23 de novembre de 2018
23.11.2018
Diari de Girona

Els «pobles fantasma» de Girona

Una trentena de poblacions de les comarques gironines no tenen cap habitant, segons les dades del padró; mestres rurals, activistes, comerciants i veïns anhelen que els seus pobles es mantinguin vius i treballen per mirar d'aconseguir-ho

23.11.2018 | 14:00
Els «pobles fantasma» de Girona

Pobles deshabitats, pobles amb pocs veïns que lluiten contra la despoblació, pobles que van saber reinventar-se. Amos d'històries diferents, des de la Garrotxa fins a l'Alt Empordà reuneixen particularitats i factors comuns en la crònica del seu auge, la seva caiguda i, en alguns casos, la seva tornada a la vida. Avui dia el fenomen de la despoblació absoluta afecta 30 poblacions de les comarques gironines que no tenen ningú al padró.

Més d'un centenar de pobles a Catalunya no té ni un sol habitant (Institut Nacional d'Estadística), mentre que a Girona hi ha trenta nuclis sense ningú al padró (Institut d'Estadística de Catalunya), deshabitats des de fa anys. A més, un percentatge elevat de municipis de la demarcació de menys de 200 habitants han perdut població des de la dècada de 1990, arribant-se a reduir la mateixa en un 30% en l'última dècada. Dades que revelen la tendència que, a causa de l'envelliment de la població, una sèrie de pobles petits podrien ser devorats pel fenomen del «poble fantasma».

La dècada dels 50 va viure un boom d'abandonament rural que va multiplicar els nuclis gironins sense habitants. Els avenços tecnològics, que aleshores començaven a popularitzar-se, possibilitant el seu accés, creaven una gran diferència entre viure en un poble gran o un de petit. Van ser els ressorts de partida per deixar el poble. No era el mateix viure en un lloc com Molinàs, sense ràdio o televisió, sense camins ni serveis bàsics, basats en l'autosuficiència, que fer-ho a Colera, la població veïna, on l'accés als serveis començava a ser part de la vida quotidiana. L'envelliment i l'última crisi econòmica van fer la resta. La feina i la recerca de nous rumbs sempre va ser una empenta per als més joves.

Molinàs | Foto: Faustino Calderón

La llista de «pobles fantasma» sembla créixer en els últims anys. Molts han sabut campejar la situació, altres encara estan en suspens, mentre que als últims els va atrapar l'estadística convertint-los en ruïnes. Des d'aquestes ruïnes, pobles que es reconstrueixen com a projectes comunitaris, veïns que anhelen la tornada a la vida, mestres rurals que, compromesos per l'educació, arriben fins a paratges impossibles, són el viu reflex en la lluita contra el fenomen dels «pobles fantasma».

CAP A L'ALTA GARROTXA

El viatge en cotxe, des de Girona, pot semblar interminable. Un cop assolit Figueres, el camí comença l'inici d'un llarg serpenteig entre muntanyes per la vall de la Muga. Si un s'atura en qualsevol d'aquests pobles, a Llers, Terrades o Sant Llorenç de la Muga, s'escolta córrer el riu en els seus carrers buits. La despoblació sembla anar en proporció a la distància que separa de la ciutat de Figueres. Com més lluny, més despoblat. Els preus de les gasolines i aprovisionaments, sumats a la manca d'oportunitats, són l'empenta per deixar el poble.

A partir d'Albanyà, la següent població muntanya amunt després de Sant Llorenç de la Muga, es troba una de les zones més despoblades de la província de Girona. Segons Wikipedia, a partir de dades basades en els empadronaments, si Sant Llorenç de la Muga compta amb 257 pobladors, Albanyà en té 93, Bassegoda 7, Lliurona 33, Carbonills 1 i a Pincaró, Ribelles, Sous i, més a l'Oest, Talaixà, no hi viu ningú.

Albanyà
Ja a Albanyà amb prou feines es veu gent pels carrers. Les cases del seu casc antic es topen de seguida amb les muralles de pedra de les seves muntanyes que s'eleven sobre la vall. Són com parets verticals. En tots aquests pobles l'albada es fa esperar, el sol ha d'escalar les muntanyes abans d'aparèixer. Fa fred, almenys deu graus menys que a Figueres. Una parella de ciclistes, arribats des de Roses, ultima preparatius per pujar costa amunt fins a Bassegoda. «Fem el camí que, amb bicicleta, és d'una hora i mitja. Aprofitem els últims dies bons, més entrat l'hivern és més difícil, trobes el camí amb molt de gel».

A Albanyà no hi ha escola i només hi ha un cafè al mig del poble. La gent que hi habita sembla dedicada al camp i tothom, per les condicions dures del paisatge, sembla tenir una 4x4.

La ruta cap a Basegoda és d'una altra espècie. Si fins Albanyà és una ruta estreta, des d'allà costa amunt només hi cap un cotxe, de manera que el visitant pensaria que són freqüents els retrocessos per deixar passar al que ve en direcció contrària. Idea equivocada: es tracta d'una ruta morta. Els únics que es veuen per la zona són escassos pagesos en camionetes equipades que, asseguren, van a recollir bolets a les muntanyes. El camí és de formigó i, a mesura que un s'hi interna, el bosc sembla tirar-se-li a sobre. Es troben esfondraments en tota la seva ascensió.

No és d'estranyar el patiment que havien de suportar els que habitaven els pobles costa amunt i el freqüent que hauria de ser quedar-se aïllats de qualsevol contacte amb la civilització més propera. Fins i tot avui si un té un accident amb el cotxe, es quedaria encallat enmig del no-res. No hi ha senyal de ràdio ni de mòbil.

Vall de la Muga

A mesura que s'ascendeix, el paisatge canvia, deixant al descobert la vertiginosa alçada per la qual es transita, des d'on es contempla la vall, el riu la Muga serpentejant, les muntanyes envoltant-lo com una fortalesa.  El silenci és total i absolut. Més enllà dels ocells, no s'escolta absolutament res. S'entén el que buscaven els primers monjos pobladors, l'aïllament per dedicar a Déu les seves vides. La denominació de «poble» per a Bassegoda es centra en l'antiga església parroquial de Sant Miquel, a la capçalera de la riera de Borró, i un refugi. El poble pateix un descens de població similar a molts altres pobles limítrofs. Si al final del segle XVIII tenia 496 habitants, el 1860 n'aconseguia 657, però des de llavors la tendència a baixar va ser constant i decidida, especialment en els darrers anys: 138 habitants el 1960, 72 el 1965, 31 al 1970 i 7 el 2011.

El cas significatiu, però, és el del Lliurona, a 840 metres d'altitud i 17 quilòmetres d'Albanyà. Lliurona queda abandonat durant la dècada dels seixanta a conseqüència de la crisi del carbó, però fa més de trenta anys que ha tornat a la vida. El 1983, un grup de joves motivats per viure enmig de la natura, comença a instal·lar-se al poble abandonat. Els 17 quilòmetres són enganyosos. Hi ha més d'una hora en cotxe ja que es tracta d'un camí d'alta muntanya.

Lliurona | Foto: Matías Crowder

En l'actualitat viuen 33 persones a Lliurona, catorze de les quals són nens. Totes les cases tenen plaques solars i, com que no hi ha aigua corrent, tenen cisternes pluvials. Encara que sí que hi ha internet, segons comenten els veïns. El factor determinant, diuen, sempre va ser l'escola, que avui dia segueix sent el motor de Lliurona. L'escola va començar a funcionar l'any 1991 en una rulot i un any després els veïns van aconseguir que fos reconeguda pel Departament d'Ensenyament. Avui l'edifici segueix sent un simple barracó, on alumnes d'infantil i de primària assisteixen junts a les classes que imparteixen dos mestres.

La 'roulotte' on es va instal·lar la primera escola de Lliurona després del seu repoblament, a la dècada dels 80

Pilar Ricart és una de les mestres rurals que exerceix a Lliurona. Ricart és conscient que el col·legi és en part el que manté viu el poble, tornant-se fonamental per a la continuació de la vida de les famílies que avui l'habiten. Ricart se sap involucrada en el projecte; ho confirma la quantitat de quilòmetres que fa per dia, ja que ella no viu a Lliurona, sinó a Ripollès, a més d'una hora de distància: «És un col·legi molt especial, no només perquè hi ha pocs alumnes de diversos cursos en una sola classe, sinó perquè en ser un lloc aïllat, l'àmbit educatiu està molt connectat amb el familiar i l'entorn natural».

«NOMÉS HI HA VENT»

Un molí sense les aspes dóna un índex clar de la gravetat que pot assolir el vent a la zona. Tothom a Colera, la població propera, coneix Molinàs, a tan sols cinc quilòmetres, i la infinitat d'intents, des que es va despoblar després de la gelada del 1956, que va destruir els seus cultius, de tornar-lo a poblar i fer-ne un lloc habitable.

Molinàs es troba a cent metres sobre el nivell del mar, a l'Alt Empordà, i com en el cas de Lliurona l'aparent proximitat és il·lusòria. El camí és difícil i fins i tot perillós. Fundat el 1773, enclavat en el descens de la serra de la Balmeta, sembla encaixar amb la frase «allunyat de la mà de Déu», com si aquesta hagués estat inventada per descriure aquest poble.

La primera parada és al bar de l'entrada del poble de Colera, el Barlovent, centre de reunió dels seus pobladors. Allà els parroquians donen la benvinguda al periodista i es mostren entusiasmats a explicar el que saben sobre la història de Molinàs. Qui atén darrere el taulell ensenya diversos llibres sobre la crònica del poble, un d'ells és el de l'historiador Arnald Plujà Canals, titulat Molinàs, Sant Miquel de Colera (2017). El llibre reuneix una sèrie de fotos de temps remots, dels antics pobladors. És gent dura, la que hi surt fotografiada, gent que sembla lluitar contra el món i que veu com el vent està a punt d'emportar-se part de les seves esperances i somnis.

Al bar parlen de que «ja ve el vent», que el que bufa no és res, que el vent «de veritat» està per venir. Es refereixen a la tan temuda tramuntana. Un altre afegeix: «A Molinàs només hi ha vent». Sembla que cada vegada que algú s'obstina que Molinàs ressorgeixi de les seves cendres, l'obstinació no arriba a bon terme, sinó que es dilueix, desapareix en l'ostracisme i la foscor. Com la gelada del 1956, que va acabar amb el cultiu d'oliveres, o la història de quan l'aiguat que baixava de la muntanya va trencar un dels molins el 1920.

Ja en el camí, el paisatge és desolador. La ruta moltes vegades és la mateixa riera del riu, així que quan hi ha aigua -sembla, per la sequedat del paisatge, que mai no n'hi ha hagut- se suposa impracticable. «A Molinàs no s'hi pot accedir si no és amb una camioneta equipada o caminant», segons adverteix un dels pobladors, arribat al camí per passejar els seus gossos, per la grandària de les pedres. «El meu fill pujant a Molinàs es va deixar el motor en el camí, per una pedra que no va saber sortejar, i això que venia en una 4x4».

https://manager.renr.es/manager/ckeditor/Molin%C3%A0s%20%7C%20Faustino%20Calder%C3%B3n

El lloc és agrest. Per moments bufen ratxes de vent molt fortes, i quan no n'hi ha, en una vall tan estreta, la calor es torna insuportable. No es veuen ni paisans passejant les cabres ni cap senyal de cultius. En caminar cap al poble un comença a imaginar-se el dur que hauria de ser, 70 anys enrere, viure en un lloc com Molinàs: per arribar a Colera hi ha una hora a peu. La gent que vivia allà sobrevivia. I ho feia dels escassos recursos naturals del lloc. Per això la distància creava una idea de reclusió total.

El poble a la fi es deixa endevinar muntanya amunt. Es pot sentir en els seus carrers, com si flotessin encara en l'aire, la veus dels seus pobladors fantasmes anant i venint, revivint les preocupacions quotidianes, el quefer domèstic... La remor de les casadores, els primers matrimonis amb guàrdies civils que custodiaven les fronteres, els somnis de sortir alguna vegada de l'indret, somnis tots que han quedat en el més fosc i ventós oblit.

El vent forma ecos estranys i enganyosos en els racons i entre les canyes limítrofes a la riera, que fan pensar que va o ve un cotxe, però aquí no va ni ve ningú. La gent visita llocs abandonats com si hi anés a veure alguna cosa, però en realitat el que veu és res. O millor dit, el que el no-res ha fet amb el poble. És com anar a fer turisme en un desert i contemplar el buit.

«EL SILENCI QUE S'ESCOLTAVA»

Els motius de l'abandonament bàsicament van ser les plagues de la fil·loxera i l'alt nombre de guàrdies civils que existien en el poblat per al control fronterer. Moltes de les joves que van néixer i van créixer a Molinàs es van casar amb algun d'aquests guàrdies i van deixar el poble a mesura que se'ls canviava de destí professional.

Molinàs va tenir un auge de població que va arribar a 100 persones. Una de les raons d'aquest fet va ser la fugida de molts pobladors de Colera per refugiar-se dels bombardejos que assolaven el pont que comunicava amb França durant la Guerra Civil. El 1945 vivien sis famílies a Molinàs, formant un total de 23 habitants. Després dels desastres naturals esmentats, Molinàs es va acabar de convertir en poble fantasma el 1970, quan se'n va anar l'última família.

«Vaig conèixer Molinàs perquè m'hi portaven els meus pares quan era nen. Llavors a Molinàs encara hi vivia gent. Hi anàvem d'excursió, a comprar formatge i passejar per la muntanya», recorda Arnald Plujà Canals, veí de Flaçà, l'historiador del qual poques hores enrere ensenyaven el seu llibre al bar de Colera. «Recordo un poble abandonat, una família o dues que quedaven en un entorn molt trist, tota la gent havia marxat, però en contraposició quedava un paisatge bucòlic, molt bonic, impensable tan a prop de la costa i en un lloc civilitzat».

El poble sembla haver estat saquejat. Des dels seus pilars als seus sostres. L'historiador desmenteix aquesta hipòtesi. «Es va arruïnar perquè estava mal fet, de pressa. No és un poble antic d'uns vuit-cents anys, és un poble de dos-cents anys. La gent que venia aquí a treballar era gent humil, que venien de pobles que no tenien cap futur, i arribaven aquí i construïen cases amb el material més senzill que hi havia, gairebé totes». «Avui dia la gent es troba amb molts problemes per tornar a repoblar-lo. La carretera és un d'ells i costa molts diners. Ja no és arreglar una casa, que està arruïnada, sinó, a més, l'aigua, una depuradora i un llarg etc», afegeix.

Els últims habitants de Molinàs, el 1970

Faustino Calderón, creador de lospueblosdeshabitados.blogspot.com i dedicat a rastrejar per tot Espanya aquesta mena de pobles abandonats, comenta que en arribar a Molinàs li va cridar l'atenció la sensació de soledat tan impressionant que s'hi donava i «el silenci que s'hi escoltava». «Era estrany trobar un poble abandonat a cinc quilòmetres del turisme que no ha pogut tirar endavant», assenyala.

En l'actualitat s'han reformat dos habitatges, un dels quals troba habitat parcialment per l'escultora Núria Surribas, qui puja a treballar al seu taller cada dia. Surribas diu que està encantada de ser la primera repobladora de Molinàs. Ha posat una placa solar i el dia que va poder encendre per primer cop una llum ho va celebrar amb la família. «En el futur no sé si es repoblarà, els hereus de les cases no volen vendre, les autoritats prometen arreglar la ruta però ja ho veurem...».

L'escultora comenta que mai va forçar el fet de tenir una casa al poble, sinó que la mateixa li va tocar per herència, amb la qual cosa, diu, creu endevinar part del seu propi destí a Molinàs. Ha fet plaques de ceràmica amb els noms dels carrers, que ha rescatat dels arxius històrics, i en breu es proposa posar-les. A més està buscant una data d'acord per celebrar el dia de Molinàs, amb la seva corresponent festa major, dia que pot ser, comenta, el 2 de juliol, rememorant la data quan el poblat es va separar de Portbou (1934).

AL PEU DE SANT PERE DE RODES

Dels pobles esmentats en aquest reportatge, La Vall de Santa Creu és el de més fàcil accés. Té una carretera en perfecte estat que arriba des de la GI-612, que uneix Llançà amb Port de la Selva fins al nucli de poble en pocs minuts. Potser per això ha estat possible la seva reinvenció i rescat. En tota la carretera GI-612 es veuen diverses entrades a urbanitzacions turístiques, buides la resta de l'any. L'entrada a la Vall, poc després de passar el far, no és una d'elles, sinó l'entrada a un poble amb segles d'història.

Una vista de la Vall de Santa Creu, als peus de Sant Pere de Rodes | Faustino Calderón

En el passat, el poble havia arribat a ser fins i tot més important que Port de la Selva. Amb dos mil anys d'història, fins i tot havia tingut alcalde. Quan va néixer Molinàs, el rei Carles III va afegir La Vall de Santa Creu al Port de la Selva, i el poble va perdre la seva independència.

Aquest va ser l'inici del procés, segons els historiadors, que li va fer perdre tota la resta. Fa cent anys encara hi havia cent habitants. Però després de la guerra la gent va marxar, perquè no tenia carretera, Port de la Selva sí, i com va passar a Molinàs, no tenia escola i no tenia aigua. Els serveis de la població propera van ser el ressort de partida.

Al poble, situat entre el Puig de la Vall i el Coll del Perer, a poca distància del monestir de Sant Pere de Rodes i del poble de la Santa Creu de Rodes, té unes 40 cases, majoritàriament arreglades amb vista a convertir-se a l'estiu en allotjaments turístics.

Sylvia Calvet | Foto: Matías Crowder

Sílvia Calvet viu a La Vall de Santa Creu des de fa més d'una dècada i és allà on treballa al seu taller de ceràmica. Al costat de quatre persones més, són els únics pobladors que romanen al poble durant tot l'any. «Hi ha pocs llocs de la Costa Brava com la Vall, ja no en queden, el que estigui considerat com a Patrimoni Històric de Catalunya l'ha protegit».

S'explica al poble que una de les protagonistes de Dallas, Victoria Principal, que en la sèrie interpretava el personatge de Pamela, va triar una de les seves cases per a la seva jubilació. De la famosa actriu es diu que hi passa llargs períodes de temps sense sortir de la seva propietat. Altres asseguren que, en realitat, es tracta de Stephanie Beacham, l'actriu britànica coneguda mundialment pel seu paper com Sable Colby en les sèries de televisió Els Colby i Dinastia. El nom i la sèrie varien, però tots tenen la certesa de compartir poble amb una celebritat de Hollywood.

Una dada curiosa, que sorgeix caminant pel poble, és que els obrers que treballaven al monestir de Sant Pere de Rodes, com el ferrer o la cuinera, vivien a la Vall, tant ells com els seus descendents, que van continuar els seus oficis. A un li és difícil pensar com pujaven cada dia fins al monestir, a més de 500 metres sobre el nivell del mar i més de dues hores a peu. Les seves cases estan situades en carrers costeruts, empedrats o tallats a la roca natural.

Al restaurant La Vall, Roser, una de les seves propietàries, assegura que porta en el negoci des de fa 35 anys, quan va obrir les seves portes. Roser afegeix que viuen al poble quan tenen obert el restaurant, la qual cosa depèn de quant s'allargui la temporada turística. «Per ara, en comptes de lluitar contra la síndrome del poble fantasma, diria que ens trepitja els talons que es torni a deixar construir al poble i això es converteixi en un lloc superpoblat. Així estem bé, així crec que hem aconseguit un equilibri», comenta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook