hi ha hagut algunes coses negatives». Entre aquestes, la decepció que va experimentar a la Xina, el país que menys atractiu li va resultar, o la por que va passar en un «ferri-pastera» a Indonèsia: «Era un vaixell amb capacitat per a 900 persones i en viatjàvem més de 2.000; hi havia gent a tot arreu, fent vida i dormint a terra, i a més amb una calor insuportable».

Pobles hospitalaris

Aquestes males experiències, però, no són les primeres que li vénen al cap a Marta Pascual quan se li demana que expliqui els moments que destacaria del viatge. Per exemple, l´hospitalitat que van notar al Kurdistan iraquià: «Tothom ens volia convidar a casa seva a menjar, a dormir, s´oferien a rentar-nos la roba... Eren persones que tenien ben poca cosa però que estaven disposats a compartir-ho amb nosaltres». Situacions similars les van experimentar en altres indret: «A l´Iran creuen que com més comparteixes més t´aproximes a Déu, perquè fer feliços els teus convidats és fer-lo feliç a Ell». Mongòlia i Tadjikistan són altres indrets on s´han trobat mostres remarcables d´hospitalitat.

Un viatge d´aquestes característiques requereix una considerable preparació prèvia, entre d´altres coses perquè hi ha indrets als quals l´accés és molt limitat, o està sotmès a requisits molt estrictes (a la Xina, per exemple). Però en ocasions els esforços per aconseguir entrar en segons quins llocs tenien recompensa: «Vam estar a Turkmenistan, un país que té algunes de les normes més estranyes que hem conegut. Havia pertangut a la Unió Soviètica i és molt ric gràcies a les reserves de gas, però s´hi viu en un règim autoritari que fa que se´l qualifiqui com la Corea del Nord de l´Àsia central, amb un culte a la personalitat dels seus dirigents molt exagerat». Marta Pascual continua explicant que «la immensa majoria de la gent treballa per a l´estat, i la capital, Asjabad, és plena de grans edificacions de marbre blanc. Com que els edificis són tan macos, s´obliga tothom a tenir els cotxes nets, perquè no desentonin amb l´entorn, i també es demana que siguin blancs».

A Turkmenistan, com en d´altres països de la zona, la religió dominant és la musulmana, si bé «entesa de manera molt més relaxada que a l´Orient Mitjà, perquè per exemple són molt aficionats al vodka per la seva herència soviètica». Són països on, a més, conviuen les tradicions ancestrals amb formes pròpies del consumisme occidental, com ara grans centres comercials, en alguns casos molt luxosos. Tot i això, en la majoria d´aquesta indrets, sovint sobre l´antiga ruta de la seda, hi han trobat poc turisme: «Hi ha molts països en els quals el turisme és inexistent, i en d´altres tot just comença... Sí que és cert, per exemple, que hi havia molts ciclistes a l´anomenada Autopista del Pamir, que travessa Afganistan, Uzbekistan, Tadjikistan i Kirguistan, però en d´altres llocs no vam trobar cap estranger, tret de membres d´algunes ONG». Molts d´aquests països, a més, tenen uns mitjans de transport precaris, que obliguen a viure autèntiques odissees: «Vam fer un viatge en furgoneta de 32 hores per arribar a Astanà (Kazakhstan) durant el qual el conductor amb prou feines va dormir tres hores».

En uns paisatges àrids i «de bellesa desolada», en expressió de Marta Pascual, s´han trobat amb situacions humanes molt dures: camps de refugiats en els quals familiars de mainada amb problemes de salut busquen la manera de fugir a un país més avançat perrebre tractament mèdic; persones que ho han hagut de deixar tot per culpa de la violència de l´Estat islàmic; famílies que han de suportar condicions climàtiques extremes («hem passat dels prop de 50 graus a l´ombra als 35 negatius», resumeix)... I s´han trobat amb rituals impensables a Occident: a Sulawesi, per citar un cas extrem, conviuen amb els difunts a casa fins que tenen prou diners per pagar el luxós funeral que és costum, i un cop a l´any treuen els morts de les tombes i els muden per passar el dia amb ells.

Marta Pascual va fer més de 42.000 fotografies durant aquest llarg periple, de les quals n´ha seleccionat una trentena per exhibir-les a la sala d´exposicions de l´edifici de la Punxa de Girona. La mostra On Asia es pot visitar encara divendres i dissabte de la setmana que ve (16 i 17 de novembre), de cinc de la tarda a vuit del vespre, i permet aproximar-se a l´experiència d´una gironina que preveu tornar properament a Austràlia per continuar-hi treballant i estalviar per a propers viatges, que ja comencen a estar mig definits: «Ens agradaria creuar continents com Amèrica o Àfrica, de punta a punta, i també sense agafar avions».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook