04 de febrer de 2019
04.02.2019
Diari de Girona

El final de la Guerra Civil a Girona

En els dies previs, la ciutat havia estat molt castigada pels bombardejos; s'acabaven els combats i començava la repressió

04.02.2019 | 17:53
Tropes franquistes desfilant per la Rambla de Girona, el 4 de febrer del 1939.

El dissabte 4 de febrer del 1939, a quarts de dues de la tarda, una columna de soldats franquistes, amb el general Camilo Alonso Vega al capdavant, desfilava per la Rambla de Girona; era la IV Divisió de Navarra, que entrava pel barri de l'estació de Girona. Una estona més tard, el gruix de les tropes accedia a la ciutat per la banda occidental, mentre que els legionaris italians ho feien per la zona oriental. Girona passava a estar controlada per l'exèrcit franquista: s'acabava la Guerra civil a la ciutat i començava la repressió.

Avui es compleixen vuitanta anys d'aquella jornada històrica que l'historiador Josep Clara ha resumit d'aquesta manera: «L'any 1939, en ple hivern, Girona no va ser el mur de contenció que havia estat en altres moments històrics i passà ràpidament de republicana a franquista. L'entrada dels nous dominadors, el 4 de febrer de 1939, va ser un acte més del passeig militar que els soldats de Franco iniciaren pels volts de Nadal per liquidar la campanya de Catalunya». Clara va escriure aquestes paraules per a Girona, 4 de febrer del 1939. Imatges d'una desolació, un recurs a Internet que l'Ajuntament de Girona va posar en servei quan es complien 75 anys del final de la guerra, i que combina imatges d'aquells dies de febrer amb altres del present, captades als mateixos indrets (http://terra.girona.cat/vu/girona_1939).

En el seu escrit per a aquest servei (algunes de les imatges del qual es reprodueixen en aquest reportatge), Clara afegia que «la resistència, encarregada a les forces de Líster, no passà de les paraules i de les suposicions, d'actuacions molt limitades. Sense autoritats en els llocs de comandament, les tropes d'ocupació trobaren la porta pràcticament oberta, però l'espai urbà presentava un aspecte malparat, pres per la incertesa, castigat per les bombes de l'aviació feixista i els incendis dels derrotats que es retiraven cap a l'exili». I afegia que «Camilo Alonso Vega, general en cap de l'exèrcit d'ocupació, rebé els honors dels triomfadors a la plaça del Marquès de Camps i es possessionà, tot seguit, de la casa de la vila. Des del balcó de la plaça del Vi, va prometre pa, justícia i perdó, i repetí els tòpics del ritual militar. La divisió dels gironins entre guanyadors i vençuts no esvaí nous malsons, perquè el final de les operacions bèl·liques i la pau oficial no representaren el final de la tragèdia».

El mateix Clara ha escrit una descripció de la ciutat que es van trobar les tropes franquistes quan hi van entrar: «Castigada per una banda per les bombes de l'aviació franquista i per l'altra per les destruccions de la retirada republicana, les tropes de la IV Divisió de Navarra, quan hi arribaren el 4 de febrer, trobaren una Girona malmesa i encesa, especialment per la banda del carrer Nou i Mercadal». Malgrat això, en el seu comunicat oficial corresponent al 4 de febrer, el comandament franquista apuntava que «nuestras tropas han rodeado en el día de hoy Gerona, que ha sido totalmente ocupada y rebasada. La población aparece casi destruida en su parte oeste por las voladuras e incendios que los rojos han realizado antes de huir. La población civil fue, en gran parte, obligada a evacuarse con toda clase de violencias. Los habitantes que han quedado cuentan verdaderos horrores de los crímenes y saqueos cometidos por los rojos. Nuestras tropas han sofocado numerosos incendios, evitando las voladuras del resto de la ciudad, que los rojos estaban llevando a cabo al llegar nuestras fuerzas».

Víctimes i destrosses

Tot i aquestes afirmacions, el cert és que en els dies previs a l'entrada de les tropes franquistes a Girona, la ciutat va ser objecte d'intensos bombardejos per part de la força aèria dels sublevats, com han relatat entre d'altres Enric Mirambell, cronista oficial de la ciutat de Girona i col·laborador de Diari de Girona: «Girona havia patit en el transcurs d'aquells dos anys alguns bombardeigs aeris, amb les consegüents víctimes humanes i destrosses materials. Però el dia 29 de gener s'inicià una setmana de visites insistents de l'aviació. Aquell diumenge dia 29 patírem el primer bombardeig arran del migdia. Tota aquella tarda va ser continu el toc d'alarma de les sirenes, i les corredisses cap els refugis o els llocs del propi domicili que es consideraven més segurs, encara que sovint aquest criteri era equivocat, i on més semblava que podríem resguardar-nos de les bombes era allà on precisament queien. Aquella tarda la ciutat va ser atacada des de l'aire en totes les seves barriades. No se'n salvà ni el barri antic. Fins i tot la Catedral va rebre l'impacte d'una bomba. Tot i que les bombes caigudes sobre la ciutat eren de poc calibre feren molt de mal i hi hagué bastants morts i ferits. El pànic s'apoderà de la població. Aquella nit hi hagué calma; però una calma tensa. Tothom estava amb la por al cos; ningú va dormir i la conversa familiar es movia entorn d'on podríem anar per fugir dels atacs que amb tota seguretat es produirien el dia següent».

Al web Pedres de Girona s'amplia la informació sobre els atacs aeris d'aquells dies, a partir de la recerca de Josep Clara: «El 27 de gener de 1939, l'endemà que els nacionals entressin a Barcelona, les bombes van caure sobre el carrer del Carme i el seu entorn. Segons un testimoni recollit per Clara, els avions italians van sobrevolar Girona en direcció a Celrà, on hi havia instal·lat el camp d'aviació republicà més important de les comarques gironines. Això va fer sonar les sirenes d'alarma, i les metralladores antiaèries situades a la torre d'Alfons XII i el carrer del Carme van disparar. Va ser aleshores que els SM.79 van tornar cap a la ciutat i van bombardejar. Almenys cinc persones, segurament més, van morir-hi. La ciutat va tornar a ser bombardejada el 28 i 29 de gener, aquest cop al Barri Vell, el Mercadal i la Catedral, i l'1 de febrer, quan les bombes van causar la mort, entre d'altres, de diversos religiosos, en caure sobre l'edifici de les Germanetes dels Pobres. També van impactar sobre la carretera de Barcelona i la plaça del Carril».

Després de tots aquests bombardejos, Mirambell explica quin era l'aspecte que presentava Girona el dia 4 de febrer del 1939: «La ciutat fumejava. Des del pont de Pedra veierem la casa Boué incendiada. Soldats i paisans amb galledes intentaven apagar el foc. El carrer Nou presentava un aspecte desolador. La major part de botigues i magatzems havien estat afectats per les bombes o pel saqueig i l'incendi. La fàbrica Gròber també cremava».

El cronista oficial de Girona continua relatant que «moltes cases de la resta de la ciutat havien patit l'efecte de les bombes, alguns carrers estaven esventrats. Els enginyers militars s'esforçaven a reparar en el que fos possible els desperfectes que reclamaven més urgència. Molta gent circulava pels carrers. Tots demacrats pel patiment i la llarga temporada de falta d'alimentació. Cares pàl·lides d'aquells que havien estat mesos sense veure el sol i sense que els toqués l'aire. Gent que havia estat amagada. Rostres demacrats per la misèria, cossos que havien perdut una bona part del seu pes normal. Circulaven destacaments de soldats. Alguns moros intentaven o aconseguien entrar en cases on no hi havia els seus estadants, o en botigues. Les patrulles de vigilància procuraven evitar-ho». Segons Mirambell, «per a molts gironins aquell era el dia de l'alliberament; però per a molts altres representava l'inici d'un llarg o potser definitiu exili o bé ser víctimes de la repressió».

En aquest sentit, Josep Clara escrivia a Introducció a la història de Girona (1993) que a partir d'aquell dia, «Girona accentuà el caràcter de capital de província i esdevingué centre de la repressió obrera i republicana. S'ha parlat molt de l'execució de Carles Rahola el març del 1939, però val a dir que els afusellaments es repetiren fins el 1945. Hom ha pogut comptabilitzar-ne un total de 514, aplicats, majoritàriament, a elements de les comarques, vinculats al camp o a la indústria. D'altra banda, les estadístiques diuen que, el primer de gener de 1942, seguien reclosos a la presó de Girona 1.683 homes i 580 dones».

També ha investigat sobre els dies previs a la caiguda de Girona l'exalcalde i historiador Joaquim Nadal. En el seu últim llibre, República i Guerra civil a Girona. Estudis i documents, que acaba de presentar, recull testimonis de persones que s'havien refugiat a la ciutat fugint de l'avanç de les tropes franquistes: «La ciutat-refugi somiada des de Barcelona es feia hostil i incòmoda. És un formiguer, bull de gent, s'hi apilonen les persones i els embalums que fugen amb elles i que van quedant-se pel camí. És difícil menjar i és difícil dormir. El Teatre Municipal és un immens dormitori».

Un manicomi

Nadal relata que Antoni Rovira i Virgili va mal dormir dos dies al saló de sessions de l'Ajuntament amb dos bancs ajuntats, i que va ser allà quan va saver, el 25 de gener, que l'alcalde Pere Cerezo havia marxat a França. Inclou també testimonis de personalitats com Álvaro de Orriols, Rafael Tasis («Girona bull de gent. Milers d'automòbils omplen els carrers i embussen totes les sortides de la població»), Carles Pi Sunyer, Joan Sauret, Josep M. Poblet... I Teresa Pàmies, que va arribar a la ciutat el 3 de febrer: «Girona era un manicomi: plena de forasters acorralats, de vehicles sense gasolina o per adobar, mancats de peces robades o trencades, de pneumàtics rebentats (...) Hi havia pertot arreu vehicles aturats, i foren molts els espavilats que, en aquell desori, van començar a fer les primeres fortunes de la postguerra estraperlista. La ferralla era or».

El 4 de febrer del 1939, escriu Joaquim Nadal en la «Nota final» que clou el llibre, «la ciutat havia emmudit i l'ambient era de desolació. La ciutat vivia la contradicció dels que començaven l'exili, l'exili interior, o el sacrifici de les seves vides i l'alleujament de molts altres que consideraven que s'havia acabat un malson. La implacable derrota dels uns amb l''ocupació' de la ciutat era l''alliberament' per als altres».

Bobby Deglané, reporter a la Rambla

La portada del número 103 de Fotos: Seminario gráfico nacionalsindicalista, publicada el 18 de febrer de 1939 i que es pot veure sobre aquestes línies, la il·lustrava una fotografia que, com es pot llegir a la mateixa publicació, havia estat captada per Bobby Deglané, llavors reporter de guerra i que amb els anys s'acabaria convertint en un dels locutors radiofònics més populars de l'Estat espanyol, creador de programes emblemàtics com Cabalgata fin de semana o Carrusel Deportivo. Deglané va captar, entre d'altres imatges, el moment en què les tropes franquistes, amb el general Camilo Alonso Vega, cap de la IV Divisió de Navarra (que apareix a l'esquerra de la imatge, amb ulleres fosques), desfilen per la Rambla de Girona a la seva arribada a la ciutat, el 4 de febrer del 1939.

Roberto Deglané Portocarrero (1905-1983), més conegut com Bobby Deglané, va ser un periodista i locutor de ràdio nascut a Xile, però que faria bona part de la seva carrera a Espanya (des del 1934) i s'acabaria nacionalitzant espanyol. Durant la guerra civil va treballar com a reporter gràfic, des del bàndol sublevat; és per això que va arribar a Girona amb les tropes franquistes.

Deglané va forma part del primer equip de redactors del diari esportiu Marca, encara que la major part de la seva activitat professional la va desenvolupar a la ràdio, a la Cadena SER i a Radio España, creant a la dècada de 1950 programes que van tenir gran èxit i el van fer molt famós (el Carrusel Deportivo encara s'emet). També va participar en pel·lícules com Historias de la radio, de José Luis Sáenz de Heredia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook