05 de desembre de 2018
05.12.2018

Els polítics gironins de la Constitució

Aquest dijous es compleixen 40 anys de l'aprovació en referèndum de la Carta Magna; quatre representants de les comarques gironines a les Corts Constituents rememoren aquell període

05.12.2018 | 13:54
Manel Nadal llegint, el 6 de desembre del 1978, un exemplar de ´Mundo Obrero´ amb el títol "Al fin la democracia"

El referèndum per aprovar la Constitució espanyola va tenir a les comarques gironines, el 6 de desembre del 1978, una participació del 72,56% del cens, i va rebre el 89,78% dels vots a favor, per un 4,39% en contra. En el conjunt de Catalunya la participació va ser una mica menor (68,94%) però el suport a la Carta Magna igualment majoritari: 90,44% de vots a favor, i 4,62% en contra. Finalment, l'escrutini global a l'Estat espanyol va donar com a resultat una massiva aprovació de la Constitució amb el 87,79% dels vots (7,91% en contra) i una participació del 67,67%.

El text que va ser sotmès a referèndum ara fa 40 anys havia estat redactat per una ponència integrada pels anomenats «Pares de la Constitució» (Gabriel Cisneros, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, José Pedro Pérez-Llorca, Gregorio Peces-Barba, Jordi Solé Tura, Manuel Fraga i Miquel Roca) i aprovat a finals d'octubre per les Corts Constituents, formades amb els resultats de les eleccions del 15 de juny del 1977. En aquelles corts hi havia nou representants de les comarques gironines, cinc al Congrés i quatre al Senat. Joan Paredes, Ernest Lluch, Joan Gich Bech de Careda, Ramon Sala, Salvador Sunyer i Francesc Ferrer ja són morts, però Rosina Lajo, Lluís Sacrest, Jaume Sobrequés i Pere Portabella conserven molt viu el record d'aquells dies i els rememoren en les línies que segueixen.

Una parada en contra de la Constitució espanyola, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, a la Rambla de Girona | Ajuntament de Girona/CRDI/Joaquim Curbet Hereu

«S'HAVIA DE MUNTAR TOT»


Rosina Lajo (Valladolid, 1931) va arribar a la política activa perquè li ho van demanar, però hi va estar poc temps: va ser elegida diputada al Congrés de les Corts Constituents el juny del 1977 per Socialistes de Catalunya i va plegar l'agost del 1978 (la va substituir Lluís Sacrest) per tornar a fer classes a l'Institut Vicens Vives, el centre on s'havia estrenat com a docent el 1960: «Per a això sí que em sentia preparada i m'agradava molt. Treballava en les meves classes, em sentia a gust i estimada, i jo mateixa he estimat molt i estimo molt el Vicens Vives, que ha estat el meu únic institut, de fet, i hi vaig treballar fins a la jubilació».

Rosina Lajo recorda que ja en els últims anys de la dictadura «estàvem molt contents de viure aquells moments perquè teníem una esperança extraordinària i estàvem segurs que arribaria la democràcia. I va arribar». Segons ella, en aquells primers anys després de la dictadura «teníem la convicció que el futur seria millor, estàvem esperançats i contents. A més, les Corts no s'havien convertit en el pati de nens maleducats que són avui». I això malgrat l'evident inexperiència de totes les persones presents en aquells Corts Constituents: «Sortíem d'una dictadura molt llarga i no hi havia cap experiència, cap preparació, s'havia de muntar tot, i es necessitava temps». En aquest sentit, recorda que «quan jo vaig arribar al Congrés, sempre esperàvem que Gregorio Peces-Barba, que dirigia el grup parlamentari, ens indiqués amb un senyal amb els dits de la mà, que havíem de fer».

Parlant de la Constitució aprovada en referèndum ara fa quaranta anys, se'n declara defensora, tot i analitzar-la amb mirada crítica: «Tot i que ara no es porta defensar la Constitució i la democràcia que li va venir al darrere, penso que va ser bona, i he escoltat molts especialistes que també ho defensen. Encara que l'article 8 es va deixar com es va deixar perquè no se sabia com acabaria essent això de les autonomies». Segons ella, en canvi, «en altres aspectes la Constitució és molt clara». Per a ella, «el principal defecte ha estat no saber convertir aquella intenció inicial sobre les comunitats autònomes, poc definida, en una formulació federal de l'estat en la qual quedessin del tot clares les competències que corresponen al Govern central i les dels governs autònomes, i les maneres de finançar aquestes competències». Lajo defensa que aquesta reforma «s'ha de fer; s'ha d'anar cap a la via federal encara que no es faci servir aquest nom, i aclarir les competències de l'estat i de les comunitats, la qual cosa pot contribuir a reduir els enfrontaments».

En aquest línia, Rosina Lajo també reclama «més lleialtat» dels governants: «Si el president de la Generalitat surt content i satisfet d'una reunió amb el president del Govern central, i diu que s'ha arribat als millors acords possibles, no pot ser que al cap de cinc dies en renegui. Amb respecte a la llei, i lleialtat, de manera que no s'estiguin exigint coses noves cada cinc anys, s'evitarien molts problemes».

El president de la Generalitat Josep Tarradellas, amb vuit dels parlamentaris gironins a les Corts Constituents, a l'Ajuntament de Girona. D'esquerra a dreta, Rosina Lajo, Jaume Sobrequés, Pere Portabella, Ernest Lluch, Josep Tarradellas, Ramon Sala, Francesc Ferrer, Joan Paredes i Salvador Sunyer; hi falta Joan Gich Bech de Careda.


Una altra assignatura pendent per a Rosina Lajo és la reforma del poder judicial: «Quan Alfonso Guerra, per qui sento un gran respecte encara que tots ens equivoquem, va dir que Montesquieu era mort i enterrat, allò va ser una barbaritat, perquè Montesquieu i la seva separació de poders és en la base de totes les democràcies». L'exdiputada gironina defensa que els juristes s'encarreguin d'elegir els representants i governants dels juristes, «de manera ben separada del poder legislatiu, la qual cosa evitaria fets vergonyosos com els que hem viscut fa pocs dies».

Rosina Lajo recorda que va arribar a la política sense buscar-ho: «Jo tenia vocació de professora. M'interessava la política, és cert, però no en tenia vocació, encara que em trobava entre els pocs que en aquells anys del final de la dictadura havíem assistit a reunions de caràcter polític». Potser va ser per això que «em van insistir molt i vaig acabar acceptant». D'aquesta manera, Rosina Lajo va formar part de la candidatura per Girona de Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) en les eleccions del 15 de juny del 1977. I va ser elegida com a diputada: «Però quan vaig arribar al Congrés i vaig veure que havia de votar d'acord amb el que deia Peces-Barba, allò em va avergonyir i vaig pensar que no era la persona adequada». Al seu parer, «per ser polític calen unes condicions extraordinàries, intel·ligència, coneixements, experiència, valor, ser un gran orador, un gran líder... I em vaig adonar que jo no reunia aquelles condicions. Tampoc no tenia ambició, i a més vaig veure algunes coses que no em van agradar, per la qual cosa li vaig dir a Joan Reventós (líder dels socialistes catalans) que volia retirar-me». Reventós li va demanar que esperés una mica, però la mala salut del seu marit i el fet de no trobar-s'hi a gust van acabar provocant que Rosina Lajo deixés el Congrés dels Diputats l'agost del 1978, i que el seu lloc l'ocupés Lluís Sacrest, d'Olot.

Cartells contra la Constitució amb motiu del referèndum | Ajuntament de Girona/CRDI/Joaquim Curbet Hereu

Una de les coses que no li van agradar, assegura, és que «la Constitució espanyola va tenir set pares, però cap mare», en referència als set ponents masculins que van redactar la Carta Magna. Tot i aquest comentari crític, defensa aquell text perquè «va ser la primera constitució de la història d'Espanya que va ser fruit d'un pacte, i això és boníssim. Tothom va renunciar a alguna cosa per dir que sí, aquesta va ser la clau».

El què ha passat en els anys posteriors, i sobretot en els darrers temps, és preocupant, per a Rosina Lajo: «No puc entendre que persones que havien estat al PSC, amics meus, s'hagin passat a ERC, i fins i tot al PDeCAT». L'exdiputada gironina assegura que «no puc entendre que persones intel·ligents hagin caigut en aquesta qüestió de fe, en aquesta qüestió religiosa amb un component de fanatisme; tot el que sigui fanatisme ho vull lluny de mi», proclama.

«EUFÒRIA CONTINGUDA»


Lluís Sacrest (Olot, 1946) va ser el diputat de Socialistes de Catalunya que va substituir Rosina Lajo al Congrés quan va plegar, el mes d'agost del 1978. «Era un moment d'una activitat extraordinària perquè calia mantenir el consens que havia permès arribar a acordar un text conjunt per part de totes les forces polítiques», recorda. I afegeix que «hi havia una eufòria continguda i molta alegria perquè teníem l'absolut convenciment que s'havia arribat a una Constitució de consens i que d'altra banda era una constitució que en molts aspectes era moderna i estava per davant d'altres constitucions europees».

Una de les coses que més recorda Sacrest d'aquells dies era la gran animació que hi havia al Congrés: «Tothom parlava amb tothom hi havia molt bon ambient, i no hem de perdre de vista que era un hemicicle molt singular, amb personatges de la talla de la Pasionaria, Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo... I polítics catalans com Jordi Solé Tura, Miquel Roca, Joan Reventós, Jordi Pujol... Totes les persones que d'una manera o altra havien estat treballant pel país eren allà». Sacrest afegeix que «recordo d'aquells mesos al Congrés sentir-me molt petit, perquè estaves voltat de gent tan sàvia... En un sentit profund de saviesa, cultural, de vida, d'objectius, d'estratègia... Tots els partits en tenien, de gent molt valuosa».

Xerrada de campanya del PSC a favor de la Constitució, en una escola d'adults | Ajuntament de Girona/CRDI/Joaquim Curbet Hereu

Després d'aquells mesos tan implicat en la política estatal, en les següents eleccions Lluís Sacrest ja no va ser candidat i es va concentrar en la política municipal; seria alcalde d'Olot pel PSC entre 1999 i 2011. En aquells moments ell ja tenia una especial vocació pel seu territori, i rememora els mítings que es feien abans del referèndum del 6 de desembre del 1978. «En recordo sobretot un al Teatre Principal amb en Joan Paredes i l'Ernest Lluch, i haver voltat molt per pobles per defensar la Constitució». En aquest sentit, insisteix que «va ser una bona Constitució, políticament la millor que es podia haver fet en aquell moment, tenint en compte que sortíem d'una dictadura i que hi havia les mentalitats que hi havia». També posa de relleu el context de crisi que es vivia a Espanya, amb «una inflació del 27%, que avui no se sap què és» i la voluntat d'acord que hi va haver entre totes les forces implicades que es traduiria primer en la Constitució i després en els Pactes de la Moncloa, que «van suposar una revifalla important del país en molts camps»

En aquest sentit, considera sobre una possible reforma constitucional que «totes les coses són reformables, l'únic que cal és que hi hagi líders amb la capacitat que tenien llavors per crear consens i fer-ho possible. I no sembla que avui això hi sigui».

«QUELCOM EXCEPCIONAL»


Jaume Sobrequés (Girona, 1943) era senador per l'Entesa dels Catalans (que agrupava forces d'esquerres i nacionalistes) i assegura sobre aquell moment històric que «contra el que s'acostuma a dir, i sembla que està de moda, ho vam viure amb una gran il·lusió, amb un gran convenciment, amb la seguretat que fèiem quelcom excepcional en el moment que es va fer. Molts dels que hi participàvem a més havíem estat ex-presidiaris de la dictadura, Lluch, jo mateix, altres companys... I la Constitució apareixia com una gran possibilitat de construir un sistema democràtic».

Segons Sobrequés, «hi ha qüestions que després s'han plantejat però que en aquell moment no es van plantejar en absolut, com el dret a l'autodeterminació, la possibilitat de federar comunitats autònomes, el concert econòmic... No vam plantejar res d'això, i avui que ho trobem a faltar podem pensar que no vàrem fer bé, però els historiadors tenim l'obligació metodològica de judicar els fets en funció de les circumstàncies en què aquests fets es donen, i aquests fets eren que llavors sortíem d'una dictadura criminal, encara hi havia milers de presos polítics a les presons i en conseqüència la Constitució era un element democratitzador extraordinari».

Jaume Sobrequés, que al marge de la seva activitat política ha tingut una llarga i reconeguda trajectòria com a historiador (va arribar a dirigir el Museu d'Història de Catalunya i actualment és el responsable del Centre d'Història Contemporània de Catalunya), no creu, però, que aquelles mancances que amb el temps alguns sectors han detectat en el text constitucional es poguessin haver resolt anys més tard amb la seva reforma: «El millor moment que hi ha hagut en la història de l'Espanya contemporània per fer una Constitució va ser la transició, mai més s'ha donat cap possibilitat de modificar-la, pels mateixos mecanismes constitucionals que s'hi van establir. Mai ni el PSOE, ni el PCE, ni AP ni el PP hi han volgut. I per exemple, avui dia no hi ha cap possibilitat de modificar la Constitució perquè s'accepti el dret a decidir, és impossible, no hi ha cap possibilitat matemàtica».

Sobrequés insisteix en aquesta idea afirmant que «les circumstàncies que es van donar entre 1977 i 1978 no s'han tornat a donar mai més durant la història d'Espanya, ha estat una regressió constitucional permanent des del 1978 fins ara. Per això molta gent hem abandonat els partits que s'oposen al dret a l'autodeterminació o el dret a decidir, i que han donat suport al 155, com el PSC, que era el lloc d'on venim molts que vam estar en aquella il·lusió fundada i que després hem vist aquesta regressió i aquesta traïció dels socialistes catalans al dret a l'autodeterminació de Catalunya». Segons ell, les coses «es van començar a tòrcer quan el PSOE va arribar al Govern, el 1982, perquè del 1977 al 1982 havia governat la UCD, que d'alguna manera eren els hereus del franquisme, i sabíem que no se'n podia esperar gaire res, però quan comença a governar el PSOE amb milions de vots vam pensar que era el moment d'aprofundir en el sistema autonòmic i en el sistema democràtic, i en canvi vam tenir la gran decepció que van trair la causa que defensàvem el sector més sobiranista del socialime català».

«NOVETAT I NORMALITAT»


Les imatges que es conserven del 6 de desembre del 1978 a Girona mostren Joaquim Nadal (Girona, 1948) presidint una mesa electoral: «Em va tocar formar part de meses electorals en les eleccions a Corts Constituents del 15 de juny i en el referèndum de la Constitució, el 6 de desembre, dues vegades seguides el mateix any. A les següents ja no em va tocar i a les municipals del 1979 ja era candidat...».

Joaquim Nadal, presidint una mesa electoral, el 6 de desembre del 1978. | Ajuntament de Girona/CRDI/Joaquim Curbet Hereu

Quan rememora aquella jornada, la descriu com «una suma de novetat i normalitat. Es va votar, tot estava pautat i bastant ben estructurat, hi havia meses, hi havia urnes, gent que s'hi apuntava amb il·lusió»... El que no va poder copsar de primera mà va ser l'ambient polític i social que es vivia a Girona en els dies previs al referèndum: «En aquells moments jo encara vivia a Barcelona, fent classe a l'Autònoma, i per tant no vivia l'efervescència gironina... La vivia en un context universitari barceloní, i a Girona venia només els caps de setmana». En tot cas, sí que es notava en general que «al país hi havia aquest punt d'efervescència perquè finalment es feia un pas endavant», conclou l'historiador, ex-alcalde de Girona i ex-conseller.

«DE LA TRANSACCIÓ A LA TRANSICIÓ»


Pere Portabella (Figueres, 1929) també va ser senador a les Corts Constituents per l'Entesa dels Catalans i defensa que un cop morts Carrero Blanco i Franco, i davant de les pressions d'Europa per incorporar-hi Espanya, «el franquisme institucional que encara quedava es va adonar que calia un canvi, encara que només fos de formes». En aquest sentit, apunta que «abans de la transició hi va haver la transacció: el que quedava del règim va imposar una sèrie de condicions a les forces democràtiques, i a canvi aquestes aconseguien algunes de les seves reivindicacions». Entre aquestes coses que no es podien tocar, diu Portabella, hi havia «la forma monàrquica de l'Estat, sí a l'autonomia però no a l'autodeterminació, i una cosa una mica més refinada: no a les aliances entre autonomies per evitar cap construcció federal. De fet, la paraula federal no la vam poder incloure enlloc de la Constitució», fa notar. A canvi d'acceptar tot això, afegeix el també cineasta Portabella, «es va aconseguir entre altres coses la llei de reforma política i la legalització dels partits polítics. I tot plegat es va acceptar perquè al cap i a la fi va proporcionar la transició».

Pere Portabella també recorda d'aquells dies l'«alt nivell» dels representants que hi havia al Senat: «Hi havia animació i intervencions de gent fantàstica, res a veure amb el que passa ara... Hi havia discursos interessants, articulats, i era apassionant perquè portàvem quaranta anys de dictadura. Tinc un record esplèndid de la majoria de companys i sobretot dels de l'Entesa i dels gironins».


L'exsenador es mostra clarament a favor d'una reforma constitucional: «És imprescindible. Han passat quaranta anys i no s'ha tocat, això no ha passat en cap país de la UE. La Constitució ha de ser el reflex de la societat, i la societat espanyola ha canviat molt. Aquí no s'ha mogut res i un dels problemes que tenim és que la Constitució està asfixiada».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook