El Nadal dels gironins al món

Gerard Grabuleda, Malàisia

El gironí Gerard Grabuleda, enginyer de telecomunicacions, fa més de tres anys que viu a Kuala Lumpur, la capital de Malàisia: «Aquí Nadal només és un event comercial. El percentatge de cristians és bastant petit; n'hi ha sobretot de la comunitat xinesa, i aquests ho celebren en família, d'una forma semblant a com ho farien a casa però amb diferent menjar i a 30 graus de temperatura». On es viu més el Nadal és als centres comercials: «Tots posen decoracions des de setmanes abans i als malais els agrada fer-se fotos amb els Pare Noel, però poc més».

Yana Marull, Brasil

«El principal contrast entre passar un Nadal a Girona o al Brasil és que aquí és l'estiu i coincideix amb les vacances d'estiu de la mainada, com si fos un juliol-agost nostre», apunta la periodista gironina Yana Marull, que viu al país sud-americà des de l'any 2000. Pel que fa a la manera de celebrar les festes, afegeix que «al Brasil els encanten les llums i decoracions nadalenques, amb arbres molt grans i molt carregats, però gens tropicals: és un estil totalment nord-europeu, però als tròpics. I el gran protagonista és Papai Noel, que és qui porta els regals als nens. És una festa familiar, i el punt àlgid és el sopar del 24 a la nit. Hi ha cavalcada de reis en algunes ciutats, però no com a Espanya o Catalunya». La gran festa brasilera d'aquestes dates és, però, la de Cap d'Any: «Milions de brasilers van al mar, omplen les platges, sempre vestits de blanc, per entregar una ofrena a la Reina del Mar, Iemanjá. És una tradició que va venir les religions africanes i adaptada al Brasil».

Yana Marull explica sobre la seva manera de celebrar aquestes dates que «quan podem viatgem, i quan som a casa, a Brasilia, apleguem els amics que no han viatjat a veure la família i fem un dinar, sense massa èmfasi nadalenc. Això sí, als meus fills els agrada viure algun ritual nadalenc, i rebre regalets, i de fet la meva filla es va tornar especialista en inventar eclèctiques decoracions que posem en alguna palmera del jardí».

Àlex Ceferino, Xile

En la línia del testimoni anterior, Àlex Ceferino, un enginyer geofísic gironí que porta deu anys a Santiago de Xile, on té la seva pròpia empresa, relata que «el Nadal a l'hemisferi sud es viu d'una altra manera. Per començar, és estiu, i queden enrere els jerseis de llana gruixuda amb boles d'arbre de Nadal i figures del Pare Noel... que es canvien per camises amb flors i palmeres, pantalons curts i sabates sense mitjó». El clima també té a veure amb els menús: «Amb 27-30 graus de temperatura mitjana nadalenca, l'habitual garrí segovià de l'àvia, o el gall dindi al forn amb diverses salses afegides, també queden enrere... Aquí ve de gust un menú fresc, si és a base de canapès o de marisc de la zona pacífica encara millor».

També canvia l'esperit nadalenc, encara que la religió catòlica és dominant a Xile, i són habituals els pessebres, i la missa del gall: «La celebració és més curta, el Nadal comença el 24 a la tarda amb la preparació de la nit de Nadal i el dia 2 a primera hora la gent ja està treballant, ja que no se celebren els Reis Mags. Els regals els porta per Nadal el Viejito Pascuero, equivalent local del Pare Noel». La mainada té un altre gran regal, a Xile: «Ja estan tots de vacances d'estiu, que aquí duren de desembre a primers de març; per tant, les criatures segueixen de vacances un cop acabat el període nadalenc. La gent habitualment deixa passar el gener i s'agafen tot el febrer per fer vacances».

Àlex Ceferino, casat amb Mitzi des del novembre de 2015 i amb un fill, Borja, de 17 mesos, explica també com passaran ells les festes aquest any: «La nit del 24 a casa de la padrina de Borja, Bibiana, una doctora en medicina casada fa gairebé 30 anys amb un espanyol d'Almeria, Mariano, qui porta a Xile des del 1987. El 25 el passarem a casa tranquils, gaudint d'un bon menú i d'una estupenda tarda de piscina a casa. El 31 i l'1, repetirem l'operació. I al febrer anirem al Carib a passar 10 o 15 dies, com uns xilens més».

Marta Pascual, Austràlia

També és estiu ara a la zona australiana de Perth, on la periodista gironina Marta Pascual va viure dos anys mig i preveu tornar-hi properament: «Celebren el Pare Noel, la tradició anglosaxona del Nadal, però la diferència és que ho fan a la platja». Aquest fet genera incongruències com «veure gent en moto aquàtica o caiac vestits de Pare Noel, o escoltar als centres comercials nadales sobre la neu, els trineus i els rens quan al carrer fa calor».

Els regals, explica, s'obren el dia de Nadal al matí, i després es fa un dinar familiar «amb la família més propera, pares, fills i com a molt avis, i no les grans reunions familiars d'aquí; Austràlia és un país molt gran i les famílies acostumen a estar escampades». També hi és important el dia 26 de desembre, però no per Sant Esteve: «És el Boxing Day i comencen les rebaixes, i la gent es torna boja als centres comercials».

Pel que fa als àpats, «no hi ha torrons sinó que el més característic és el pastís Pavlova, de merenga, nata muntada i fruits vermells. És habitual que el plat principal d'aquest àpat sigui a base de porc i hi hagi coses més lleugeres, com alguna amanida». El dia de Nadal també és típic, diu, «anar-se a banyar a la platja després d'haver obert els regals i haver dinat».

Marta Pascual va portar a casa de la seva parella, Callum Taylor, i a la feina, la tradició del tió: «Ho troben molt estrany i d'entrada els sembla una presa de pél». Igualment en va escriure un article a la premsa local que, assegura, va ser molt comentat.

Anna Isern, Guatemala

També ha portat el tió lluny de les comarques gironines Anna Isern, veterinària que porta 25 anys a Guatemala, on ha conviscut amb comunitats indígenes i ara resideix a Quetzaltenango: «Hem viscut Nadals de tota mena».

Isern explica que «en els primers anys al país m'agradava anar al Carib guatemalenc a buscar calor, platja, sorra i palmeres. Gaudir d'un bon plat de 'sopa de tortuga amb llet de coco' i imaginar-me tothom pelant-se de fred i jo estirada en una hamaca. Era la meva manera de compensar estar lluny de la família».

Amb el temps, però, «vam començar a gaudir cada cop més dels Nadals 'típicament guatemalencs': ajuntar-nos amb una bona colla d'amics en alguna casa i passar el dia preparant el sopar típic de la nit de Nadal, els tamales, una elaboració a base de blat de moro, carn i una salsa amb moltíssims ingredients que es cou durant hores, embolicada en fulles de plataner, en unes grans olles. Un cop fets els tamales, la nit de Nadal, se surt al carrer amb fanalets fets a cada casa a cantar nadales pel carrer i regalar a les famílies veïnes alguns dels tamales que has fet. D'això últim en diuen les posadas. I és realment divertit».

Anna Isern també ha viscut algun Nadal d'estil més nord-americà, tenint en compte la proximitat del Thanksgiving Day (Dia d'Acció de Gràcies), però a partir del naixement dels seus fills, tot va canviar: «Volíem que no perdessin les 'nostres tradicions' i vam començar a fer cagar el tió. Convidàvem una colla d'amics de tot tipus de nacionalitats (guatemalencs, europeus, nord-americans) amb nens petits i els explicàvem d'on ve la tradició i entre tots fèiem cagar el tió». Anna Isern admet que «aquí a tothom li sembla una tradició ben estranya això de 'fer cagar regals a un tronc que piques amb un pal mentre cantes' però ho hem convertit amb una 'moda' i cada any al novembre ja comença a trucar tothom demanant quin dia farem cagar el tió. L'any passat érem més d'una dotzena de nens amb els seus respectius pares».

Anna Isern afegeix que «els darrers anys, desgraciadament, hem notat com Guatemala ha entrat ja de ple a la globalització. Els carrers s'omplen de llums de colors i d'arbres de Nadal de plàstic enormes. Els grans magatzems et reben amb un Santa Claus a la porta per fer-t'hi fotos i els carrers són plens de gent comprant com bojos. Tot ben amanit amb cotó fluix per tot arreu per simular la neu que mai ha caigut al país. Nosaltres, però, un xic entusiastes de fer les coses 'com es feien abans', seguim amb la nostra barreja pròpia de cagar el tió i acabar sopant tamales i repartint-los amb els veïns».

Jordina Rincón-Torroella, Estats Units

Des que va arribar l'any 2012 a Baltimore, on és metge resident en neurocirurgia, Jordina Rincón-Torroella, de Blanes, ha ha intentat unir les tradicions d'allà amb les d'aquí: «La primera vegada que vaig celebrar el Nadal als Estats Units, una companya meva de Barcelona i jo vam decidir fer un sopar tradicional català, amb escudella i canelons. L'Elisabet i jo ens vam passar tot el dia buscant els ingredients, i els vam trobar, i vam cuinar molt orgulloses la nostra escudella. Vam tenir de convidats un grup amb dos catalans i una majoria d'americans, i vam tenir una gran decepció quan els americans es van menjar els galets i van deixar tot el caldo, que ens havia costat tantes hores i tant esforç fer-lo...».

Jordina Rincón-Torroella també ha portat als Estats Units el tió i el caganer, «i els americans estan fascinats amb la seva història. Sempre l'explico i aquest serà el quart any que fem cagar el tió amb un grup d'amics que hi ha americans, xinesos, coreans, italians...». De fet, afegeix, «hem fet una barreja entre la tradició catalana del tió i l'americana del white elephant, una mena d'amic invisible en la qual cadascú aporta un regal i després cadascú n'agafa un, però sempre hi ha la possibilitat d'agafar un regal nou o de robar l'anterior. En el nostre cas, el tió caga tots els regals i després comencem amb el white elephant».

Jordina Rincón-Torroella ha passat un parell de nadals a Florida, on viu la seva germana, Marina: «És interessant perquè estem acostumats al Nadal amb fred, i en canvi allà fa molta calor i vas amb màniga curta». El vincle familiar és molt important per a ella, i remarca en aquest sentit que «les noves tecnologies ho faciliten molt; hem cuinat plegats amb els de casa gràcies al facetime, ells a Blanes i nosaltres als Estats Units; hem cagat el tió junts, hem fet les campanades junts... És molt important sentir-se a prop, fa les coses més fàcils». En aquest sentit, apunta que «els meus pares ens envien cada any per correu el torró de neula que es fa a la pastisseria Orench de Blanes, que ens acompanya tot el Nadal i ens fa sentir més a prop de casa».

Enric Donate, Taipei

Nascut a Llagostera, fa anys que Enric Donate treballa de guia de viatges, sobretot a l'Índia (també ha viscut a Londres i ara passa part de l'any a Paraguai). Però l'únic Nadal que no ha viscut a casa va ser a Taipei, la capital de Taiwan: «Sempre havia volgut saber com seria viure el Nadal en un lloc que no fos cristià i la veritat és que a Taipei no hi succeeix res. Així com hi ha altres festes que tenen un impacte global, com Sant Valentí o Halloween, el Nadal ni a l'Índia ni a Taiwan tenien gens de seguiment». Enric Donate va anar a Taipei aprofitant que es casaven uns amics seus: «Hi havia algunes decoracions als centres comercials, però res que fes pensar en una gran celebració. Així doncs, vaig passar la Nit de Nadal, el Dia de Nadal i Sant Esteve amb la família taiwanesa que m'acollia. Van fer l'esforç de fer una mica d'àpat familiar aquell dia i gràcies a la tecnologia vaig poder parlar amb els de casa».

Si aquell Nadal és l'únic que ha passat lluny de casa, no passa el mateix amb el Cap d'Any, que Donate ha viscut en llocs diversos: «A Taipei mateix hi ha uns focs artificials impressionants a la zona del Taipei 101, un dels edificis més alts del món. També he vist els focs artificials del London Eye, un altre dels llocs mítics que surt a totes les televisions». Curiosament, però, «el lloc on he passat més cops el cap d'any fora de casa ha estat a l'avió. Els dies 31 de desembre i 1 de gener els vols solen ser més barats perquè ningú els vol agafar. El primer cop anava cap a Delhi i em pensava que hi hauria una mica de celebració a bord. Només van celebrar els que havien comprat el cava al duty free de l'aeroport. Em va sorprendre que la mateixa tripulació no tingués més esma. Les aerolínies on m'hi he trobat sempre ho han deixat estar. Ara, tinc un record molt maco: en enlairar-nos de Roma vam començar a veure els focs artificials dels pobles italians des del cel. Em va semblar un moment molt màgic».

Marc Esquius, Alemanya

Ja fa quatre anys que Marc Esquius, enginyer de Cassà de la Selva, viu a Munic i ha pogut constatar que «a Alemanya, i a Baviera en concret, el Nadal es viu encara més intensament que a Catalunya. La gent a casa fa el calendari d'advent, però de veritat, no d'aquests que es venen amb finestretes, sinó amb mitjons grans dins dels quals cada dia hi ha un regalet o una xocolata per a algú de la família. També, per poc que es pugui, tothom té un arbre de Nadal a casa; n'hi ha molts camps per tot arreu, enormes, tots plens d'arbres i la gent hi va per triar quin li agrada més. Nosaltres a casa hem posat el tió al costat de l'arbre, i la meva filla per suposat li posa mandarines i fruits secs cada nit». Marc Esquius afegeix que «una altra cosa força impressionant són els mercats de nadal; són una altra lliga, no es podem comparar amb els de Catalunya. Els de Munic són molt grans, n'hi ha força, i cada barri té el seu, cadascun amb el seu aire especial. Totes les paradetes son perfectes casetes petites de fusta i s'hi consumeix gran quantitat de vi calent (Glühwein). També cada poblet té el seu mercat de nadal, tots perfectament decorats».

Els regals a Alemanya els porta el Christkind el dia de Nadal: «Durant el dia van apareixent regals a sota de l'arbre i els nens els poden obrir a la nit. El dia de Reis és festiu, però no hi ha regals. El 6 de desembre, però, ve el Nikolaus i posa un regal gros al mitjó del calendari d'advent. A més també està present en tots els mercats de Nadal i dóna fruites i llaminadures als nens».

Com que Baviera és una regió molt catòlica, també hi és popular la missa del gall, encara que no tant el pessebre: «Per decorar la casa la majoria de gent tenen l'arbre i la corona d'advent, on cada diumenge d'advent s'encén una espelma».

A més de viure les tradicions alemanyes, Marc Esquius, la seva dona (d'Alemanya), i els dos fills de la parella també participen en activitats populars catalanes: «Som socis del casal català de Munic, que fan una gran feina organitzant activitats, sobretot per a la mainada. Així que vivim també una mica l'esperit català tot i que estiguem lluny. Fins i tot vam anar a cagar el tió i a cantar nadales tots junts».

Esther Ortega, Estats Units

Esther Ortega, de Blanes, és enginyera informàtica a Silicon Valley i viu Hayward, a Califòrnia, on la celebració «és diferent perquè ells ja tenen llums i decoracions muntades per Thanksgiving Day, així que més d'un mes abans ja ho tenen tot a punt, però ho treuen l'endemà de Nadal, perquè Cap d'Any ja no es considera part de les festes».

Feia temps que Esther Ortega no passava el Nadal a Califòrnia i l'any passat va sopar amb uns amics, Jenny i Adam: «El sopar normalment es comença a les 5 de la tarda, però ells em coneixen i vam començar a sopar a les 8! Vam preparar el sopar plegats, amb canelons que els van encantar, i després del sopar em vaig emportar una bona sorpresa quan la Jenny i l'Adam em van donar el meu regal de Nadal: un tió! Havien llegit sobre tradicions catalanes i el van fer ells a mà, com també van fer torró. Gairebé em poso a plorar». També per Cap d'Any Esther Howard va proposar una immersió en tradicions catalanes als seus amics americans: «Després de sopar els vaig explicar que mengem raïm mentre sonen les campanades, i vam buscar un vídeo de YouTube en què es veiés de forma clara perquè se'n fessin una idea. I vam acabar menjant el raïm amb les campanades de Tv3 del 2012. Aquest any tots volen repetir», afirma.

Laura Quintana, Guatemala

La periodista gironina Laura Quintana va passar un Nadal a Guatemala, a la localitat de San Lucas Tolimán, on havia anat a treballar amb una entitat que dóna suport a dones que pateixen violència. «Des d'uns mesos abans de les festes em preguntaven com celebràvem el Nadal, i jo els explicava les tradicions del tió, i del caganer, que són les més divertides i les que més criden l'atenció. I per Nadal vam fer un sopar amb un grup d'amics i quan va acabar van treure un tió que havien fet ells mateixos. Però a sota el tió havien posat una caca feta amb serradures... Havien barrejat el tió amb el caganer, i ho havien fet ells, amb barretina i tot, d'acord amb la meva mare, perquè era el primer Nadal que passava fora de casa. Em va fer molta il·lusió, i vaig al·lucinar». Aquella mateixa nit «va recórrer els carrers una mena de processó amb un 'torito' que deixava anar foc. De fet els agraden molts els focs artificials, i el dia de Nadal, després de sopar en família, es reuneixen en grups familiars més grans per tirar coets. I després tornen a sopar, i mengen sobretot tamales».

A Laura Quintana també li va agradar la tradició de les posadas: «Dura tot el mes de desembre fins el Nadal i consisteix a treure en processó pels carrers les imatges religioses de l'església, mentre la gent va cantant nadales. Es va demanant posada per les cases fins que en una deixen entrar i serveixen cafè i pan dulce... i també begudes alcohòliques.... I la imatge es queda allà i l'endemà es torna a fer la processó». ?